per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dijous, 26 de setembre de 2013

formes dures i formes blanes

El títol d'avui fa pensar en el de l'entrada d'ahir, “color, contrast i acció”, en què aquests termes semblaven que haguessin d'anar associats a altres disciplines (com la pintura, la fotografia o el cinema) i no al llenguatge. Però sí que era el llenguatge el que tenia color, contrast i acció. Avui, formes dures i formes blanes, en què us fa pensar? Escultura, geografia, art? Són també formes del llenguatge; de seguida hi arribarem.

Us heu trobat mai amb expressions del tipus “això no ho diu ningú”, “quina forma més antiquada”, “és massa arcaic”, “la manera normal de dir-ho és...”? Al llarg de la vida, n'he sentit moltes, d'opinions i valoracions d'aquestes. Temps ençà potser, fins i tot, me les havia arribat a creure, si més no, per a alguns casos. És cert que hi ha mots que són propis de generacions anteriors, la llengua evoluciona, és viva i canviant. Però compte, que moltes vegades aquestes declaracions es fan des de la subjectivitat pura de l'individu i, realment, manquen de rigorositat. “Ningú”... ningú? Qui ho diu ha fet un estudi exhaustiu del fenomen? “Antiquada”... realment generacionalment parlant? O potser és un terme el qual, per diversos motius (geogràfics,  socials...), no estem acostumats a trobar-nos? “La manera normal”... és que hi ha maneres anormals? Normal per a qui? En aquestes valoracions, hi un paper molt fort la subjectivitat individual.

Una de les maneres com vaig arribar a aquestes reflexions va ser...

dimecres, 25 de setembre de 2013

color, contrast i acció

Quan feia classes de preparació als exàmens oficials de la Generalitat (com les PAU, les proves d'accés a cicles formatius, el graduat en secundària o l'accés a la universitat per a majors de 25 anys) era part important del meu temari, ajudar als alumnes a millorar els seus escrits ja que la part dedicada a la redacció sempre tenia un pes molt important en la nota final. Així que no me n'estava d'explicar-los què és l'adequació, la coherència i la cohesió del text. Dit així, pot semblar complicat o feixuc, però no és res més que dir pel seu nom les característiques que tot text ha de complir. Adequació, pel que fa el registre que emprem (que el text sigui oral o escrit, informal o formal, farà diferir el tipus de llenguatge que farem servir), es tracta d'adaptar-nos a la situació comunicativa en què ens trobem. La coherència té a veure amb presentar les idees d'una forma ordenada i clara, desenvolupant correctament el tema, no deixant-nos informació però tampoc no donant-ne de supèrflua. I la cohesió fa referència a tots els lligams explícits que hi ha al text, que fan que puguem anar comprenent (com a lectors) de què ens estan parlant: són els sinònims (per no repetir sempre el mateix mot), així com els pronoms, els signes de puntuació, els connectors textuals (que ens situen en el principi del text, o en la conclusió, o en un exemple...), per citar-ne alguns.

Tot això ho apreníem amb activitats concretes que ens fessin adonar que un text grinyola si falla qualsevol d'aquestes propietats, com per exemple exercicis de buscar el significat del text (per poder ser clars i directes), exercicis d'eliminació de redundàncies, llegir textos en què l'adequació fallava estrepitosament (cosa que feia esclafir de riure als assistents), etc. El resum i la conclusió a què arribàvem era que...

dimarts, 24 de setembre de 2013

negatiu més negatiu... era positiu?

Negatiu més negatiu no era positiu! Era negatiu; més negatiu! (exemple: -2 -2 = -4)

M'ha fet recordar les matemàtiques amb nombres negatius el llegir la sentència que avui comparteixo amb vosaltres. Seguint amb les entrades sobre el gran avantatge de fer servir enunciats positius i de tenir una actitud positiva, avui us deixo amb un missatge que no ho és gaire, de positiu, però si més no fa treure un somriure.

En resum, m'agradaria tenir alguna mena de missatge positiu per deixar. Però no el tinc. Acceptarien dos missatges negatius?
Woody Allen
a Joan, J. (2007), El bloc de Pere Brunet, ARA Llibres.

“50% aire, 50% aigua. tècnicament el got està completament ple”

Entrades en què he parlat de les actituds positives vs les negatives:

dissabte, 14 de setembre de 2013

creences potenciadores vs limitadores

Cadascú de nosaltres tenim un munt de creences que regeixen la nostra vida. Aquestes es poden dividir en dos tipus: les limitadores i les potenciadores. Les limitadores són aquelles que paralitzen, ja que quan tenim una idea o algú ens n'explica alguna de seguida pensem que allò no serà possible, que no podrem fer-ho. Les potenciadores són les que, contràriament, impulsen que fem allò o fan que animem algú a fer-ho. Un exemple podria ser el següent: <<Saps què? Vull obrir un negoci.>> <<Però què dius! Amb aquests temps de crisi, t'estamparàs!>> O bé: <<Saps què? Vull obrir un negoci.>> <<Quina bona idea! Serà una manera genial de tirar endavant i sortir de la crisi!>> La mateixa exposició de fets, la mateixa idea, però dos respostes totalment diferents. El primer, s'enfonsarà en el dubte i potser no obrirà el negoci. El segon, estarà animat i amb una actitud positiva i activa i, segurament, obrirà el negoci amb moltes ganes i optimisme. A la vida, les decisions que prenem estan regides per creences (nostres i dels altres) que ens limiten o ens impulsen.

Us vull explicar l'exemple que van posar les conductores del taller les quals van parlar d'aquestes coses, al qual vaig participar ahir, que, més enllà de ser gràfic i explicar aquests conceptes, em va fer pensar en una altra situació, sobre la qual parlaré una mica més endavant i és el que avui m'ocupa per escriure aquestes línies. A la pantalla on projectaven les diapositives, es veia un nen d'uns cinc anys, amb una gran motxilla a la seva esquena, estampat contra terra dient <<No puc!>>. Aquest seria l'exemple de la creença limitadora. Un altre nen amb la mateixa motxilla sí que podria, estaria caminant cap a l'escola. La motxilla, a més, pot ser una metàfora de totes les càrregues que duem a sobre. Uns sempre estan amb el <<no puc>>, altres tiren endavant i no s'aturen. A l'altre costat de la pantalla, es veia un nadó caminant, d'aquella manera com els nens fan quan n'estan aprenent: una mica atabalats, una mica pocatraça, que sembla que vagin a caure (i cauen algunes vegades), però contents i sense rendir-se, són un exemple del <<puc!>> amb majúscules.

I què fan els pares i els adults vers els menuts que estan aprenent a caminar?...

dimecres, 11 de setembre de 2013

enllaçant

Enllaçant les mans, avui, Onze de setembre de 2013, Via Catalana, de nord a sud, de sud a nord.

Enllaçant amb una història, ja que sembla que fa uns quants anys, indeterminats, un senyor amb noms i cognoms anava de nord a sud...

...amb una màquina del temps i l'espai!


La màquina del temps i l'espai

Després dels mesos de setge que havia patit la ciutat, el cònsol va perdre el poder i va abandonar Perpinyà. Agafà un petit sarró i començà a caminar cap al sud. Volia deixar enrere aquells anys tan difícils, necessitava canviar d'aires i començar de nou.

Un migdia, després d'haver estat caminant hores, li calia reposar forces. Va veure una masia enmig dels camps i s'hi dirigí. Feia dies que havia encetat el seu viatge i, cada dia, tenia la sort de trobar algú que de bon grat li donés una mica de recer. Així que, un dia més, va picar una gran porta de fusta i va esperar. Va aparèixer una senyora amb cabells blancs i ben pentinats que amb un somriure el va fer passar. Li va demanar què volia prendre i va cridar el seu marit que era a la cuina perquè portés alguna cosa. La dona, però, ja s'excusava; va dir que tenia molt feina. Estava enmig d'un projecte d'una gran envergadura. L'excònsol s'hi va interessar i va demanar-ne detalls. La dona no va tenir cap problema a dir-li que estava treballant en una màquina del temps i de l'espai! Així mateix, sense embuts. Es va quedar bocabadat, no hauria imaginat que aquella velleta simpàtica era una científica. Ella el va acompanyar a veure-la. Era impressionant, plena de botons, cables, portes i instruments, i ocupava tota una estança.

L'estona els va passar sense adonar-se'n, la dona explicava les meravelles d'aquella obra científica i ell escoltava sense parpellejar. Fins i tot va fer-li una petita prova ficant-hi una nou, que després d'unes vibracions i uns sorolls esmorteïts, havia desaparegut. Els números de la finestreta indicaven que aquell fruit ara seria a l'any 1998 en algun indret de la ciutat de Girona. El diplomàtic no en donava crèdit, estava perplex.

La senyora va sortir de l'habitació per anar a buscar una mica més de beure i el nostre protagonista es va quedar sol amb la màquina. El seu cap havia treballat a mil per hora. Ja es trobava dins de l'artefacte, canviant la data i la destinació com havia vist fer a la dona, tancant la porta i prement el botó que hi havia a dins.

Va aparèixer enmig d'un paratge ben estrany. Semblava una població, perquè hi havia cases, però eren molt altes i estaven totes juntes; mai abans havia vist res igual. Però el més sorprenent de tot és que de banda a banda de la via, creuaven unes cordes d'on penjaven paperets virolats de diferents formes i enormes bobines de fil, botons i agulles gegants. Va mirar la màquina, que ara era en un racó (on passava ben desapercebuda) i va comprovar que hi posava l'any i la ciutat que havia triat: 2008, Barcelona. Havia sentit rumors que la ciutat era molt gran i diferent que la resta, però això s'escapava de qualsevol expectativa. Però és clar, estava a més de 500 anys endavant! Les coses podien haver canviat molt.

L'estupefacció incial es va convertir en una emoció intensa quan va descobrir en una placa el seu nom: Joan Blanques! No sabia què volia dir però havia d'esbrinar-ho i aprofitar més aquell gran invent! Hi va tornar a entrar i... sortir! Aquesta vegada es va trobar enmig del que semblava un altre planeta. Però això no podia ser. Li havia agradat tant allò tan estrafolari que havia trobat a Barcelona, que tan sols havia canviat l'any pel 2010. S'hi va fixar i va veure que el tipus de via era el mateix i la placa també, però el que canviava ara eren les coses que l'ocupaven: uns animals enormes amb ales gegantines, d'altres altíssims amb mandíbules extraordinàries. Es veia que no tenien vida, però estava bastant esgarrifat. A correcuita va entrar a la màquina i va canviar novament d'any.

I dos anys més. Quan va sortir, va respirar alleugerit. El paisatge que s'hi veia era molt més agradable, un pou d'aigua, uns núvols, flors multicolors i gotes gegants d'aigua. I el seu nom no hi faltava. Estava embriagat de tants descobriments, en necessitava més. Aquest cop va avançar el comptador només un any: 2013. Quan va obrir la porta, es va quedar força desil·lusionat. La mateixa via, però ni animals gegantins, ni flors, ni objectes penjants. Buit. Va començar a caminar i va veure en una cantonada un lloc amb unes lletres al damunt de l'entrada, que hi deia Anagrama. En mirar a dins va veure taules i cadires i semblava que hi tinguessin menjar i beure. Amb tant de trasbals, s'havia oblidat de fer un mos en no recordava quantes hores. Va entrar i va saludar el servidor. Va demanar que li posés alguna cosa per menjar. L'home semblava estranyat, potser per la roba que duia (ja s'havia adonat que no encaixava en aquella època). Per facilitar la situació li va dir: <<Sóc Joan Blanques i vinc del passat. Tinc molta gana i una mica de pressa. He deixat la màquina del temps al costat d'una andròmina vermella amb quatre rodes. Hauria d'anar per feina.>> Ho va dir pensant que així el coneixeria, el seu nom estava gravat pertot arreu. Però la cara d'aquell home no es va suavitzar; els ulls i el front així com la boca van fer un gest encara més accentuat. Però el va servir i, fins i tot, el va convidar (després que ell tragués del sarró unes monedes de plata).

Satisfet per l'àpat, es va dirigir novament cap a la nau, però de sobte tenia gran desig de tornar al seu temps i tornar-li l'invent a la propietària. Li demanaria mil disculpes i després marxaria. Segur que quan li expliqués l'experiència, estaria satisfeta i el perdonaria. Després seguiria el seu camí per contrades més tranquil·les, cap a la costa. Li havien dit que hi havia paratges meravellosos, on podria dur una vida treballant potser al camp, potser al mar. Però això ja seria el següent capítol de la història de Joan Blanques.

Estela Bayarri
Agost de 2013

Relat que vaig presentar al 1r Concurs Relats Breus "Contes de Joan Blanques"

[imatge: Fem Via]