per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dimarts, 26 de febrer de 2013

recordar: tornar a passar pel cor

Ahir compartia amb vosaltres aquella cita sobre què és oblidar i què, recordar, i us deia que avui us mostraria el terme recordar des d'una perspectiva diferent. La cita en qüestió la vaig trobar en una pissarra de suro d'un gimnàs petit i molt familiar on anava, farà uns cinc anys:


<<Recordar, del llatí recordis, significa 'tornar a passar pel cor'.>>
Eduardo Galeano


Que bonic, oi? Ara ja fa temps que he integrat aquesta manera d'entendre el concepte recordar i l'he compartit diverses vegades amb amics a qui agraden també aquestes reflexions. Però en el seu moment, em va fer molt d'impacte, vaig anotar-ho de seguida en un paper, ho vaig rellegir, hi vaig pensar, vaig parlar-ne especialment amb una amiga. “Tornar a passar pel cor” quelcom viscut. Quan recordem alguna cosa, per tant, d'alguna manera estem tornant a viure-la. Havíeu sentit aquesta cita? Hi esteu d'acord?


I ja per acabar, us deixo una troballa interessantíssima que he descobert mentre feia recerca sobre aquesta cita: un diccionari d'Ecologia Emocional! Us deixo una definició que lliga amb tot el que anàvem parlant:

<<Memòria emocional
Són les experiències emocionals viscudes que resten emmagatzemades en el cervell. En determinats moments, per un estímul que ens desperta aquell record, revivim en el present les emocions lligades a l’experiència passada.>>

dilluns, 25 de febrer de 2013

oblidar, recordar: inventar?

Avui he trobat un paper escrit entre paperets i notetes que tinc amb cites, referències, coses que he sentit, llegit, pensat...

Olvidar es inventar que algo no pasó. Recordar es inventar que algo pasó.

Ho vaig llegir i anotar en aquest paperet el març del 2009, quan llegia la novel·la de Enrique de Hériz (2004), Mentira.

Una novel·la en què realitat i ficció s'entrecreuen per apropar-nos a la veritat. Una reflexió sobre l'art de narrar el passat (el joc de contar mentides) i sobre la credulitat, les relacions humanes i les mentides que les lliguen, sobre ritus i mites, sobre la textura sentimental de què estem fets. Passió per la història i per les històries.”


És una novel·la que em va lligar des del primer moment, no podia parar de llegir. Hi ha dues narradores, la mare i la filla, antropòloga i meteoròloga, respectivament; la segona cerca la veritat de les històries de la família. A més de tenir una trama molt interessant, per les coses que els passen als personatges i les relacions entre ells, hi ha històries del passat de la família, d'història (per exemple, narra la batalla de les Illes Formigues) i d'antropologia (sobre tribus i temes antropològics). Al final del llibre, l'autor diu què és basat en la realitat i què és ficció. Encara més, part de la història passa en un poble fictici, Malespina, que és en realitat Calella de Palafrugell. És un llibre que pot agradar a molta diversitat de gent.

Però tornem a la cita inicial:

divendres, 22 de febrer de 2013

carnivorisme no, vegetarianisme sí

No és una declaració d'intencions, ni la meva opinió, no és un matins-punt-sí, matins-punt-no (per llegir-ne l'opinió, demà a vida de sabor autèntic). No, ara estic parlant de les paraules, dels conceptes, dels mots. Què amaguen? He buscat carnivorisme al diccionari, perquè ja hi havia quelcom que em grinyolava, que m'ha fet dubtar si realment existia aquesta paraula i... patam! Efectivament, no hi surt ni al diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, ni al de l'Institut d'Estudis Catalans, ni al de la Real Academia de la Lengua Española.

Teclejo al Google, perquè la paraula estava morfològicament ben formada, havia de tenir alguna accepció o aplicació concreta i sí, l'he trobat a la Viquipèdia, però com a "Un animal carnívor o zoòfag és aquell que s'alimenta principalment de carn d'altres animals (...)”, és a dir, és un terme referit als animals no incloent l'ésser humà.

 
 
 
 
En canvi, vegetarianisme al diccionari de l'Enciclopèdia és

dimecres, 20 de febrer de 2013

vida de sabor autèntic

De vegades és difícil explicar què és una metàfora. Es cau en l'error de dir que és quelcom literari, emprat pels poetes. És molt més: el llenguatge és ple de metàfores, cada dia en fem servir i en creem, moltes paraules provenen de metàfores...

Avui no m'hi estendré gaire més. N'he parlat algunes vegades, especialment el 8 de novembre del 2010, "la metàfora és també una metàfora", on feia referència al llibre Això és (i no és) allò, de Jesús Tuson. Avui tot això només era un pretext per compartir amb vosaltres una metàfora que he llegit aquest matí en un dels molts blocs que segueixo. Però encara més, era per aprofitar i presentar-vos el meu nou bloc, on trobareu el text del qual estic parlant i descobrireu l'altra gran passió que em mou per aquesta vida.

D'aquí el títol d'aquesta entrada: vida de sabor autèntic és el nom del meu nou bloc, en el qual vull...

compartir pensaments, idees, consideracions, vivències al voltant de la salut, emfatitzant la nutrició i l'alimentació, complementant amb totes les altres àrees de la vida
***
menys processat, sense sabors artificials... natural! - amb una renovada escala de valors, inspiració per al canvi - visió minimalista, sostenible i holística


Us hi atreviu? M'hi acompanyeu?

Avui hi trobareu l'entrada "viatge, procés, canvi": http://vida-de-sabor-autentic.blogspot.com.es/2013/02/viatge-proces-canvi.html