per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dijous, 26 de setembre de 2013

formes dures i formes blanes

El títol d'avui fa pensar en el de l'entrada d'ahir, “color, contrast i acció”, en què aquests termes semblaven que haguessin d'anar associats a altres disciplines (com la pintura, la fotografia o el cinema) i no al llenguatge. Però sí que era el llenguatge el que tenia color, contrast i acció. Avui, formes dures i formes blanes, en què us fa pensar? Escultura, geografia, art? Són també formes del llenguatge; de seguida hi arribarem.

Us heu trobat mai amb expressions del tipus “això no ho diu ningú”, “quina forma més antiquada”, “és massa arcaic”, “la manera normal de dir-ho és...”? Al llarg de la vida, n'he sentit moltes, d'opinions i valoracions d'aquestes. Temps ençà potser, fins i tot, me les havia arribat a creure, si més no, per a alguns casos. És cert que hi ha mots que són propis de generacions anteriors, la llengua evoluciona, és viva i canviant. Però compte, que moltes vegades aquestes declaracions es fan des de la subjectivitat pura de l'individu i, realment, manquen de rigorositat. “Ningú”... ningú? Qui ho diu ha fet un estudi exhaustiu del fenomen? “Antiquada”... realment generacionalment parlant? O potser és un terme el qual, per diversos motius (geogràfics,  socials...), no estem acostumats a trobar-nos? “La manera normal”... és que hi ha maneres anormals? Normal per a qui? En aquestes valoracions, hi un paper molt fort la subjectivitat individual.

Una de les maneres com vaig arribar a aquestes reflexions va ser...

dimecres, 25 de setembre de 2013

color, contrast i acció

Quan feia classes de preparació als exàmens oficials de la Generalitat (com les PAU, les proves d'accés a cicles formatius, el graduat en secundària o l'accés a la universitat per a majors de 25 anys) era part important del meu temari, ajudar als alumnes a millorar els seus escrits ja que la part dedicada a la redacció sempre tenia un pes molt important en la nota final. Així que no me n'estava d'explicar-los què és l'adequació, la coherència i la cohesió del text. Dit així, pot semblar complicat o feixuc, però no és res més que dir pel seu nom les característiques que tot text ha de complir. Adequació, pel que fa el registre que emprem (que el text sigui oral o escrit, informal o formal, farà diferir el tipus de llenguatge que farem servir), es tracta d'adaptar-nos a la situació comunicativa en què ens trobem. La coherència té a veure amb presentar les idees d'una forma ordenada i clara, desenvolupant correctament el tema, no deixant-nos informació però tampoc no donant-ne de supèrflua. I la cohesió fa referència a tots els lligams explícits que hi ha al text, que fan que puguem anar comprenent (com a lectors) de què ens estan parlant: són els sinònims (per no repetir sempre el mateix mot), així com els pronoms, els signes de puntuació, els connectors textuals (que ens situen en el principi del text, o en la conclusió, o en un exemple...), per citar-ne alguns.

Tot això ho apreníem amb activitats concretes que ens fessin adonar que un text grinyola si falla qualsevol d'aquestes propietats, com per exemple exercicis de buscar el significat del text (per poder ser clars i directes), exercicis d'eliminació de redundàncies, llegir textos en què l'adequació fallava estrepitosament (cosa que feia esclafir de riure als assistents), etc. El resum i la conclusió a què arribàvem era que...

dimarts, 24 de setembre de 2013

negatiu més negatiu... era positiu?

Negatiu més negatiu no era positiu! Era negatiu; més negatiu! (exemple: -2 -2 = -4)

M'ha fet recordar les matemàtiques amb nombres negatius el llegir la sentència que avui comparteixo amb vosaltres. Seguint amb les entrades sobre el gran avantatge de fer servir enunciats positius i de tenir una actitud positiva, avui us deixo amb un missatge que no ho és gaire, de positiu, però si més no fa treure un somriure.

En resum, m'agradaria tenir alguna mena de missatge positiu per deixar. Però no el tinc. Acceptarien dos missatges negatius?
Woody Allen
a Joan, J. (2007), El bloc de Pere Brunet, ARA Llibres.

“50% aire, 50% aigua. tècnicament el got està completament ple”

Entrades en què he parlat de les actituds positives vs les negatives:

dissabte, 14 de setembre de 2013

creences potenciadores vs limitadores

Cadascú de nosaltres tenim un munt de creences que regeixen la nostra vida. Aquestes es poden dividir en dos tipus: les limitadores i les potenciadores. Les limitadores són aquelles que paralitzen, ja que quan tenim una idea o algú ens n'explica alguna de seguida pensem que allò no serà possible, que no podrem fer-ho. Les potenciadores són les que, contràriament, impulsen que fem allò o fan que animem algú a fer-ho. Un exemple podria ser el següent: <<Saps què? Vull obrir un negoci.>> <<Però què dius! Amb aquests temps de crisi, t'estamparàs!>> O bé: <<Saps què? Vull obrir un negoci.>> <<Quina bona idea! Serà una manera genial de tirar endavant i sortir de la crisi!>> La mateixa exposició de fets, la mateixa idea, però dos respostes totalment diferents. El primer, s'enfonsarà en el dubte i potser no obrirà el negoci. El segon, estarà animat i amb una actitud positiva i activa i, segurament, obrirà el negoci amb moltes ganes i optimisme. A la vida, les decisions que prenem estan regides per creences (nostres i dels altres) que ens limiten o ens impulsen.

Us vull explicar l'exemple que van posar les conductores del taller les quals van parlar d'aquestes coses, al qual vaig participar ahir, que, més enllà de ser gràfic i explicar aquests conceptes, em va fer pensar en una altra situació, sobre la qual parlaré una mica més endavant i és el que avui m'ocupa per escriure aquestes línies. A la pantalla on projectaven les diapositives, es veia un nen d'uns cinc anys, amb una gran motxilla a la seva esquena, estampat contra terra dient <<No puc!>>. Aquest seria l'exemple de la creença limitadora. Un altre nen amb la mateixa motxilla sí que podria, estaria caminant cap a l'escola. La motxilla, a més, pot ser una metàfora de totes les càrregues que duem a sobre. Uns sempre estan amb el <<no puc>>, altres tiren endavant i no s'aturen. A l'altre costat de la pantalla, es veia un nadó caminant, d'aquella manera com els nens fan quan n'estan aprenent: una mica atabalats, una mica pocatraça, que sembla que vagin a caure (i cauen algunes vegades), però contents i sense rendir-se, són un exemple del <<puc!>> amb majúscules.

I què fan els pares i els adults vers els menuts que estan aprenent a caminar?...

dimecres, 11 de setembre de 2013

enllaçant

Enllaçant les mans, avui, Onze de setembre de 2013, Via Catalana, de nord a sud, de sud a nord.

Enllaçant amb una història, ja que sembla que fa uns quants anys, indeterminats, un senyor amb noms i cognoms anava de nord a sud...

...amb una màquina del temps i l'espai!


La màquina del temps i l'espai

Després dels mesos de setge que havia patit la ciutat, el cònsol va perdre el poder i va abandonar Perpinyà. Agafà un petit sarró i començà a caminar cap al sud. Volia deixar enrere aquells anys tan difícils, necessitava canviar d'aires i començar de nou.

Un migdia, després d'haver estat caminant hores, li calia reposar forces. Va veure una masia enmig dels camps i s'hi dirigí. Feia dies que havia encetat el seu viatge i, cada dia, tenia la sort de trobar algú que de bon grat li donés una mica de recer. Així que, un dia més, va picar una gran porta de fusta i va esperar. Va aparèixer una senyora amb cabells blancs i ben pentinats que amb un somriure el va fer passar. Li va demanar què volia prendre i va cridar el seu marit que era a la cuina perquè portés alguna cosa. La dona, però, ja s'excusava; va dir que tenia molt feina. Estava enmig d'un projecte d'una gran envergadura. L'excònsol s'hi va interessar i va demanar-ne detalls. La dona no va tenir cap problema a dir-li que estava treballant en una màquina del temps i de l'espai! Així mateix, sense embuts. Es va quedar bocabadat, no hauria imaginat que aquella velleta simpàtica era una científica. Ella el va acompanyar a veure-la. Era impressionant, plena de botons, cables, portes i instruments, i ocupava tota una estança.

L'estona els va passar sense adonar-se'n, la dona explicava les meravelles d'aquella obra científica i ell escoltava sense parpellejar. Fins i tot va fer-li una petita prova ficant-hi una nou, que després d'unes vibracions i uns sorolls esmorteïts, havia desaparegut. Els números de la finestreta indicaven que aquell fruit ara seria a l'any 1998 en algun indret de la ciutat de Girona. El diplomàtic no en donava crèdit, estava perplex.

La senyora va sortir de l'habitació per anar a buscar una mica més de beure i el nostre protagonista es va quedar sol amb la màquina. El seu cap havia treballat a mil per hora. Ja es trobava dins de l'artefacte, canviant la data i la destinació com havia vist fer a la dona, tancant la porta i prement el botó que hi havia a dins.

Va aparèixer enmig d'un paratge ben estrany. Semblava una població, perquè hi havia cases, però eren molt altes i estaven totes juntes; mai abans havia vist res igual. Però el més sorprenent de tot és que de banda a banda de la via, creuaven unes cordes d'on penjaven paperets virolats de diferents formes i enormes bobines de fil, botons i agulles gegants. Va mirar la màquina, que ara era en un racó (on passava ben desapercebuda) i va comprovar que hi posava l'any i la ciutat que havia triat: 2008, Barcelona. Havia sentit rumors que la ciutat era molt gran i diferent que la resta, però això s'escapava de qualsevol expectativa. Però és clar, estava a més de 500 anys endavant! Les coses podien haver canviat molt.

L'estupefacció incial es va convertir en una emoció intensa quan va descobrir en una placa el seu nom: Joan Blanques! No sabia què volia dir però havia d'esbrinar-ho i aprofitar més aquell gran invent! Hi va tornar a entrar i... sortir! Aquesta vegada es va trobar enmig del que semblava un altre planeta. Però això no podia ser. Li havia agradat tant allò tan estrafolari que havia trobat a Barcelona, que tan sols havia canviat l'any pel 2010. S'hi va fixar i va veure que el tipus de via era el mateix i la placa també, però el que canviava ara eren les coses que l'ocupaven: uns animals enormes amb ales gegantines, d'altres altíssims amb mandíbules extraordinàries. Es veia que no tenien vida, però estava bastant esgarrifat. A correcuita va entrar a la màquina i va canviar novament d'any.

I dos anys més. Quan va sortir, va respirar alleugerit. El paisatge que s'hi veia era molt més agradable, un pou d'aigua, uns núvols, flors multicolors i gotes gegants d'aigua. I el seu nom no hi faltava. Estava embriagat de tants descobriments, en necessitava més. Aquest cop va avançar el comptador només un any: 2013. Quan va obrir la porta, es va quedar força desil·lusionat. La mateixa via, però ni animals gegantins, ni flors, ni objectes penjants. Buit. Va començar a caminar i va veure en una cantonada un lloc amb unes lletres al damunt de l'entrada, que hi deia Anagrama. En mirar a dins va veure taules i cadires i semblava que hi tinguessin menjar i beure. Amb tant de trasbals, s'havia oblidat de fer un mos en no recordava quantes hores. Va entrar i va saludar el servidor. Va demanar que li posés alguna cosa per menjar. L'home semblava estranyat, potser per la roba que duia (ja s'havia adonat que no encaixava en aquella època). Per facilitar la situació li va dir: <<Sóc Joan Blanques i vinc del passat. Tinc molta gana i una mica de pressa. He deixat la màquina del temps al costat d'una andròmina vermella amb quatre rodes. Hauria d'anar per feina.>> Ho va dir pensant que així el coneixeria, el seu nom estava gravat pertot arreu. Però la cara d'aquell home no es va suavitzar; els ulls i el front així com la boca van fer un gest encara més accentuat. Però el va servir i, fins i tot, el va convidar (després que ell tragués del sarró unes monedes de plata).

Satisfet per l'àpat, es va dirigir novament cap a la nau, però de sobte tenia gran desig de tornar al seu temps i tornar-li l'invent a la propietària. Li demanaria mil disculpes i després marxaria. Segur que quan li expliqués l'experiència, estaria satisfeta i el perdonaria. Després seguiria el seu camí per contrades més tranquil·les, cap a la costa. Li havien dit que hi havia paratges meravellosos, on podria dur una vida treballant potser al camp, potser al mar. Però això ja seria el següent capítol de la història de Joan Blanques.

Estela Bayarri
Agost de 2013

Relat que vaig presentar al 1r Concurs Relats Breus "Contes de Joan Blanques"

[imatge: Fem Via]

dilluns, 5 d’agost de 2013

entelèquia és una entelèquia



<<Aristóteles pensaba que toda forma de vida encubría en ella una fuerza que llamaba entelequia, o autorrealización. El grano o el huevo contienen en ellos la fuerza que es hará convertirse en un organismo de una complejidad infinitamente superior, se trate de una flor, un árbol, una gallina o un ser humano.>>
Servan-Schreiber, D. (2010),
Curación emocional. Acabar con el estrés, la ansiedad y la depresión
sin fármacos ni psicoanálisis. Ed. Kairós.

Vaig llegir això i el primer que vaig pensar és que jo havia sentit i fet servir aquesta paraula amb un significat molt diferent. Estava equivocada? Els qui ho deien empraven aquest concepte malament? Em venia al cap la frase "això és una entelèquia" referint-se a alguna cosa que és molt complicada o difícil d'entendre. Bé, mirant-m'ho així podria pensar que aquesta complexitat a què arriba un organisme gràcies a l'entelèquia o força que posseeix és la que ha fet que es faci servir la paraula entelèquia d'aquesta manera.

No segura i molt curiosa, vaig buscar el terme i, efectivament, <<la entelequia es un término filosófico definido por Aristóteles. El término tiene su origen en la palabra griega ἐντελέχεια (entelejeia), combinación de enteles (‘completo’), telos (‘fin’, ‘propósito’) y echein (‘tener’). La palabra fue creada por el mismo Aristóteles, siendo posible traducirla como ‘tener el fin en sí misma’>>, però fora de l'àmbit filosòfic, aquesta paraula s'usa en castellà i en català amb el sentit de “cosa irreal”; però no pas així en anglès, francès o alemany on aquest ús és desonegut i només forma part del vocabulari especialista filosòfic.

Una nova joia il·lustrativa de la màgia de les paraules i del llenguatge, del canvi en els significats, l'etimologia i la semàntica    d'una llengua.
[Imatge superior: Entelequia a PEJAC]
[Imatge dreta i per seguir llegint sobre l'entelèquia: "Entelequia" a Verbavolant]

dimecres, 31 de juliol de 2013

mirar cap amunt

Buscava una resposta i mirava cap amunt.

Sembla un tros d'un poema, d'una narració, però això és literalment el que va fer fa una amiga meva quan estava buscant la resposta a una qüestió: va mirar cap amunt. Em va dir que mirant cap amunt et vénen les idees. Aquella mateixa tarda, com moltes vegades passa, vaig llegir i escoltar dues vegades sobre aquest fenomen. La primera va ser en una web que segueixo sobre creativitat i emprenedoria, que deia que <<si levantamos la mirada al cielo se producirá en ti un cambio que te hará pensar, abrirá tu mente unos segundos (...)>>. Concretament era un dels deu punts que recomanen fer per no deixar de tenir idees a la vida diària. I una d'elles és aquesta, mirar el cel sobretot si vivim en una gran ciutat. Molta gent es passa el dia mirant les coses que està fent sense recordar d'aixecar la vista i mirar al voltant, a l'exterior, al cel.

Una mica més tard, a TV3, l'home del temps (que no recordo si era el Mauri o el Molina) va dir: <<Jo sempre dic que si mires cap amunt se't desperten les idees>>. M'encanta quan em passen aquestes coses, que és molt sovint. És com confirmar que allò que he escoltat per primer cop, existeix de debò i que la vida em proporciona exemples contextualitzats perquè ho acabi integrant a través de la meva pròpia experiència. La millor manera d'aprendre quelcom, no creieu?

Després d'aquestes dues "coincidències"...

dijous, 25 de juliol de 2013

sàvia àvia

-- Ala! [u'ruga]!
-- Ala! Una grua (pronunciant molt bé el grup gr amb la u)
-- ['ata u'ruga]!
-- Una altra grua (un altre cop, tot molt ben pronunciat). Quantes grues hi ha, oi?
-- Sí.

Quina meravella d'exemple de com els adults ens adaptem al llenguatge dels nens i els ajudem implícitament en el seu desenvolupament! Aquest seria un exemple clar i perfecte de com ens hauríem de dirigir els adults als nens, basat en com funcionen aquests intercanvis en una comunicació normal i sana entre adult i infant. Sàvia àvia, nét comunicativament (i afectivament) feliç!
Malauradament, hi ha pares, mestres, adults en general, que no adrecen aquest tipus de comunicació equilibrada que assegura i fonamenta l'adquisició i el desenvolupament correcte del llenguatge del nen. Molt diferent a això, hi ha discursos molt més invasius, que ocupen tots els espais comunicatius del nen, que no respecten el torn, que omplen de paraules aquell espai i aquell moment que hauria de pertànyer al nen per poder comunicar-se. Pares sobreprotectors, amb manca de capacitat d'espera, que omplen de preguntes i comentaris els espais i els torns, quan en canvi la comunicació hauria de ser un "ara tu, ara jo".
Aquestes conductes poden desencadenar...

dilluns, 22 de juliol de 2013

la inutilitat del "no" i el poder de les afirmacions positives

Com us vaig dir a l'entrada anterior ("la dificultat de la doble negació"), avui us aportaré unes reflexions interessantíssimes sobre la paraula "no" i el perquè de fer afirmacions positives i afirmatives.

Fa temps que vaig llegint i sento dir que sempre que facis plans, que vulguis que aparegui o transformar quelcom a la teva vida, has de fer-ho amb declaracions positives. Per exemple, si no vols respondre tan ràpid la propera vegada que algú et parli, et plantejaràs "esperar més, ser més receptiu, escoltar més, deixar més temps" en lloc de les anàlogues negatives "no seré impacient, no seré tan invasiu, no respondré tan ràpid...". El motiu, a primera vista, podria semblar que sempre és millor parlar en afirmatiu que en negatiu: és més positiu.

Però les raons subjacents són purament lingüístiques. Encara que tinguem una frase negativa, si tu penses en "no ser impacient", la paraula que estàs visualitzant, veient, sentint, interioritzant, és, en realitat, impacient. Contràriament, en "seré pacient" no hi ha res negatiu que el nostre cervell pugui percebre: ser + pacient. El concepte, la idea, és el mot és pacient. El que volem aconseguir!

Ja fa temps que he anat entenent el perquè de tot això, però és que ahir, encara més, vaig trobar-me amb un estudi que encara ho aclaria tot millor, ho exemplificava a la perfecció. Vegeu:

dijous, 18 de juliol de 2013

la dificultat de la doble negació

No vaig saber ben bé per què, però quan vaig llegir aquesta pregunta ahir en el llibre del Dr. Lair Ribeiro, Aumente su autoestima (document aportat pel meu professor del curs de coaching nutricional) vaig trobar-me amb dificultat per entendre-la i, sobretot, per respondre-la.

<<¿Qué es lo que estás fingiendo que no sabes?>>

Per què no l'acabava d'entendre? Eren qüestions lingüístiques (de sintaxi, per exemple)? O era una dificultat de respondre qüestions més del "jo", de descobrir-me? Vaig començar a fer recerca sobre el fet de tenir dues negacions i les dificultats que això pot provocar, perquè en diferents llengües aquest fenomen funciona diferent. Sé que en aquesta pregunta no hi ha dues negacions pròpiament, com "mai no" o "ningú no", però el verb fingir em donava la sensació de ser una negació per si mateix. I és que, segons el Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, fingir significa:

v 1 1 tr Simular, fer veure que és una cosa que no és.

Per tant, "fingeixo que no sé" es podria traduir com a "faig veure que no sé una cosa però la sé". Amb tot aquest procés, he entès millor la pregunta, però tot i a així no és fàcil de respondre!

Aquest és un dels molt bons exercicis i reflexions que proposa aquest llibre que et fa entendre què és l'autoestima i com es construeix, i quines són les creences que hem anat adquirint al llarg de la vida. Entendre tot això pot fer-te'n canviar la percepció i...

dimecres, 17 de juliol de 2013

la importància de les paraules en el coaching

Fa setmanes llegia sobre el rapport o com crear sintonia (estudiava el meu curs de dietètica natural i coaching nutricional). El tema de les eines del coach em va agradar moltíssim, ja que vaig trobar que són aplicables a la vida quotidiana per al tracte amb les persones que ens rodegen. Vaig llegir aquest capítol i la manera com està explicat és molt clara, i "fàcil" de posar en pràctica. I poso 'fàcil' entre cometes perquè no necessàriament ho és. Realment, de vegades, ens trobem en situacions i amb persones amb qui se'ns escapa una mica (o molt) el maneig de les emocions. Una no sap ben bé el perquè. O potser sí i intenta cada cop més estar tranquil·la i mantenir el to, les maneres. Però passa que una i una altra vegada cau en les mateixes actituds que no van en la línia que tenia prevista. I una altra vegada aquella situació se'n va de les mans, d'alguna manera es perd el control.

El que aquí es diu fa veure d'una manera més factible el poder sostenir situacions que se'ns fan més complicades, amb persones amb qui la bona energia no flueix de manera "natural". Però encara més, pensant com a terapeuta o coach o mediadora o facilitadora o guia, això ha d'estar molt ben treballat perquè una no es deixi endur per, com darrerament vaig llegint en diferents llocs (Everyday Enlightment, de Gyalwang Drukpa), l'ego.


M'agradaria destacar aleshores, com a resum i per ressaltar-ne les idees clau, que una ha de tractar d'entrar en el mapa mental de l'altre. Primer es pot començar dient-li alguna cosa agradable. Després, estar molt receptiu a allò que l'altra persona vol comunicar. Les paraules que una utilitza al qüestionar, contestar o opinar han de ser les mateixes o semblants a les d'aquesta persona. Canviant les seves paraules es crea resistència; mantenint-les no. Igualment important...

dimecres, 15 de maig de 2013

ActiLinguA, les formes de la natura i Gaudí

Què fa...
l'esfera? l'hexagon? l'espiral? 
l'hèlix? la punta? l'ona?
la paràbola? la catenària? 
els fractals?

Per què s'anomena La Pedrera a la Casa Milà?

Què us recorda la façana de l'edifici?

<<Les formes geomètriques gaudinianes neixen sovint d'una recerca funcional o plàstica, però també en podem trobar bells exemples de figures al servei d'una metàfora, per transmetre un missatge o donar concreció formal a un significat que l'observador, com a repte, ha de descobrir.>>

Si us interessa descobrir la relació entre les formes de la natura i Gaudí alhora que practiqueu el vostre català, veniu a fer l'
A C T I L I N G U A
activitats i llengua
Les formes de la natura i Gaudí
  • Caminem pel passeig de Gràcia descobrint les formes de la natura i Gaudí.
  • Parlem i comentem.
  • Agafem notes, idees, dubtes... 
  • Practiquem el català a través del vocabulari següent:...

dimarts, 14 de maig de 2013

ui ui ui, les connotacions...!


<<L'algaravia (nom que els cristians donaven a la llengua dels moriscos) es feia servir també com a llengua escrita en documents de matrimonis, vendes, etc. (...)

L'algaravia no deixà d'ésser mai la llengua dels moriscos, els quals la parlaren fins a la seva expulsió.>>

Duarte, C. i À. Massip (1981) Síntesi d'història de la llengua catalana.


Alça, una nova troballa! Algaravia era com anomenaven els cristians la llengua dels morsicos. I penso: i no vol dir quelcom així com “disbauxa, soroll, batibull...”? Busco al diccionari de l'Enciclopèdia i no, simplement “dialecte àrab...”:


algaravia

[de l'àr. al-'arabîya 'l'aràbiga']

f 1 ant Llengua aràbiga.

2 LING/HIST Dialecte de l'àrab que parlaven les minories musulmanes residents als estats cristians de la Península Ibèrica després de la conquesta cristiana.

     Estava errada o és potser que es fa servir col·loquialment? Però jo ho he sentit moltes vegades. Deixa'm que ho busqui en castellà, en el diccionari de la Real Academia. Aix...:...

dilluns, 13 de maig de 2013

enyorar: ignorar i/o desconèixer?

Si ja vaig ser positvament sacsejada i contorbada amb el significat de recordar, ara m'ha tornat a passar amb el d'enyorar:

enyorar
derivat popular amb l'evolució fonètica normal, i amb una interessant evolució semàntica: de <<desconèixer on és algú/quelcom>> a <<notar-lo a faltar>>
Duarte, C. i À. Massip (1981) Síntesi d'història de la llengua catalana.

Enyoro: desconec on és i... el/la/ho trobo a faltar!

divendres, 10 de maig de 2013

que grice i lakoff no ho sentin...

¡, ven acá! ¡Oye!

Quan vaig sentir aquestes paraules i la manera com van ser dites, de seguida vaig pensar, relacionar i recordar diverses coses. El primer que em va venir al cap va ser Grice, el filòsof anglès que va descriure unes màximes (conegudes com les màximes de Grice) amb el propòsit de descriure les regles pragmàtiques que regeixen la conversa en el llenguatge natural. Vaig conèixer tot aquest tema, i també els actes de parla de Searle, filòsof americà, a la meva assignatura de Pragmàtica que devia fer l'any 2002 o 2003 a la Universitat de Barcelona amb el professor Xavier Gil Laborda. Va ser una assignatura interessantíssima: teoria de la conversa, pragmàtica, retòrica, actes de parla, anàlisi d'enunciats orals i escrits...

Per altra banda, no fa gaire vaig escriure, a “maternès i actitud positiva”, sobre unes altres paraules que m'havien impactat força, dites d'un pare a un fill petit, les quals no seguien cap de les regles de motherese o maternès, empatia, bon tracte... sinó que eren...

dimecres, 8 de maig de 2013

platja i espriu

Ens apropem a l'estiu i les temperatures són molt més altes...


...platja...

som a l'any Espriu i al Twitter corre el hashtag #AnyEspriu per compartir dites, poemes, pensaments, d'aquest escriptor. Jo tinc això:


[La platja
“provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis”
Salvador Espriu]
Aquesta fotografia és d'una pàgina que guardava en el meu sobre d'anotacions i retalls (potencialment) inspiradors des de feia anys (vuit?) d'una guia sobre platges i el litoral de Barcelona que va publicar l'ajuntament, molt completa, interessant, plena d'informacions i fotografies.

Ajuntament de Barcelona (2005), Les platges i el litoral de Barcelona


Aprofito que...

dimarts, 7 de maig de 2013

anagrama d'estela

Ahir a El Gran Dictat va sortir el meu nom, un anagrama del qual s'havia d'endevinar amb la pista:

<<apèndixs que presenten els taurons>>

Quin era l'anagrama? La solució, sota!

Graciosament (o no) la següent definició era per a Òscar, el nom del presentador (l'Òscar Dalmau), del qual també s'havia de buscar un anagrama, amb la pista:

<<allò que fan els pilotes>>

Ho sabeu? Mireu a baix per comprovar-ho.

I... anagrama! Tan de moda gràcies a en Màrius Serra:
<<Mot o frase format per la transposició de les lletres d'un altre mot o una altra frase, com l'apel·latiu AVIDA DOLLARS que André Breton adjudicà a Salvador Dalí recombinant les dotze lletres del seu nom i cognom.>>
Màrius Serra (2000),
“Anagrama. Definició i origen”
a Verbàlia. Jocs de paraules
i esforços de l’enginy literari

Us deixo amb una de les imitacions del Polònia...


dilluns, 6 de maig de 2013

ActiLinguA: nodreix-te de/en català

T'interessa menjar millor? Sentir-te sempre bé? Tenir més energia? Simplificar la teva vida i el teu dia a dia? I reduir despeses?

Mentre parles, practiques i millores el teu català?

fem una
A C T I L I N G U A
activitats i llengua
Nodreix-te de/en català


Anirem a algun mercat o botiga que ens agradi i aprendrem a alimentar-nos, a saber quins aliments ens van bé i quins no, què no ha de faltar als àpats, què en sobra, com preparar plats fàcils i saludables; nodrir-nos de català. I en català.

  • Parlem sobre nutrició, salut, menjars i plats, receptes, estils de vida.
  • Demanem els productes als botiguers.
  • Agafem notes, idees, dubtes...
  • Practiquem el català a través del vocabulari, gramàtica i expressions relacionades.

Nodreix-te DE català
Nodreix-te EN català

<<Barcelona és una de les poques ciutats del món que pot presumir d'una xarxa de mercats distribuïts de tal manera que tots els barris tenen un mercat a prop.
Més enllà de la seva aportació a la qualitat de vida dels ciutadans en tant que impulsors d'una dieta sana i equilibrada, els mercats barcelonins miren cap al futur amb la introducció de nous serveis d'acord amb les necessitats comercials del segle XXI.
I també tenen els ulls posats en el passat, ja que els edificis que els allotgen són un reflex de la història de la ciutat i els seus ciutadans.>>
I després de l'actilingua
  • Anem a una cafeteria o a algun lloc que puguem seure.
  • Comentem les coses que hem vist, preguntem sobre les notes i dubtes.
  • Fem una dinàmica final.
  • Diem adéu i fins aviat!

A casa: Podeu llegir més de l'activitat, anotar el que no s'entén i fer una redacció: m'ho envieu al meu correu electrònic i us torno la redacció corregida i els dubtes resolts.

Més informació i reserves:

Pots conèixer aquesta altra meva faceta en el meu bloc de nutrició: "vida de sabor autèntic".

[imatge: www.bcn.cat]

dilluns, 29 d’abril de 2013

keep calm and...

Quan estava escrivint aquesta entrada vaig necessitar un “Keep Calm” però no estava segura de la continuació més adient. Vaig buscat al Google i la vaig trobar:


Per què? He escrit moltes vegades sobre el fenomen quina-alegria-aquest-estranger-parla-català i sempre ho faig amb simpatia (amb un regust amarg també). He exposat que això té dues cares, una de bonica i una de fosca i lletja. La bonica és que gràcies a aquesta actitud que tenim els catalans vers les persones que no són nascudes aquí i que aprenen la llengua quan arriben, de posar-nos tan contents i de fer tants enaltiments, contagiem els benvinguts (nouvinguts m'està semblant un eufemisme lleig) i benarribats de ganes de seguir aprenent-la, creem una gran empatia.

Però dissabte devia estar com el dia (plou i plou i plou -és dissabte quan ho escric-) i vaig veure el costat fosc i terrorífic d'aquesta actitud, malaltissa en realitat, d'una societat submissa, sotmesa, acomplexada i plena de pors. Què vol dir que ens posem a moure la cua cada vegada que sentim algú que no és originàriament d'aquí parlant català? Què significa que ens sorprenguem tant de saber que hi ha persones que no han nascut aquí però que hi viuen i fan ús de la nostra llengua, de la llengua d'aquest país?...




diumenge, 28 d’abril de 2013

ActiLinguA, 1 month of language immersion

Learn Catalan and/or Spanish
with my new teaching-learning method
A C T I L I N G U A
activities and language
1 month of language immersion

[Versió en català, aquí]

How it works

actilingua, 1 month of language immersion, works through individual meetings, where we will meet to do an activity that is of interest to you. I will speak exclusively in Catalan/Spanish, and you will speak according to your level and I will be able to adapt to your language.

Duration and timetables

The important thing is to immerse yourself in the language for a period of time: 1 hour a day for 4 consecutive weeks (1 month). In total: 20 hours in one month. 20 hours of speaking Catalan/Spanish doing something useful, and, above all, real and in context. What’s more, the advantage is that I can adapt to your timetable: everyday we can meet at a time convenient to you. We can arrange this at the beginning of each week.


Types of activities

 
These could be anything from going along with you on errands (for example to the market or shopping, etc.), to everyday actions (for example while you cook). It may be simply going for a walk or, if you want, I can even propose something like an exhibition, an activity in the city. I have various routes that I havedesigned specially for these occasions. Remember that the importance is to immerse yourself in the language everyday for one hour, for four weeks, doing a real, authentic, interesting and contextualizedactivity.

Lots of research says that merely listening to the language for 30 minutes a day is enough (with the well known podcasts). In our meetings you won't only listen to the language for 30 minutes, but one hour, and you'll have the chance to really speak with a native and experienced teacher, who will use strategies to improve your speaking. It’s the quality, not the quantity, that is important and with this method you will learn to speak Catalan/Spanish and to use real vocabulary that people use in normal, everyday situations.

Keep reading...

divendres, 26 d’abril de 2013

ActiLinguA, 1 mes d'immersió lingüística

Aprèn català i/o espanyol
amb el meu nou mètode d'ensenyament-aprenentatge
A C T I L I N G U A
activitats i llengua
1 mes d'immersió lingüística

[English version, click here]
 
Funcionament

actilingua, 1 mes d'immersió lingüística, funciona a través de trobades individuals, en què tu i jo quedarem per fer alguna activitat interessant per a tu, en què jo parlaré en català/espanyol exclusivament, i tu parlaràs segons el nivell que tinguis i jo podré adaptar-me al teu llenguatge.

Durada i horaris

La importància està a fer una immersió lingüística durant un període de temps: 4 setmanes seguides (1 mes), 1 hora cada dia. En total: 20 hores en un mes. 20 hores de parlar català/espanyol fent una activitat interessant o útil, però sobretot real i contextualitzada. L'avantatge també està que em puc adaptar als teus horaris: cada dia podem trobar-nos en l'horari que et vagi millor. Això ho acordarem abans de començar la setmana.

Tipus d'activitats

 
Les activitats que farem van des d'acompanyar-te a fer alguna gestió (per exemple acompanyar-te al mercat o de compres, etc.), fer alguna acció quotidiana (per exemple mentre cuines), fer una volta, fins a proposar-te jo d'anar a alguna exposició o fer una activitat que hi hagi per la ciutat, fer alguna de les rutes que tinc dissenyades especialment per a aquestes ocasions, etc. Recorda que la importància està en immergir-se en la llengua cada dia una hora, durant quatre setmanes, fent una activitat real, autèntica, interessant i contextualitzada.

Molts estudis diuen que només escoltant 30 minuts de la llengua al dia, ja és suficient (amb els coneguts podcasts). En aquestes trobades no només sentiràs l'idioma durant 30 minuts, sinó que tindràs l'oportunitat de parlar-lo de debò, amb una persona nativa i titulada, que a més farà servir recursos i estratègies per afavorir-te la producció del llenguatge. No és tan important la quantitat, sinó la qualitat. Amb aquest mètode aprendràs a parlar i a fer servir el vocabulari real que parla la gent en les situacions normals i quotidianes.


Segueix llegint...