per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dilluns, 17 de desembre de 2012

maternès i actitud positiva

Empatia, bons tractes, bons tons de veu... Als primers anys de vida tot això construeix espais cerebrals en els infants perquè tinguin una actitud positiva.
 
Més o menys això va dir en Sebastià Serrano en la presentació del seu darrer llibre, L'actitud positiva, que edita Ara Llibres, dilluns passat a la llibreria Claret de Barcelona, organitzat per BarcelonActua. Com sempre, en Sebastià va regalar als assistents una xerrada plena de missatges que mereixerien un comentari sencer. Gratitud, empatia, felicitat... paraules que omplien la sala i feien que el públic estigués pendent d'aquell discurs assaborint intensament aquells conceptes tan plens de positivitat.

I quan va dir les paraules amb què he començat aquest post, i després de portar ja estona al voltant d'aquest tema, vaig recordar a l'instant el que, fa uns mesos, vaig sentir al carrer, dit per un pare a un fill.
Ho tenia anotat per fer-ne un comentari en qualsevol moment, ja que em va impactar força. Ara és el moment de compartir-ho amb vosaltres i connectar-ho amb el que va dir en Sebastià.

Perquè justament les paraules a què m'estic referint són un exemple del que no seria una actitud empàtica, ni adequada, ni acollidora, ni afavoridora d'una actitud positiva en un nen. El que escric a continuació és el que li va dirirgir un pare al seu fill d'uns 6 ó 7 anys:

¡No toques las cosas, tío! Dale la mano a tu hermana que cruzamos la calle. ¡No! ¡Que te atropeye un coche, vale!

Què us sembla? El primer que vaig pensar quan ho vaig sentir va ser: "Això no és maternès, uf!".

I ara veig que el maternès de debò (motherese), és a dir, una "parla lenta, emfàtica, amb frases curtes i simples, pautes entonacionals molt marcades i un lèxic simplificat", sí que està lligat amb el que en Sebastià deia. El maternès de veritat afavoreix que l'infant construeixi unes bones connexions neuronals per tenir una actitud positiva. Per tant, què està potenciant aquest pare amb aquesta manera de parlar i dirigir-se al seu fill petit? I també, tota aquesta anècdota ens pot servir perquè tots nosaltres reflexionem i pensem en com fem servir les paraules cada dia, quan parlem amb grans i petits.

I una cosa em porta a una altra! Vull acabar amb unes sàvies paraules del doctor Miguel Ruiz. Us recomano el llibre del qual estan extretes:
Dr. Miguel Ruiz a Los cuatro acuerdos.

Altres entrades escrites en aquest bloc relacionades amb la comunicació entre pares i fills, desenvolupament del llenguatge i intervenció naturalista: