per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dimarts, 27 de novembre de 2012

el perquè de jugar en català

A través del joc succeeixen moltes coses. El joc envolta la vida de les criatures, els ajuda a créixer, els permet representar papers, provar de ser, fer veure que són algú altre, imaginar-se que viuen altres vides.

Amb els jocs aprenen a seguir regles, també a inventar-se’n i a posar-se d’acord amb els altres, aprenen a guanyar i a perdre. El joc és, per a molts especialistes en desenvolupament infantil, probablement una de les activitats més fonamentals al llarg de la vida.

A més a més, els jocs són potents transmissors de valors, de coneixements, de la tradició. Vet aquí doncs la importància que té el fet que disposem de jocs i joguines en català, perquè els infants coneguin la realitat del seu entorn, perquè puguin parlar en la seva llengua en aquests moments de vital importància del desenvolupament, perquè s’apropin i frueixin amb les tradicions del nostre país.

Però… quantes joguines teniu que siguin en català, quants jocs que es desenvolupin en el nostre entorn, quants videojocs en què els personatges es comuniquin en la nostra llengua, quantes nines que parlin el nostre idioma?

...

Vaig escriure aquest post al bloc de l'ARA per informar que aquest dissabte 1 de desembre és la 9a Festa per al Joc i la Joguina en Català a l'Arc de Triomf de Barcelona que organitza la Plataforma per la Llengua. Aquí podeu llegir-lo tot: http://blogspersonals.ara.cat/elcatalasuma/

divendres, 23 de novembre de 2012

la geniva de la gavina de la gàbia - intent fallit de recuperació lèxica

gàbia
gavina
geniva

Un joc de paraules? Paraules de tres síl·labes, que quasi tenen els mateixos fonemes vocàlics, però no exactament... Que quasi tenen els mateixos fonemes consonàntics, però no exactament... S'assemblen força, però...

Aquell joc de paraules que donades unes lletres has de transformar-les en una altra paraula a través de canvis de posició? Quasi... O per addició o eliminació de lletres? Quasi...

I doncs què és? L'inici d'un relat surrealista?

diumenge, 18 de novembre de 2012

el gran poder de la retroalimentació positiva

A la terrassa d'un bar, des de la taula del costat, una nena simpatiquíssima que devia tenia no encara un anyet ens adreçava somriures, mirades, assenyalava coses... Nosaltres ens la miràvem també amb somriures, mirades, algun gest..., cosa que contribuïa que continués aquella conversa que estàvem mantenint. Ens va dirigir un "papa!", suposo que referint-se a l'home sobre el qual estava. Nosaltres de seguida vam riure, perquè no ens esperàvem aquell missatge verbal. Li vaig repetir el "papa" i vaig fer-ne algun comentari. Li estàvem fent una retroalimentació positiva (feedback) dels seus actes comunicatius i de parla.


Fins aquí, una situación ben normal entre adults i nens petits.



divendres, 16 de novembre de 2012

ç davant de...! ai, mal als ulls

Tarda de cacera (ortotipogràfica) de nou i em trobo per la travessera de Gràcia un rètol megagròs d'una botiga que aniria bé com a il·lustració de la regla, concretament del que no s'ha de fer!  

La ce trencada (ç) mai davant de e ni de i!, 
de dolç, dolcet, no pas així!

ça
              ce
              ci
ço
çu

I encara seguiu escrivint Merçè? Vinga, que és la patrona de Barcelona! Ai, mal als ulls!

dijous, 15 de novembre de 2012

coneixre


coneixre


Ja van dos dies amb menys d'una setmana de diferència que sento dir el verb conèixer d'aquesta altra manera. No és pas nova per a mi, l'havia sentit quan vivia per terres empordaneses, entre el 2008 i el 2010. La primera vegada sí que ho vaig trobar ben curiós i vaig fer una mica de recerca. Vaig descobrir que era un tret d'alguns parlars d'aquella zona. Ara, en tornar-ho a sentir a Barcelona, m'he disposat a recollir-ho aquí i aportar algunes reflexions i noves troballes. Anna-Maria Corredor (2009) escriu en el seu llibre Pals. Recullonomàstic que en el parlar de Pals s'hi troben trets característics del català septentrional de transició, alhora extret del llibre de Montserrat Adam (2006), amb edició i pròleg de Joan Veny:


<<- transformació dels infinitius vèncer i créixer (i també d’altres com conèixer) en mots proparoxítons: vèncere, créixere, conèixere, pronunciats amb caiguda de la e àtona i passen respectivament a vençre, creixre, coneixre.>>

metàfora que faig de la transposició dels
fonemes que es dóna en les metàtesis
"transposició de rols, el món al revés"
A aquestes informacions anteriors hi he arribat en trobar el bloc “La veu del poble. Recull de desviacions fonètiques, patologies simpàtiques i embolics de la llengua popular: aparicions, desaparicions i mutacions de sons” en el qual apareix aquest verb en una entrada dins de la categoria de “metàtesi”. Una metàtesi és

dissabte, 10 de novembre de 2012

potent, no omnipotent


<<L'escola és potent, però no omnipotent.>>


Carles Martínez d'ERC va pronunciar aquesta frase ahir al debat sobre política educativa que es va celebrar a la seu del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats de Catalunya, d'on sóc col·legiada. Hi participaven cinc polítics d'ERC, ICV, PP, PSC i CiU (aquest va ser l'ordre d'intervenció).


La frase em va agradar pel seu significat i també pel joc entre les paraules potent i omnipotent. Les defincions dels dos adjectius són les següents:


potent
adj 1 Que pot, especialment que pot molt, que té força per a produir grans efectes, per a imposar la seva autoritat. Un país potent. Una bomba potent.


omnipotent
adj 1 Que té el poder de fer tot el que vol.
2 hiperb Que té un gran poder.


omni- és la forma prefixada del mot llatí omnis, que significa 'tot'. Ex.: omnidireccional, omnipotent.

Per tant, el que podem extreure de la frase de Carles Martínez és que l'escola pot, té força, produeix grans efectes, però no pot fer tot el que vol ni ho pot tot.

Què més m'ha suscitat? Se m'ha encès la curiositat per saber si aquesta frase s'ha fet servir en altres ocasions, en català, en castellà i en anglès. I he trobat la frase referint-se a, per exemple, la publicitat, dient que aquesta ajuda a vendre però no ven per si mateixa. O referint-se a estats, per exemple als Estats Units, per part d'un diari francès que deia que els EUA són potents, però no omnipotents i que, per tant, necessiten aliats.


Però el que m'ha deixat amb la boca oberta ha estat el que he trobat en una pàgina web anomenada “Relationship Management 101 Online Resources” sota un article amb el títol de “Divine expectations by women”. Hi diu que les dones busquen que els homes siguin powerful, perceptive i present, adjectius que relaciona amb Déu, respectivament, omnipotent, omniscient, omnipresent. I continua:

<<So, Who is OMNIPOTENT? Not the man. He is not God. God is OMNIPOTENT. The word “Almighty,” in the scriptures quoted to the right, means OMNIPOTENT. Men are potent but not omnipotent. When a woman is demanding more power than a man has to give, God is the answer to her need. Only God is OMNIPOTENT. He does it all perfectly the first time and no man can do that and especially not consistently.>>
 
Així doncs, els homes són potents, però no omnipotents. Només Déu és omnipotent. I què passa amb les dones? No en parla pas. Però jo suposo que treballar, tenir cura de la família i els fills, ocupar-se de la casa, tenir moltes responsabilitats, poder pensar i fer més de dues coses alhora, tenir aficions, planificar, i un llarg etcètera, sí que ens fa omnipotents a nosaltres, oi?


Bromes a banda. Què en penseu de tot plegat? Què us ha despertat en vosaltres tot aquest poti-poti de reflexions i declaracions?
 
Jim Carrey a Bruce Almighty (2003)

diumenge, 4 de novembre de 2012

qui riu l'últim...

 
...es peta de riure!

Estava llegint un article d'opinió i vaig trobar aquesta frase, que em va fer aturar i somriure (llegiu-lo i sabreu qui es petarà de riure...). Era una transformació de la dita "Riu bé qui riu el darrer". O la sabeu d'un altra manera? Hi ha moltes maneres de dir-la i en moltes llengües. Jo, la que més he sentit és la de "qui riu l'últim riu millor". Podeu veure en aquesta pàgina de l'Institut Cervantes, com es diu en altres llengües i diverses explicacions.
<<Significado: Recomienda no cantar victoria antes de tiempo. También se emplea para aludir a la alegría que se siente al finalizar algo con éxito. Puede tener un sentido irónico, al decirlo quien ha sido el primero en alcanzar alg que pretendía al mismo tiempo un rival.>>

Buscant-ne més informació, he trobat molt interessant el document sobre refranys d'Alfonso i Seguí, "De refranes y cantares tiene el pueblo mil millares".


<<El uso de los refranes se incluye en el ámbito del nivel popular; en él abunda la subjetividad, se economizan considerablemente los medios lingüísticos y aparecen numerosas apelaciones al oyente. Relativo a esto podemos señalar que los proverbios y refranes son expresiones de contenido moral y didáctico que se transmiten de manera oral.>>

 
I per trencar una mica més els esquemes, què us semblen aquestes altres troballes?



Qui riu l'últim és que és molt curt per entendre acudits!

divendres, 2 de novembre de 2012

esmaixada

Esmaixada és una paraula que sento fa temps quan es fan retransmissions de bàsquet o diuen resultats d'aquest esport. Als periodistes esportius de TV3 els encanta usar aquesta paraula i parlar d'esmaixades arreu.

<<El canal Esport3 estrena la catorzena temporada del programa "NBA.cat", l'espai presentat i dirigit per Jordi Robirosa que cada setmana porta als telespectadors catalans les millors esmaixades de la millor Lliga de bàsquet del món.>>

Però d'on ve?

dijous, 1 de novembre de 2012

transcripció fonètica i ela geminada al gran dictat

Sempre tinc per defecte els subtítols quan veig la televisió. Em fascina veure com subtitulen programes en directe, perquè han d'estar escrivint en aquell mateix moment, simultàniament. Però vaig detectar una "fallada" quan veia El gran dictat. Resulta que quan fan el gran dictat final, en els subtítols apareixia la paraula que dicta l'Òscar Dalmau, ben escrita. Així que el concurs, per al telespectador que tenia el subtítols (originàriament adreçats a persones amb deficiències auditives, però molt útils també per a gent que aprèn català i altres casos i situacions), perdia la gràcia i l'emoció d'intentar pensar com ho escriuria, perquè ja veien el resultat. Quina va ser la gran sorpresa que vaig tenir quan, en el programa del 30 d'octubre, vaig veure que per a una de les paraules estava subtitolat: "taral·lajà". I vaig pensar: "Ui! Què hi han escrit aquí? Que malament...". L'Òscar torna a dictar i un altre cop surt la paraula escrita així. Però... ah! Veig que ho posa entre barres inclinades: "/taral·lajà/". Caram, estaven fent servir una transcripció fonètica! No perfecta, no utilitzant l'alfabet fonètic internacional del SIL, però una aproximació a una transcripció perquè la persona que estigués veient el programa llegint subtítols pogués gaudir també del joc i de fer l'intent d'escriure-ho bé. La següent paraula m'ho va acabar de confirmar: "/idrusféra/". Vinga, escriviu-ho! (Imagineu-me dient-ho a la manera dels crits imperatius d'en Dalmau)