per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dimecres, 31 d’octubre de 2012

(ni) sacerdots (ni) policies

<<Visió tradicionalista (...) Dèria per la norma (...) Hem heretat aquesta visió (...) Estudiar llengua era estudiar ortografia (...) Típic quan et trobes algú, descobreixen que ets professor de català i aleshores diuen "buenu", "desde luegu", es tapen la boca i es disculpen. Pensen que som els sacerdots o els policies de la llengua.>>

Apunts presos durant la xerrada de Josep M. Castellà

Aquest comentari va fer riure molts dels assistents a la sala i és que descrivia molt gràficament el que als professors, especialment de llengua, especialment de català, ens passa. A mi moltes vegades m'ha passat això de trobar-me algú que en saber que sóc professora de català em diu que "parla malament", que diu molt "bueno i vale", i un reguitzell de disculpes d'aquest estil. El que no saben és que els professors, lingüistes, estudiosos de la llengua, podem no estar d'acord amb el que els que no són ni professors, ni lingüistes, ni especialistes en la matèria, consideren que és correcte i el que no. I és que, precisament, a mi com a lingüista m'interessa la variació i no tinc la visió centralista de pensar que hi ha una manera de parlar millor, o una variant dialectal més "pura", o que la gent parla de manera incorrecta... M'agrada diferenciar el que és correcció i adequació; el que és oral versus el que és escrit; i realment posar en consideració i anàlisi allò que és correcte o incorrecte.


Distingir correcció i adequació és bastant clar. Vaig fer moltes vegades classes sobre tipologies textuals amb els meus alumnes que es presentaven a les proves d'accés a cicles formatius, amb els de selectivitat i amb els majors de 25 anys per accedir a la universitat. La correcció té a veure amb la norma, la normativa. <<Un text és correcte quan s'adapta a les normes ortogràfiques, prosòdiques, morfològiques i sintàctiques i el lèxic s'utilitza amb el significat apropiat.>> Per altra banda, <<l'adequació és la propietat per la qual un text s'adapta a la situació comunicativa. L'adequació està en funció de la relació entre l'emissor i el receptor del missatge, del tema, del canal, del propòsit comunicatiu, etc.>>


Entre oral i escrit també hi ha un abisme. Quan parlem espontàniament no acabem les classes (perquè hi ha manca de planificació), fem vacil·lacions de tota mena (ens confonem de paraula, fem paràfasies -fonètiques o semàntiques-...), ens donem el luxe de dir paraules incorrectament, o amb un altre accent, les oracions no són sintàcticament correctes, etc. Però això és propi de l'oralitat. A més, hi juga un paper de gran rellevància el llenguatge no verbal. Quan escrivim, tenim l'oportunitat de revisar, durant i després. Per escriure sabem que hem d'acabar correctament les frases, connectar-les, no repetir excessivament les paraules (sinó fer servir mecanismes de cohesió), fer servir el diccionari si dubtem, etc. En el text escrit hem de tenir en compte els pilars bàsics que sostenen un text: correcció, adequació, coherència i cohesió lingüístiques. D'això també en va parlar en Josep M. Castellà una mica més endavant, fent esment que [quasi]tothom parla però hi ha molts analfabets funcionals (també saben “llegir” i “escriure”, en el sentit mecànic dels termes, però no entenen el que llegeixen ni són capaços de redactar realment).


I per últim: correcció versus incorrecció. El que vull dir és que si en una comunitat de parlants la majoria fa servir una expressió o estructura que no està admesa per la normativa, potser llavors el que hauríem de considerar és que el problema el té la normativa: tant per si no ha volgut acceptar-la (aquella paraula/estructura nova o “mutant”) com si és que no ha tingut temps d'adoptar-les. La normativa va molt més lenta a fer les corresponents actualitzacions en comparació de l'evolució que sofreix la llengua dia a dia de la mà (o de la boca) dels parlants. Ja ho deia Pitàgores: <<No són les lleis les que han de fer el poble, sinó el poble el que ha de fer les lleis.>> Alguns exemples diversos que em vénen al cap són els següents.


- El laísmo no és considerat correcte, però hi ha zones d'Espanya (com a Madrid i a Castella Lleó) on els parlants el fan servir. Com podem dir que allò no és correcte si tothom parla així? Per què “la Real Academia Española se pronunció en contra el laísmo en 1796”? Glups, fa fins i tot por! Em recorda a constitucions espanyoles aprovades el 1978 que semblen la bíblies sagrades.


- Allò típic i tòpic que els andalusos parlen tan malament l'espanyol, fins i tot dit per alguns d'ells mateixos (cosa que és un altre cop un cas de diglòssia; no només els catalans patim d'aquesta “patologia lingüística”).


- I, per últim, el que deia al principi de començar el post d'avui, quan els catalans diem “bueno” i “vale”, què està passant? Sé que és una interferència, influència del castellà, de ser bilingües, que pot arribar a ser una substitució lingüística total dels mots originàriament correctes. Però què hem de fer si un gran percentatge de gent ho diu així? A l'examen del nivell C i D de català, dir aquestes paraules no penalitza. Està clar que i d'acord són les bones, són boniques i haurien de complir la seva funció, però la realitat és una altra. Què fem doncs?



En conclusió: sóc lingüista, logopeda, m'estimo la llengua, però no sóc (torno a repetir les paraules de Josep M. Castellà) ni sacerdotessa ni policia de la llengua! No us ruboritzeu ni avergonyiu si semblants blasfèmies surten de les vostres malignes boques quan esteu al meu davant! Perdoneu, no me n'he pogut estar,
és clar que estic fent broma!
(Us ho havíeu cregut?) De debò, parleu amb naturalitat que així em doneu encara més idees per a les meves contínues disquisicions sobre llenguatge i temes per als escrits del present bloc.