per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dimecres, 31 d’octubre de 2012

(ni) sacerdots (ni) policies

<<Visió tradicionalista (...) Dèria per la norma (...) Hem heretat aquesta visió (...) Estudiar llengua era estudiar ortografia (...) Típic quan et trobes algú, descobreixen que ets professor de català i aleshores diuen "buenu", "desde luegu", es tapen la boca i es disculpen. Pensen que som els sacerdots o els policies de la llengua.>>

Apunts presos durant la xerrada de Josep M. Castellà

Aquest comentari va fer riure molts dels assistents a la sala i és que descrivia molt gràficament el que als professors, especialment de llengua, especialment de català, ens passa. A mi moltes vegades m'ha passat això de trobar-me algú que en saber que sóc professora de català em diu que "parla malament", que diu molt "bueno i vale", i un reguitzell de disculpes d'aquest estil. El que no saben és que els professors, lingüistes, estudiosos de la llengua, podem no estar d'acord amb el que els que no són ni professors, ni lingüistes, ni especialistes en la matèria, consideren que és correcte i el que no. I és que, precisament, a mi com a lingüista m'interessa la variació i no tinc la visió centralista de pensar que hi ha una manera de parlar millor, o una variant dialectal més "pura", o que la gent parla de manera incorrecta... M'agrada diferenciar el que és correcció i adequació; el que és oral versus el que és escrit; i realment posar en consideració i anàlisi allò que és correcte o incorrecte.

dimarts, 30 d’octubre de 2012

moda dels 80: espatlleres?

Participo a la Xaingra (la xarxa d'intercanvis de Gràcia) i vaig rebent e-mails de gent que intercanvia coses, que n'ofereix, que en demana... En un dels darrers correus algú oferia el següent:
 
  
<<Hi ha algun taller de costura o algú a qui li vagin bé
unes 20 espatlleres (hombreras) noves negres
i no molt grosses? són vostres.>>
 
És clar que sí: a l'Increïble Hulk!!! Unes espatlleres, wow, ha de ser tot un armari el personatge a qui li vagin bé!

Què estic dient? Les espatlleres són aquella mena d'escales de fusta que hi ha posades a les parets dels gimnasos! Aleshores, com se'n diuen de les hombreras que aquesta bona persona vol regalar? Hem de seguir la mateixa regla morfològica que ha fet servir el castellà: d'hombro tenim hombrera. Problema número 1: com es diuen els hombros en català? Es diuen espatlles, per tant la lògica era correcta: espatlleres. El que passa és que, encara que el diccionari recull una accepció per a indumentària, les espatlleres són una peça d'un arnès. La paraula correcta per aquells trossets d'espuma que es posaven a camises, a bruses, a samarretes de màniga curta! i a jaquetes als anys 80, i conferien aquell aspecte tan característic i pel meu gust, terrorífic i antiestètic, és musclera. I és que l'espatlla també es diu muscle. No us confongueu: muscle (ni múscul, ni musclo; una altra història per un altre escrit). Què? Algú vol les muscleres? Us va la moda dels 80?
 
En David Bowie potser en va fer un gra massa a l'època glam!

dilluns, 29 d’octubre de 2012

vespre de cacera

Ahir vaig sortir a caçar! Feia molt temps que no hi anava. Ahir era el dia que havíem canviat l'hora (la matinada anterior) i a quarts de set ja era fosc. A més, el canvi de temps s'havia apoderat del territori i feia fred; ni recordava el que era sentir-ne, de tants mesos de l'última vegada. Semblava que ensumava algunes olors de fums de xemeneia, tot i que a la ciutat no és gaire freqüent sentir-les, tan tardorenques i muntanyenques. Però sí, m'envoltaven totes aquestes sensacions. Heu llegit bé: ciutat i caçar. La caçadora ortotipogràfica tornava a la càrrega! De la darrera cacera en feia quasi dos anys! Estava frisosa de veure quant podria omplir el meu cistell! I sí, no vaig tornar a casa amb les mans buides. Les troballes que vaig fer van ser: una barregeta de paraules en català i un bolet castellà pel mig; un accentet tancat sobre d'una a; un espai entre l'apòstrof d'una d i la paraula que acompanya; un plural femení que vaig deixar al seu lloc de tan verinós que era! (xixonencas és una espècie letal!). Aquesta nit en faré una truiteta o un remenat, encara no ho he decidit. Apa, bon profit!

 

(fotos fetes en el meu passeig per Gràcia diumenge a la tarda, excepte la de l'orxateria Sirvent).

diumenge, 28 d’octubre de 2012

vida, cultura, realitat, bellesa... jugar, créixer, actuar, estimar...

Estic trobant moltes interconnexions aquests dies! Quan vaig escriure el post amb aquella fotografia en què apareix una eina amb un cor per representar la dicotomia i el dilema del que representa una llengua -eina o emoció- encara no havia vist ni el programa Latituds del Canal 33, tan recomanable, ni havia assitit a les III Jornades d'Aprenentatge de Llengües: Entorns, Eines i Recursos Didàctics, ahir 26 d'octubre a la Universitat Pompeu Fabra (al Campus del Poblenou de Barcelona). Hi van haver unes xerrades interessantíssimes i d'alt nivell. Les coses que s'hi van dir no van parar de trobar connexions en els meus pensaments. Encara que era una xerrada per part dels ponents, jo estava establint un diàleg “telepàtic” amb ells. Tot el que deien em feia despertar un somriure, un “i tant!”, un “ah, sí!”...

Tot va ser molt remarcable. Però el que avui vull compartir amb vosaltres és aquesta definició del que és llenguatge i llengua per a Josep M. Castellà. I després de llegir-la, responeu un altre vegada:

llengua = eina o emoció?

dissabte, 27 d’octubre de 2012

veu vellutada

<<La veu del Salva Racero (Manresa, 1975) és preciosa, lleugera, ampla, rodona, generosa i evoca la textura de la pell d’un préssec: vellutada i fina però madura, tècnica i ben posada.>>

Casualment vaig llegir aquesta presentació que feia una periodista de Salva Racero, el cantant dels Lax'n'Busto. Què és el que té d'interessant? Diverses coses. La primera que em va cridar l'atenció va ser això de la veu vellutada, que trobo que és una qualificació de la veu preciosa i molt evocadora. I perquè a més va ser el que un alumne una vegada em va regalar. Què vull dir? En una classe va preguntar com es deia aterciopelada en català. El que pretenia era descriure la meva veu. Això és el regal a què em refereixo.


I la segona cosa: en el post d'ahir tornava a parlar de la sinestèsia. I això n'és una! Agafar un adjectiu que aniria relacionat amb alguna cosa que podem tocar (tacte) i aplicar-lo a una veu (que percebem amb l'oïda). Una sinestèsia tan bonica! La sinestèsia serveix per evocar, i us asseguro que amb mi aquesta ho ha aconseguit des que la vaig sentir per primera vegada, no recordo quan, però sé que quan era ben petita. I vosaltres què sentiu?


I en altres llengües com funciona?

divendres, 26 d’octubre de 2012

aquarel·la, literatura i... sinestèsia! (2a part)

Com va anar la sessió d'artteràpia, creativitat i literatura

Segona part

Segueixo a casa de l'Anna. He pintat i he creat un petit poema (podeu veure-ho al post d'ahir).
L'Anna diu que farem un exercici de sinestèsia. La proposta em captiva. La sinestèsia és un fenomen que fa temps que m'interessa; l'aspecte literari, però també el neurolingüístic. He escrit algunes coses, en aquest mateix bloc, i recentment havia tornat a parlar-ne en alguna ocasió, intercanviant impressions. Aquesta paraula-concepte-fenomen, doncs, té molt de sentit per a mi. Per a l'Anna també és una sorpresa; admet que no pensava trobar-se amb algú que en sabés. Li dic que estic molt encuriosida per saber què farem a continuació. L'exercici és trobar sinestèsies, gran recurs que tenen els escriptors per crear analogies molt evocadores.

<<atribuir a un objeto cualidades propias de otro
y parece estar basada en la facultad que poseen
algunas personas para sentir percepciones sensoriales cruzadas>>

He de pensar en un o dos adjectius que em vinguin al cap, relacionats amb els cinc sentits, de coses que m'hagin passat avui, recents. Després he de relacionar aquests adjectius i sentits de manera que es creï un efecte, és a dir, barrejant-los, interconnectant-los. Podem crear, així, sinestèsies. La meva manera de procedir ha estat pensar en sensacions que he sentit amb cadascun dels sentits (per exemple, calent amb el tacte) i després buscar quelcom que tingués relació amb aquests (un teixit amb el tacte, per exemple una jaqueta); un cop fet això, he unit aquests objectes o conceptes amb adjectius però de manera barrejada (veu lluent; veu era per oïda i lluent era per vista). Per últim, amb totes aquelles unions i combinacions que han sortit, sóc convidada a escriure un petit text poètic o un poema lliure. A veure què us sembla el resultat?


dijous, 25 d’octubre de 2012

aquarel·la, literatura i... (1a part)


Ja feia temps que tenia ganes de potenciar la meva creativitat, tant artística (pintura, dibuix, manualitats) com literària. Vaig conèixer el Banc del Temps de Gràcia a l'estiu i m'hi vaig fer sòcia ("Inverteix temps, rebràs temps”). Vaig trobar que algunes persones oferien Creativitat i d'altres, Escriptura creativa. Em va cridar molt l'atenció l'Anna Freixanet que oferia les dues. Vaig contactar amb ella i em va dir que és artterapeuta amb estudis literaris i, per això, fa una sessió on combina ambdues coses. Em va interessar molt i vam quedar: volia provar-ho.


Com va anar la sessió d'artteràpia, creativitat i literatura

Primera part

Em demana que pensi en una emoció i la descrigui amb una metàfora. Tenia l'emoció però em costava trobar-hi una metàfora. Em diu que si no em surt la metàfora, puc explicar l'emoció tal com la sento. Ho faig. Aleshores puc tornar a intentar buscar la metàfora. Em surt millor. Llavors em convida a pintar amb aquarel·les el que he escrit i m'explica com fer-ho (no recordo quan va ser l'última vegada que vaig pintar amb aquarel·les), m'ofereix pintures i pinzells. El dibuix em surt acolorit, amb una planta, tal i com ho havia descrit. Em relaxa, m'agrada. Un cop acabat el dibuix em demana que hi torni a posar paraules. El que en surt ara és diferent que abans, més ric, més bell, més poètic. He passat del llenguatge a la pintura i de la pintura al llenguatge. Això ha aconseguit activar-me la creativitat. Llegiu el fragment següent, Manuel Gross ho explica molt bé. I no us perdeu l'article sencer en què relaciona la creativitat amb tots els àmbits de la vida, personal i professional:

dimecres, 24 d’octubre de 2012

canvi de llengua i anormalitat

En el post d'ahir vaig deixar una nova pregunta per poder ser analitzada en una futura entrada. Avui és el futur i la qüestió era: ¿què explicar al nouvingut quan ens diu que (quasi)tothom li canvia de llengua (castellà) quan parla en català? La veritat és que no he trobat cap resposta contundent, atractiva. Així que us convido que m'ajudeu: comenteu tot allò que per a vosaltres pot ser una bona explicació en un cas així.


El que sí que he trobat són algunes consideracions al voltant del fenomen de canviar de llengua, amb bones explicacions per part de diferents persones. Pere Campí, al singularDigital.cat, explica molt bé el fenomen que ahir vaig estar tractant de què significa no parlar en català a les persones nouvingudes (excloure-les socialment). També posa alguns exemples de casos concrets i què els passa quan volen fer servir el català. El cas de l'Elsa, catalana d'origen bolivià, s'assembla molt al de la meva parella lingüística colombiana que ahir explicava. En resum, tornem a tenir que els conceptes acollida lingüística i inclusió social van de la mà. A continuació destaco alguns fragments del text de Campí (adaptat):

dimarts, 23 d’octubre de 2012

utilitat de la llengua i exclusió social


<<Els nouvinguts no necessiten aprenedre el català perquè el castellà tothom l'entén.>>


llengua = eina o emoció?
Seguint amb la temàtica de l'entrada d'ahir, aquesta argument "fàcil" l'he trobat a la "Guia pràctica d'acollida lingüística" (Plataforma per la Llengua), com a exemple de paraules que moltes vegades hem sentit, i aniria en sintonia amb aquella creença que la llengua és només una eina de comunicació. Però en realitat és exemplificadora d'un cas d'exclusió social. Ho explico millor. A la guia s'hi troba un apartat, dins del capítol de l'acollida inicial, sobre els hàbits lingüístics dels agents educatius i socials, en el qual es donen arguments de cara que aquests mantinguin una alta fidelitat en l'ús del català. Per tant, com que integrar-se no és només comunicar-se, sinó viure en un lloc en igualtat de condicions que la resta de ciutadans, parlar en català amb els nouvinguts evita, precisament, excloure'ls socialment. Com deia a l'entrada anterior, no m'agrada basar-me en motius de necessitat o utilitat d'una llengua, sinó en el que realment representa la llengua pel que fa la transmissió d'uns valors i d'unes emocions, d'una visió del món i de la vida.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

acollida lingüística i inclusió social

<<La llengua catalana, com a eina, és molt més efectiva que altres llengües en altres territoris per a la inclusió social. Així, per exemple, a un marroquí o a un equatorià que viu a Madrid possiblement li sigui més difícil d'ésser reconegut com a ciutadà més del país pel fet de parlar castellà, mentre que a casa nostra, si parla català, molt més fàcilment deixarà d'ésser estranger davant la percecpció dels ciutadans.>>
Cap. 1.2. 'La necessitat d'aprendre català'
 

En què heu pensat en llegir aquesta declaració? Faig aquesta pregunta perquè a mi no em va deixar indiferent. Aquestes reflexions es troben en aquesta guia on hi ha tot de recursos per a l'acollida en llengua catalana, destinada a agents educatius i socials, tècnics de l'administració pública i, jo afegiria, a tothom que vulgui emprar el català amb naturalitat amb persones nouvingudes. L'acollida inclou totes aquelles situacions que es donen en serveis públics, centres escolars i de lleure, equipaments esportius, centres d'adults d'aprenentatge de la llengua, associacions de pares i mares, etc. en què aquests agents educatius i socials intervenen en la inclusió social de la població nouvinguda, precisament per ser-ne els primers referents lingüístics. En cada tema es faciliten recursos pràctics, materials de consulta i reflexions per fomentar l'ús de la llengua catalana en la tasca d'acompanyament i d'inclusió social d'aquesta part de la població.

diumenge, 21 d’octubre de 2012

la festa dels súpers i la nasalització vocàlica

El català no és una llengua nasal. Sí que té fonemes consonàntics nasals; 3 poden produir-se aïllats i tenen correspondència amb una grafia, que són la m -bilabial- [m], la n -albeolar- [n] i la ny -palatal- []. També tenim el fonema nasal velar, però que no produïm de forma aïllada, sinó només en la coarticulació durant la cadena parlada, quan per exemple una paraula acaba en n + oclusiva (grafies c o g) i aleshores aquestes dues grafies es pronuncien amb la nasal velar [].


Què passa amb les vocals?

dissabte, 20 d’octubre de 2012

tocar el dos

Corre un e-mail una mica ximplet, però alhora molt divertit, que és una hipotètica carta dirigida al ministre Wert fent referència a les seves paraules d'espanyolitzar els catalans. Ja fa dies que al Twitter hi havia el hashtag #espanyolisado amb el qual la gent anava piulant frases fetes catalanes traduïdes literalment al castellà. La meva contribució va ser:

Es para alquilar sillas! (en algun lugar) (senyu... com diem l''-hi' de 'llogar-hi'?) #espanyolisado @asbaymar

Bé, doncs ara he rebut aquest correu que sembla un compendi de totes les ocurrències. Estava pensant com explicaria totes aquestes gracietes, frases fetes, l'humor que en desprenen, a una persona que no fos d'aquí, és a dir, que no dominés bé (o gens) ni la llengua catalana ni la castellana. I pensava que, si aquesta persona parlés anglès, traduint-li les frases de manera literal a l'anglès també aconseguiria l'efecte d'absurditat. Encara que s'ha de dir que la gràcia de debò ens la fa als catalans pel fet de saber que aquella frase feta és tan comuna, habitual i funcional per a nosaltres i, alhora, de ser conscients que en l'altra llengua perd el sentit i sona estranyíssima. Una de les múltiples grandeses de ser bilingüe o, encara més, políglota!

La màxima diversió s'ha esdevingut quan he traduït "tocar el dos": "to touch the two?". "Hey, I'm touching the two! See you later, bye!".


divendres, 19 d’octubre de 2012

nacionalisme?

Avui, més que una entrada, un post, sembla un article periodístic, quasi una columna. Però és que fa tant temps que penso en aquest tema, que quan per fi m'hi he posat a escriure, cercar, analitzar, valorar, comparar, no trobava el moment d'acabar.

La qüestió és esbrinar què amaga el terme nacionalisme que és emprat de maneres tan diverses, amb diferents tons i connotacions segons qui el pronuncia. Comencem fent una ullada a la definició que en fan tres diccionaris de màxima oficialitat i renom:

concepte a definir
Enciclopèdia   Catalana
Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans
Real Academia de la Lengua Española
catalanisme / catalanismo
m 1 Afecció per Catalunya, pels Països Catalans o per les característiques nacionals catalanes.
1 2 m. [LC] [HIH] Devoció a les característiques i als interessos nacionals catalans.
2 m. [HIH] Moviment que defensa el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans.
2. m. Amor o apego a las cosas características o típicas de Cataluña.
espanyolisme / españolismo
m 1 Amor a les coses característiques d'Espanya.
1 m. [LC] [SO] Amor a les coses característiques d’Espanya.
1. m. Amor o apego a las cosas características o típicas de España.
nacionalisme / nacionalismo
m 1 POLÍT Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació.
m. [LC] [PO] Ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació.

1. m. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece.
2. m. Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas.





 
La definció de catalanisme sembla molt similar en els tres diccionaris, però analitzant-les bé, en veig diferències que m'agradaria comentar. En destaca el fet de sentir afecció (EC i RAE), amor (RAE), devoció (IEC) (aquest sentiment va in crescendo!) per Catalunya. Però per quines coses, de Catalunya? Doncs també hi trobem que l'afecció pot ser per diferents aspectes: per coses característiques o típiques (RAE), per característiques i interessos catalans (IEC) o per Catalunya i les seves característiques nacionals (EC). Coses... Interessos... Catalunya.... Nivells diferents, oi?

L'espanyolisme es defineix només per amor (EC i IEC no parlen d'afecció ni devoció aquí!) i per amor i afecció (RAE sí que fa servir la mateixa definició que per a catalanisme canviant l'objecte de desig). Realment les tres definicions són quasi iguals. És curiosa, no obstant, la classificació que fa l'IEC amb les etiquetes, ja que el catalanisme forma part del lèxic comú [LC] i de la història en general [HIH] i, en canvi, l'espanyolisme està classificat com a sociologia [SO].

Nacionalisme és una actitud política (EC), una ideologia i moviment polítics (IEC) i (dos tipus de definició) una afecció o una ideologia també (RAE). Quina ideologia? Una que atribuiex un valor molt alt a la nació (EC), una que reivindica l'organització política independent d'una nació (IEC) o una que atribueix entitat pròpia i diferenciada al territori i als ciutadans (RAE). Són força diferents. En la primera és important que s'hi dóna un valor molt alt, en la segona hi ha el terme reivindicació (com reclamant quelcom que no existeix encara) i en la tercera es ressalta el fet que un territori i els ciutadans tenen entitat pròpia i diferenciada.

I per què doncs des que tinc us de raó no paro de sentir parlar dels "nacionalistes catalans" i no sento mai parlar dels "nacionalistes espanyols"?

dijous, 18 d’octubre de 2012

musell i palpissos


Quina d'aquestes perles lingüístiques vaig adquirir primer? No en recordo l'ordre. Gràcies al meu gosset estimat vaig aprendre que ell no tenia un hocico, sinó un musell: negret, humit (senyal de salut), de vegades sec (si dormia o estava una mica malaltó), rugós, amb una forma perfecta. Em meravellava mirant-l'hi. Una vegada, la meva germaneta, quan tenia uns 3 anys, va tocar el musell de la gosseta dels nostres avis i va tenir un ensurt. Em va dir que es pensava que havia tocat un cargol! És clar: petitó, fred i humit. Ella, tan petita, i ja estava contribuint a engrossir el llistat de metàfores i analogies.

Perquè pogués descobrir els palpissos també hi va tenir a veure el meu estimat amb quatre potes i pelut que tants anys va estar al meu costat. I és que tenia els coixinets moníssims, tot gruixudets, rugosos també, finets alhora... però el color era el que més em captivava. Jo recordava que quan era un cadell els tenia de color rosa i els tenia molt suaus. Amb els anys i en fer-se adult, i caminar per la ciutat, se li van tornar més durs i els tenia negres. Però era brutícia! Un dia, després d'haver estat caminant per sobre de gespa, es va estirar a prendre el sol, que tant li agradava, i els hi vaig veure: els tenia rosa! Mig rosa, mig negre. Se li havien netejat i se li veia el color real. Amb la paraula coixinet també vaig haver-me d'assegurar que no estigués fent una traducció literal i incorrecta de les almohadillas.

I llavors, els palpissos?

dimecres, 17 d’octubre de 2012

dones que semblen homes

Us ha passat mai que comenceu a llegir alguna cosa, amb el 'xip' de llegir en català, i quan porteu un trosset dieu: "Però què és això? Ai! Si està en castellà!". I torneu a llegir amb el 'xip' canviat al castellà. O a la inversa. A mi m'ha passat algunes vegades.

Hi ha moltes paraules catalanes, femenines plurals, que en castellà són paraules masculines plural (o d'altres categories). Perquè el plural femení, que quan érem petits tantes vegades vam haver de posar-hi atenció per recordar que s'escriu -ES! (amb e!), o que ara tantes vegades he hagut de dir als meus alumnes (els que són d'aquí o els estrangers que aprenen català) això mateix: plural femení sempre -ES! Doncs aquest morfema flexiu de gènere i nombre, coincideix que en castellà justament significa 'masculí plural'. Sabem que en castellà el plural de les paraules masculines es forma simplement afegint una -S o moltes vegades afegint -ES.

Un exemple simpàtic de confusió podria ser en una escola en què posés als lavabos un cartell de "nens i nenes" i que un nen, acabat d'arribar a Catalunya i amb llengua materna el castellà, anés directament al lavabo de nenes. Crits sortint del lavabo, les nenes esparverades! Què hi fa aquell nen al lavabo de nenes?!

dimarts, 16 d’octubre de 2012

MP3 i l'art de definir


MP3 quiere decir que 50 discos...”
Vaig agafar al vol aquesta conversa, l'explicació que feia un quiosquer a una clienta, al Raval de Barcelona, el dimarts 14 de setembre de fa dos anys, a quarts de deu del matí. Crec que la dona havia preguntat directament què era un MP3 i el quiosquer li ho intentava explicar d'aquesta manera. Vaig anotar-ho en un paperet que duia a sobre i el vaig guardar en el sobre on guardo idees, coses que em vénen al cap relacionades amb la llengua, bocins de converses... fins avui.


Aquell home intentant explicar que era un MP3, em va fer pensar: que n'és de difícil, definir! Fer una bona definició no és cosa fàcil. Jo mateixa m'he trobat en situacions en què he hagut de fer-ne i, de vegades, he hagut de pensar-hi molt. Altres exemples d'aquest fet me'ls donaven els meus alumnes, els qui es preparaven per a les proves d'accés a cicles formatius o per al graduat en secundària. A l'examen sempre tenien una pregunta en què havien de definir alguna paraula. Normalment les paraules que havien de definir els havien sortit en un text previ, la qual cosa facilitava una mica les coses. Tot i així, les definicions que feien solien ser bastant imprecises o incorrectes.

Què vol dir definir?

dilluns, 15 d’octubre de 2012

pijama o mitjons? intent fallit de recuperació lèxica

- Portes pijames?
- Mitjons? No.
- No, pijames.
- Ah! Pijama!


Com es pot donar un diàleg d'aquesta mena? Aquest diàleg real, m'ha portat a repassar quins són els mecanismes d'emmagatzematge del lèxic i els processos de recuperació d'aquest. Hi ha moltes teories i models que ho intenten explicar. Sempre m'ha interessat com els errors que es donen en la producció i la comprensió del llenguatge ajuden a l'hora d'intentar esbrinar la ruta que es dóna des que sentim una paraula fins que l'entenem (o no) o des que triem una paraula i la diem (amb algun o sense cap error).


<<Los errores por sustitución, sobre todo de un fonema por otro, son muy comunes en el habla espontánea. Estos se originan desde el proceso en el que la mente del hablante elige una palabra. Es como si en nuestra mente existiera un lexicon, o diccionario mental, con varias carpetas donde las palabras estarían clasificadas por su significado, su forma fónica y sus rasgos sintácticos. Estas carpetas mentales se combinan para poder elegir la palabra adecuada y esas palabras se depositan en una bandeja dispuesta para la emisión. Es en la combinación de estas carpetas donde se puede producir el error, combinando de forma incorrecta significado y significante. Los errores de sustitución, tanto semántica como fonética estarían provocados en el momento de elegir dentro de la carpeta de significado. Elegimos mal el campo semántico o dentro del mismo campo elegimos mal la entrada.>>

En Mendizábal de la Cruz, N. (2004) “Los errores espontáneos en laproducción lingüística”.


El cas que avui analitzo no és un cas d'error en la producció, sinó en la comprensió. Tornem-hi. Com s'ha pogut entendre mitjons quan l'altra persona havia dit pijames?

diumenge, 14 d’octubre de 2012

¿se sienta o se siente?

El post d'avui és en castellà perquè parlo d'un fenomen que he estudiat per al castellà; reflexions després de les meves classes d'espanyol per a estrangers.

¿Qué significa se sienta? ¿Y se siente? Pues... ¡depende!, ¿no?


1a “Me ha dicho que se sienta en la primera fila”, es del verbo sentarse y está en presente de indicativo y
1b “Le he dicho que se siente en primera fila”, es presente de subjuntivo, del verbo citado.

Pero:
2a “Me ha dicho que se siente mal”, es presente de indicativo ahora del verbo sentirse y
2b “No he dicho que se sienta mal”, es presente de subjuntivo, del mismo verbo.

Así pues se sienta y se siente pueden ser indicativo o subjuntivo de dos verbos distintos dependiendo del contexto. ¡Qué precisión y dominio los hablantes tenemos! Y sin darnos cuenta ni hacer ningún esfuerzo, no como los estudiantes de español, que tienen que estudiar un montón para llegar a formular semejantes enunciados. Se pone en juego el conocer los verbos (lo más fácil, simplemente con un diccionario pueden llegar a tenerlos), pero luego saber la conjugación de los tiempos y modos verbales y el saber cuando tienen que usar indicativo o subjuntivo. Y otras consideraciones implícitas al aprendizaje de la conjugación que son las tantas irregularidades que existen. Y no solo las irregularidades, sino la regularidad, es decir, saber que en subjuntivo los verbos -ar tienen desinencia en -e y los verbos -er e -ir en -a. Parece un juego, pero no lo es; a los alumnos quizás más bien les parezca una una broma de mal gusto (jeje).

La historia (interminable) del subjuntivo es apasionante. Es uno de mis temas favoritos, tanto como tema de estudio e investigación, como cuando tengo que enseñarlo y explicarlo. Estoy haciendo una investigación exhaustiva desde hace tiempo, para poder, a su vez, dotar de recursos a los estudiantes y darles luz en una de las cuestiones con que tanto alumnos y profesores tienen más dificultades.

Pero hoy no es el día de esclarecer estas dudas y teorías, sino el de mostrar algunos de estos verbos tan “divertidos” que juegan a ser subjuntivo o indicativo dependiendo de la proposición en que se encuentran.

dissabte, 13 d’octubre de 2012

el català al cor


Coneixeu el projecte de “Són bojos, aquests catalans!?”?

<<“Són bojos, aquests catalans!?” és un projecte per a la realització d’un documental d’investigació que mostrarà des d’un punt de vista crític i irònic els conflictes, problemes i dubtes que es troben les persones que parlen català, alhora que compararà la situació lingüística de la llengua catalana amb la d’altres llengües amb realitats similars.>>


En aquest projecte hi pot participar tothom que ho vulgui fent un donatiu. A més a més, s'ha establert un debat: Què n'hem de fer de la llengua?”


Hi veureu diverses reflexions, entre elles, de meves. En parlar del català i el castellà, del bilingüisme i de l'aprenentatge d'altres llengües, i quan he dit “I vull deixar constància que la meva llengua de cor és el català i que treballo per aquesta, pel desenvolupament, progrés, difusió, normalització... m'he recordat d'una activitat que he fet algunes vegades a les classes que faig d'espanyol per a estrangers. Això és el que vull compartir avui amb vosaltres i us convido que feu l'activitat. Primer llegiu què heu de fer, feu-la i no mireu fins després d'haver-ho fet tot la transcripció que trobareu al final d'aquest post.

divendres, 12 d’octubre de 2012

l'article personal


- Hola, sóc Kory. I tu, qui ets?
- Sóc Caitlin. Molt de gust.
- Igualment.

Sempre que faig classes de català bàsic, especialment a les primeres classes, i particularment amb persones que acaben d'arribar a Catalunya, se sorprenen molt de veure que els catalans (encara que no tots) fem servir l'article davant dels noms propis. Amb l'exemple que he començat aquest escrit, veieu que els alumnes no fan servir els articles. Però aquesta simulació de diàleg està feta després de quasi dues hores i mitja de classe (dividida en dues sessions) i després d'haver estat explicant i incidint precisament en això.

Sóc l'Estela, ella és la Joana, tu ets el Miquel.

I quan arribem a la part final de la classe en què han de representar tot el que han anat a prenent, segueixen dient:

- Hola, sóc Kory. I tu, qui ets?
- Sóc Caitlin. Molt de gust.
- Igualment.

Aquest fenomen em va portar a fer recerca ja fa molts anys, perquè he anat veient casos en altres llengües que també el fan servir, com per exemple, sense anar més lluny, en castellà.

dijous, 11 d’octubre de 2012

dues identitats?

En sentir les declaracions d'ahir del ministre d'Educació Wert quan va parlar de “españolizar a los alumnos catalanes (…) [para que] sean capaces de manejar con equilibrio [la] doble identidad” vaig tenir un xoc molt gros i vaig pensar: dues identitats? Uf, no sonava bé. Que jo sabés, tenir dues identitats és un trastorn mental, tipus esquizofrènia. I ho vaig piular al twitter:

El #ministreWert diu que s'han d'espanyolitzar els alumnes catalans perquè aprengin a conviure amb les dues identitats: catalana i espanyola... @asbaymar

#ministreWert Perdoneu, però qui té dues identitats té una patologia! No volem ser esquizofrènics! #perdoneuperòalgúhohaviadedir @asbaymar

Però no estava del tot tranquil·la i vaig voler seguir fent recerca del que pot suposar tenir dues identitats. I aquesta recerca m'ha portat per camins inesperats i encara més terrorífics del que prèviament havia pensat.

dimecres, 10 d’octubre de 2012

número u

Sempre desperta somriures i rialles entre els meus alumnes quan aprenen el nom del número 1 en català: número u. U. Sona [u]. No havia pensat mai abans que podia fer gràcia, perquè ni se m'havia acudit que pogués fer-ne, de tan natural que és aquest número per a nosaltres des que som ben petits i aprenem a comptar. Quan dic 'abans' vull dir quan era una “simple” parlant i no una analitzadora constant i apassionada dels mecanismes de la comunicació i el llenguatge.

Faig classes de català a alumnes que s'estan preparant per ser professors d'anglès. Aquests solen ser nord-americans o d'altres nacionalitats ben diverses: eslovacs, hongaresos, anglesos, italians... per citar-ne els més recents. Estan fent un curs per obtenir el diploma TEFL (Teaching English as a Foreign Language), per ser acreditats per poder donar classes d'anglès. Una de les activitats que tenen en el programa del curs és la d'assistir a una classe d'una llengua la qual no coneguin. Aquí és on entro jo en joc. La classe en qüestió és de català. Són alumnes que acaben d'arribar a Barcelona, així que no han tingut quasi contacte amb el català. Menys a Barcelona, que si han tingut algun contacte ha estat amb el castellà i, si han tingut sort, una mica amb el català. Aquesta classe els serveix per adonar-se del que és aprendre una llengua estrangera sense tenir-ne coneixement i des d'una metodologia comunicativa i totalment integradora en la llengua impartida. La meva classe està dividida en dos dies d'1 hora i quart cadascuna i parlo des del primer moment en català. És sorprenent, emocionant i esperançador veure com aquests alumnes en dues classes aprenen una mica la nostra llengua i fan el primer pas a l'hora d'entendre algunes coses de la nostra cultura, del lloc on han arribat per viure durant un temps, moltes vegades amb desconeixement absolut que aquí es parlen dues llengües i moltes coses més.

I tornant al tema del post d'avui: algú ha tingut alguna experiència amb el “número 1/u” en català? És molt divertit l'àudio d'un dels llibres que faig servir, de Castellnou, en una activitat en què es diuen uns números de telèfon, amb unes veus molt modulades i “perfectes” (que no deixen de fer força gràcia, semblen locutors!), i per exemple: “El número sol·licitat és el 'sis u u dos quatre u u u cinc'”. Ara a mi també em fa gràcia: “u u u”! Uh! Uuuuhhh!