per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

divendres, 28 de desembre de 2012

escatologia nadalenca catalana


caganer -a
[1803; de cagar]
1 m 1 adj i f Que caga sovint.
2 FOLK Figura popular del pessebre nadalenc en actitud de fer de cos.

tió
[s. XIV; del ll. tītio, -ōnis, íd.]
m 1 Tros de soca o branca gruixuda, sobretot el que hom destina a ésser cremat.
2 FOLK Tronc gros que per Nadal hom fingeix que, a força de bastonades de les criatures, arriba a cagar dolços i altres regals. Fer cagar el tió.


(...) Els dies suaus i temperats de finals d'estiu van anar portant els primers vents de tardor amb les seves flaires de fums de llars de foc. I de sobte, un matí de finals d'octubre, es trobà entaforada en un cos d'experta pastissera especialista en panellets: havia arribat la Castanyada. Amb el seu grup d'alumnes, va mostrar els secrets i les excel·lències d'aquests dolços en forma de pilotetes arrebossades de pinyons. Una safata sencera van omplir en un tres i no res. Tothom estava entusiasmat amb les mans a la massa mai millor dit, però encara més delectant-se en la posterior degustació d'aquells pastissets tan simpàtics. Sorprenentment poc després, les festes nadalenques ja van aparèixer, envoltades d'il·lusió i aquesta vegada acompanyades d'un nou gran repte: fer entendre que els catalans no som tan coprofílics com sembla (o sí). Perquè quan va començar a haver d'explicar les tradicions de l'època, es va adonar que la feina se li complicava. A un tros de tronc amb cara somrient i barretina, el barret típic dels habitants del país, l'estimat Tió, se li dóna de menjar pastanagues i bombons de licor, i la nit de Nadal caga regals quan els nens li canten cançons i li foten de cops de bastó (i se l'obliga amb imperatius directes: Caga Tió!). Que també, hi ha una emblemàtica figura del pessebre que se situa normalment vora el riu o una mica amagadet darrere un arbre o un pou, ja que està amb els pantalons abaixats fent les seves necessitats (i també porta barretina!, i faixa, un altre complement del vestir dels habitants) i que es diu, com no podria ser d'una altra manera, caganer (cagón; les traduccions al castellà sempre resultaven massa còmiques perquè l'interlocutor se les pogués prendre massa seriosament). Que si a la fira de Reis de la Gran Via hi ha unes llaminadures ficades en gibrelletes amb forma de gran caca cargolada comestible... No va ser una tasca pas fàcil. En realitat, des d'aquelles dates, els alumnes i ciberalumnes materialitzats se la miren amb uns altres ulls. (...)

"Gran assortiment en caques"
Fira de Reis de la Gran Via
Barcelona, desembre 2012
Extret d'un relat propi
escrit el febrer de 2011

dimecres, 19 de desembre de 2012

jatuemdut, jatubamdú!

grup creador de la cançó "Raja Jatuh Cinta"
(traducció: "El rei s'ha enamorat")
M'agradaria entrar ara mateix a les vostres ments després que hàgiu llegit aquest títol i veure en què esteu pensant. De què va tot això? Podria tractar-se d'un joc, d'unes paraules d'una llengua africana, d'una cançó inventada... O no tan inventada... He googlejat 'jatubamdu', i em diu si volia dir 'jatuba mdu'; si clico, es queda igual; aleshores ho he modificat per 'jatu bamdu' i em dóna 'Jatuh Cinta (bandu)' i em surten tot de pàgines de grups de pop indonesis!

Doncs no, res de tot això!

dilluns, 17 de desembre de 2012

maternès i actitud positiva

Empatia, bons tractes, bons tons de veu... Als primers anys de vida tot això construeix espais cerebrals en els infants perquè tinguin una actitud positiva.
 
Més o menys això va dir en Sebastià Serrano en la presentació del seu darrer llibre, L'actitud positiva, que edita Ara Llibres, dilluns passat a la llibreria Claret de Barcelona, organitzat per BarcelonActua. Com sempre, en Sebastià va regalar als assistents una xerrada plena de missatges que mereixerien un comentari sencer. Gratitud, empatia, felicitat... paraules que omplien la sala i feien que el públic estigués pendent d'aquell discurs assaborint intensament aquells conceptes tan plens de positivitat.

I quan va dir les paraules amb què he començat aquest post, i després de portar ja estona al voltant d'aquest tema, vaig recordar a l'instant el que, fa uns mesos, vaig sentir al carrer, dit per un pare a un fill.

dissabte, 1 de desembre de 2012

il·lusionisme literari

<<A l’escenari hi aniran apareixent lletres: la H de l’il·lusionista Hausson esdevé la B de Brossa, i de la cal·ligrafia xinesa passem a la R de Rei, mentre una E d’Enrique dissecciona un autòmat que levita, una A d’Alain apareix dins d’un barret juntament amb coloms i la carta J de trèvols surt de la mà del mag.>>

Així s'anunaciava l'espectacle "Les lletres de la màgia" que va tenir lloc el dia 26 de novembre a la biblioteca Can Fabra de Sant Andreu (Barcelona). Hi vaig anar com a dinamitzadora d'un grup del Quedem? I va ser una tarda ben... màgica!

Les expectatives de tots nosaltres eren diverses. Amb aquell títol tan evocador ens havíem imaginat moltes coses. Una participant s'havia imaginat lletres que es transformaven, que feien coses misterioses. Un altre va expressar estar molt interessat ja que ell feia il·lusionisme i li encantava la literatura, i també lligava ambdues disciplines. I jo?

dimarts, 27 de novembre de 2012

el perquè de jugar en català

A través del joc succeeixen moltes coses. El joc envolta la vida de les criatures, els ajuda a créixer, els permet representar papers, provar de ser, fer veure que són algú altre, imaginar-se que viuen altres vides.

Amb els jocs aprenen a seguir regles, també a inventar-se’n i a posar-se d’acord amb els altres, aprenen a guanyar i a perdre. El joc és, per a molts especialistes en desenvolupament infantil, probablement una de les activitats més fonamentals al llarg de la vida.

A més a més, els jocs són potents transmissors de valors, de coneixements, de la tradició. Vet aquí doncs la importància que té el fet que disposem de jocs i joguines en català, perquè els infants coneguin la realitat del seu entorn, perquè puguin parlar en la seva llengua en aquests moments de vital importància del desenvolupament, perquè s’apropin i frueixin amb les tradicions del nostre país.

Però… quantes joguines teniu que siguin en català, quants jocs que es desenvolupin en el nostre entorn, quants videojocs en què els personatges es comuniquin en la nostra llengua, quantes nines que parlin el nostre idioma?

...

Vaig escriure aquest post al bloc de l'ARA per informar que aquest dissabte 1 de desembre és la 9a Festa per al Joc i la Joguina en Català a l'Arc de Triomf de Barcelona que organitza la Plataforma per la Llengua. Aquí podeu llegir-lo tot: http://blogspersonals.ara.cat/elcatalasuma/

divendres, 23 de novembre de 2012

la geniva de la gavina de la gàbia - intent fallit de recuperació lèxica

gàbia
gavina
geniva

Un joc de paraules? Paraules de tres síl·labes, que quasi tenen els mateixos fonemes vocàlics, però no exactament... Que quasi tenen els mateixos fonemes consonàntics, però no exactament... S'assemblen força, però...

Aquell joc de paraules que donades unes lletres has de transformar-les en una altra paraula a través de canvis de posició? Quasi... O per addició o eliminació de lletres? Quasi...

I doncs què és? L'inici d'un relat surrealista?

diumenge, 18 de novembre de 2012

el gran poder de la retroalimentació positiva

A la terrassa d'un bar, des de la taula del costat, una nena simpatiquíssima que devia tenia no encara un anyet ens adreçava somriures, mirades, assenyalava coses... Nosaltres ens la miràvem també amb somriures, mirades, algun gest..., cosa que contribuïa que continués aquella conversa que estàvem mantenint. Ens va dirigir un "papa!", suposo que referint-se a l'home sobre el qual estava. Nosaltres de seguida vam riure, perquè no ens esperàvem aquell missatge verbal. Li vaig repetir el "papa" i vaig fer-ne algun comentari. Li estàvem fent una retroalimentació positiva (feedback) dels seus actes comunicatius i de parla.


Fins aquí, una situación ben normal entre adults i nens petits.



divendres, 16 de novembre de 2012

ç davant de...! ai, mal als ulls

Tarda de cacera (ortotipogràfica) de nou i em trobo per la travessera de Gràcia un rètol megagròs d'una botiga que aniria bé com a il·lustració de la regla, concretament del que no s'ha de fer!  

La ce trencada (ç) mai davant de e ni de i!, 
de dolç, dolcet, no pas així!

ça
              ce
              ci
ço
çu

I encara seguiu escrivint Merçè? Vinga, que és la patrona de Barcelona! Ai, mal als ulls!

dijous, 15 de novembre de 2012

coneixre


coneixre


Ja van dos dies amb menys d'una setmana de diferència que sento dir el verb conèixer d'aquesta altra manera. No és pas nova per a mi, l'havia sentit quan vivia per terres empordaneses, entre el 2008 i el 2010. La primera vegada sí que ho vaig trobar ben curiós i vaig fer una mica de recerca. Vaig descobrir que era un tret d'alguns parlars d'aquella zona. Ara, en tornar-ho a sentir a Barcelona, m'he disposat a recollir-ho aquí i aportar algunes reflexions i noves troballes. Anna-Maria Corredor (2009) escriu en el seu llibre Pals. Recullonomàstic que en el parlar de Pals s'hi troben trets característics del català septentrional de transició, alhora extret del llibre de Montserrat Adam (2006), amb edició i pròleg de Joan Veny:


<<- transformació dels infinitius vèncer i créixer (i també d’altres com conèixer) en mots proparoxítons: vèncere, créixere, conèixere, pronunciats amb caiguda de la e àtona i passen respectivament a vençre, creixre, coneixre.>>

metàfora que faig de la transposició dels
fonemes que es dóna en les metàtesis
"transposició de rols, el món al revés"
A aquestes informacions anteriors hi he arribat en trobar el bloc “La veu del poble. Recull de desviacions fonètiques, patologies simpàtiques i embolics de la llengua popular: aparicions, desaparicions i mutacions de sons” en el qual apareix aquest verb en una entrada dins de la categoria de “metàtesi”. Una metàtesi és

dissabte, 10 de novembre de 2012

potent, no omnipotent


<<L'escola és potent, però no omnipotent.>>


Carles Martínez d'ERC va pronunciar aquesta frase ahir al debat sobre política educativa que es va celebrar a la seu del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats de Catalunya, d'on sóc col·legiada. Hi participaven cinc polítics d'ERC, ICV, PP, PSC i CiU (aquest va ser l'ordre d'intervenció).


La frase em va agradar pel seu significat i també pel joc entre les paraules potent i omnipotent. Les defincions dels dos adjectius són les següents:


potent
adj 1 Que pot, especialment que pot molt, que té força per a produir grans efectes, per a imposar la seva autoritat. Un país potent. Una bomba potent.


omnipotent
adj 1 Que té el poder de fer tot el que vol.
2 hiperb Que té un gran poder.


omni- és la forma prefixada del mot llatí omnis, que significa 'tot'. Ex.: omnidireccional, omnipotent.

Per tant, el que podem extreure de la frase de Carles Martínez és que l'escola pot, té força, produeix grans efectes, però no pot fer tot el que vol ni ho pot tot.

Què més m'ha suscitat? Se m'ha encès la curiositat per saber si aquesta frase s'ha fet servir en altres ocasions, en català, en castellà i en anglès. I he trobat la frase referint-se a, per exemple, la publicitat, dient que aquesta ajuda a vendre però no ven per si mateixa. O referint-se a estats, per exemple als Estats Units, per part d'un diari francès que deia que els EUA són potents, però no omnipotents i que, per tant, necessiten aliats.


Però el que m'ha deixat amb la boca oberta ha estat el que he trobat en una pàgina web anomenada “Relationship Management 101 Online Resources” sota un article amb el títol de “Divine expectations by women”. Hi diu que les dones busquen que els homes siguin powerful, perceptive i present, adjectius que relaciona amb Déu, respectivament, omnipotent, omniscient, omnipresent. I continua:

<<So, Who is OMNIPOTENT? Not the man. He is not God. God is OMNIPOTENT. The word “Almighty,” in the scriptures quoted to the right, means OMNIPOTENT. Men are potent but not omnipotent. When a woman is demanding more power than a man has to give, God is the answer to her need. Only God is OMNIPOTENT. He does it all perfectly the first time and no man can do that and especially not consistently.>>
 
Així doncs, els homes són potents, però no omnipotents. Només Déu és omnipotent. I què passa amb les dones? No en parla pas. Però jo suposo que treballar, tenir cura de la família i els fills, ocupar-se de la casa, tenir moltes responsabilitats, poder pensar i fer més de dues coses alhora, tenir aficions, planificar, i un llarg etcètera, sí que ens fa omnipotents a nosaltres, oi?


Bromes a banda. Què en penseu de tot plegat? Què us ha despertat en vosaltres tot aquest poti-poti de reflexions i declaracions?
 
Jim Carrey a Bruce Almighty (2003)

diumenge, 4 de novembre de 2012

qui riu l'últim...

 
...es peta de riure!

Estava llegint un article d'opinió i vaig trobar aquesta frase, que em va fer aturar i somriure (llegiu-lo i sabreu qui es petarà de riure...). Era una transformació de la dita "Riu bé qui riu el darrer". O la sabeu d'un altra manera? Hi ha moltes maneres de dir-la i en moltes llengües. Jo, la que més he sentit és la de "qui riu l'últim riu millor". Podeu veure en aquesta pàgina de l'Institut Cervantes, com es diu en altres llengües i diverses explicacions.
<<Significado: Recomienda no cantar victoria antes de tiempo. También se emplea para aludir a la alegría que se siente al finalizar algo con éxito. Puede tener un sentido irónico, al decirlo quien ha sido el primero en alcanzar alg que pretendía al mismo tiempo un rival.>>

Buscant-ne més informació, he trobat molt interessant el document sobre refranys d'Alfonso i Seguí, "De refranes y cantares tiene el pueblo mil millares".


<<El uso de los refranes se incluye en el ámbito del nivel popular; en él abunda la subjetividad, se economizan considerablemente los medios lingüísticos y aparecen numerosas apelaciones al oyente. Relativo a esto podemos señalar que los proverbios y refranes son expresiones de contenido moral y didáctico que se transmiten de manera oral.>>

 
I per trencar una mica més els esquemes, què us semblen aquestes altres troballes?



Qui riu l'últim és que és molt curt per entendre acudits!

divendres, 2 de novembre de 2012

esmaixada

Esmaixada és una paraula que sento fa temps quan es fan retransmissions de bàsquet o diuen resultats d'aquest esport. Als periodistes esportius de TV3 els encanta usar aquesta paraula i parlar d'esmaixades arreu.

<<El canal Esport3 estrena la catorzena temporada del programa "NBA.cat", l'espai presentat i dirigit per Jordi Robirosa que cada setmana porta als telespectadors catalans les millors esmaixades de la millor Lliga de bàsquet del món.>>

Però d'on ve?

dijous, 1 de novembre de 2012

transcripció fonètica i ela geminada al gran dictat

Sempre tinc per defecte els subtítols quan veig la televisió. Em fascina veure com subtitulen programes en directe, perquè han d'estar escrivint en aquell mateix moment, simultàniament. Però vaig detectar una "fallada" quan veia El gran dictat. Resulta que quan fan el gran dictat final, en els subtítols apareixia la paraula que dicta l'Òscar Dalmau, ben escrita. Així que el concurs, per al telespectador que tenia el subtítols (originàriament adreçats a persones amb deficiències auditives, però molt útils també per a gent que aprèn català i altres casos i situacions), perdia la gràcia i l'emoció d'intentar pensar com ho escriuria, perquè ja veien el resultat. Quina va ser la gran sorpresa que vaig tenir quan, en el programa del 30 d'octubre, vaig veure que per a una de les paraules estava subtitolat: "taral·lajà". I vaig pensar: "Ui! Què hi han escrit aquí? Que malament...". L'Òscar torna a dictar i un altre cop surt la paraula escrita així. Però... ah! Veig que ho posa entre barres inclinades: "/taral·lajà/". Caram, estaven fent servir una transcripció fonètica! No perfecta, no utilitzant l'alfabet fonètic internacional del SIL, però una aproximació a una transcripció perquè la persona que estigués veient el programa llegint subtítols pogués gaudir també del joc i de fer l'intent d'escriure-ho bé. La següent paraula m'ho va acabar de confirmar: "/idrusféra/". Vinga, escriviu-ho! (Imagineu-me dient-ho a la manera dels crits imperatius d'en Dalmau)


dimecres, 31 d’octubre de 2012

(ni) sacerdots (ni) policies

<<Visió tradicionalista (...) Dèria per la norma (...) Hem heretat aquesta visió (...) Estudiar llengua era estudiar ortografia (...) Típic quan et trobes algú, descobreixen que ets professor de català i aleshores diuen "buenu", "desde luegu", es tapen la boca i es disculpen. Pensen que som els sacerdots o els policies de la llengua.>>

Apunts presos durant la xerrada de Josep M. Castellà

Aquest comentari va fer riure molts dels assistents a la sala i és que descrivia molt gràficament el que als professors, especialment de llengua, especialment de català, ens passa. A mi moltes vegades m'ha passat això de trobar-me algú que en saber que sóc professora de català em diu que "parla malament", que diu molt "bueno i vale", i un reguitzell de disculpes d'aquest estil. El que no saben és que els professors, lingüistes, estudiosos de la llengua, podem no estar d'acord amb el que els que no són ni professors, ni lingüistes, ni especialistes en la matèria, consideren que és correcte i el que no. I és que, precisament, a mi com a lingüista m'interessa la variació i no tinc la visió centralista de pensar que hi ha una manera de parlar millor, o una variant dialectal més "pura", o que la gent parla de manera incorrecta... M'agrada diferenciar el que és correcció i adequació; el que és oral versus el que és escrit; i realment posar en consideració i anàlisi allò que és correcte o incorrecte.

dimarts, 30 d’octubre de 2012

moda dels 80: espatlleres?

Participo a la Xaingra (la xarxa d'intercanvis de Gràcia) i vaig rebent e-mails de gent que intercanvia coses, que n'ofereix, que en demana... En un dels darrers correus algú oferia el següent:
 
  
<<Hi ha algun taller de costura o algú a qui li vagin bé
unes 20 espatlleres (hombreras) noves negres
i no molt grosses? són vostres.>>
 
És clar que sí: a l'Increïble Hulk!!! Unes espatlleres, wow, ha de ser tot un armari el personatge a qui li vagin bé!

Què estic dient? Les espatlleres són aquella mena d'escales de fusta que hi ha posades a les parets dels gimnasos! Aleshores, com se'n diuen de les hombreras que aquesta bona persona vol regalar? Hem de seguir la mateixa regla morfològica que ha fet servir el castellà: d'hombro tenim hombrera. Problema número 1: com es diuen els hombros en català? Es diuen espatlles, per tant la lògica era correcta: espatlleres. El que passa és que, encara que el diccionari recull una accepció per a indumentària, les espatlleres són una peça d'un arnès. La paraula correcta per aquells trossets d'espuma que es posaven a camises, a bruses, a samarretes de màniga curta! i a jaquetes als anys 80, i conferien aquell aspecte tan característic i pel meu gust, terrorífic i antiestètic, és musclera. I és que l'espatlla també es diu muscle. No us confongueu: muscle (ni múscul, ni musclo; una altra història per un altre escrit). Què? Algú vol les muscleres? Us va la moda dels 80?
 
En David Bowie potser en va fer un gra massa a l'època glam!

dilluns, 29 d’octubre de 2012

vespre de cacera

Ahir vaig sortir a caçar! Feia molt temps que no hi anava. Ahir era el dia que havíem canviat l'hora (la matinada anterior) i a quarts de set ja era fosc. A més, el canvi de temps s'havia apoderat del territori i feia fred; ni recordava el que era sentir-ne, de tants mesos de l'última vegada. Semblava que ensumava algunes olors de fums de xemeneia, tot i que a la ciutat no és gaire freqüent sentir-les, tan tardorenques i muntanyenques. Però sí, m'envoltaven totes aquestes sensacions. Heu llegit bé: ciutat i caçar. La caçadora ortotipogràfica tornava a la càrrega! De la darrera cacera en feia quasi dos anys! Estava frisosa de veure quant podria omplir el meu cistell! I sí, no vaig tornar a casa amb les mans buides. Les troballes que vaig fer van ser: una barregeta de paraules en català i un bolet castellà pel mig; un accentet tancat sobre d'una a; un espai entre l'apòstrof d'una d i la paraula que acompanya; un plural femení que vaig deixar al seu lloc de tan verinós que era! (xixonencas és una espècie letal!). Aquesta nit en faré una truiteta o un remenat, encara no ho he decidit. Apa, bon profit!

 

(fotos fetes en el meu passeig per Gràcia diumenge a la tarda, excepte la de l'orxateria Sirvent).

diumenge, 28 d’octubre de 2012

vida, cultura, realitat, bellesa... jugar, créixer, actuar, estimar...

Estic trobant moltes interconnexions aquests dies! Quan vaig escriure el post amb aquella fotografia en què apareix una eina amb un cor per representar la dicotomia i el dilema del que representa una llengua -eina o emoció- encara no havia vist ni el programa Latituds del Canal 33, tan recomanable, ni havia assitit a les III Jornades d'Aprenentatge de Llengües: Entorns, Eines i Recursos Didàctics, ahir 26 d'octubre a la Universitat Pompeu Fabra (al Campus del Poblenou de Barcelona). Hi van haver unes xerrades interessantíssimes i d'alt nivell. Les coses que s'hi van dir no van parar de trobar connexions en els meus pensaments. Encara que era una xerrada per part dels ponents, jo estava establint un diàleg “telepàtic” amb ells. Tot el que deien em feia despertar un somriure, un “i tant!”, un “ah, sí!”...

Tot va ser molt remarcable. Però el que avui vull compartir amb vosaltres és aquesta definició del que és llenguatge i llengua per a Josep M. Castellà. I després de llegir-la, responeu un altre vegada:

llengua = eina o emoció?

dissabte, 27 d’octubre de 2012

veu vellutada

<<La veu del Salva Racero (Manresa, 1975) és preciosa, lleugera, ampla, rodona, generosa i evoca la textura de la pell d’un préssec: vellutada i fina però madura, tècnica i ben posada.>>

Casualment vaig llegir aquesta presentació que feia una periodista de Salva Racero, el cantant dels Lax'n'Busto. Què és el que té d'interessant? Diverses coses. La primera que em va cridar l'atenció va ser això de la veu vellutada, que trobo que és una qualificació de la veu preciosa i molt evocadora. I perquè a més va ser el que un alumne una vegada em va regalar. Què vull dir? En una classe va preguntar com es deia aterciopelada en català. El que pretenia era descriure la meva veu. Això és el regal a què em refereixo.


I la segona cosa: en el post d'ahir tornava a parlar de la sinestèsia. I això n'és una! Agafar un adjectiu que aniria relacionat amb alguna cosa que podem tocar (tacte) i aplicar-lo a una veu (que percebem amb l'oïda). Una sinestèsia tan bonica! La sinestèsia serveix per evocar, i us asseguro que amb mi aquesta ho ha aconseguit des que la vaig sentir per primera vegada, no recordo quan, però sé que quan era ben petita. I vosaltres què sentiu?


I en altres llengües com funciona?

divendres, 26 d’octubre de 2012

aquarel·la, literatura i... sinestèsia! (2a part)

Com va anar la sessió d'artteràpia, creativitat i literatura

Segona part

Segueixo a casa de l'Anna. He pintat i he creat un petit poema (podeu veure-ho al post d'ahir).
L'Anna diu que farem un exercici de sinestèsia. La proposta em captiva. La sinestèsia és un fenomen que fa temps que m'interessa; l'aspecte literari, però també el neurolingüístic. He escrit algunes coses, en aquest mateix bloc, i recentment havia tornat a parlar-ne en alguna ocasió, intercanviant impressions. Aquesta paraula-concepte-fenomen, doncs, té molt de sentit per a mi. Per a l'Anna també és una sorpresa; admet que no pensava trobar-se amb algú que en sabés. Li dic que estic molt encuriosida per saber què farem a continuació. L'exercici és trobar sinestèsies, gran recurs que tenen els escriptors per crear analogies molt evocadores.

<<atribuir a un objeto cualidades propias de otro
y parece estar basada en la facultad que poseen
algunas personas para sentir percepciones sensoriales cruzadas>>

He de pensar en un o dos adjectius que em vinguin al cap, relacionats amb els cinc sentits, de coses que m'hagin passat avui, recents. Després he de relacionar aquests adjectius i sentits de manera que es creï un efecte, és a dir, barrejant-los, interconnectant-los. Podem crear, així, sinestèsies. La meva manera de procedir ha estat pensar en sensacions que he sentit amb cadascun dels sentits (per exemple, calent amb el tacte) i després buscar quelcom que tingués relació amb aquests (un teixit amb el tacte, per exemple una jaqueta); un cop fet això, he unit aquests objectes o conceptes amb adjectius però de manera barrejada (veu lluent; veu era per oïda i lluent era per vista). Per últim, amb totes aquelles unions i combinacions que han sortit, sóc convidada a escriure un petit text poètic o un poema lliure. A veure què us sembla el resultat?


dijous, 25 d’octubre de 2012

aquarel·la, literatura i... (1a part)


Ja feia temps que tenia ganes de potenciar la meva creativitat, tant artística (pintura, dibuix, manualitats) com literària. Vaig conèixer el Banc del Temps de Gràcia a l'estiu i m'hi vaig fer sòcia ("Inverteix temps, rebràs temps”). Vaig trobar que algunes persones oferien Creativitat i d'altres, Escriptura creativa. Em va cridar molt l'atenció l'Anna Freixanet que oferia les dues. Vaig contactar amb ella i em va dir que és artterapeuta amb estudis literaris i, per això, fa una sessió on combina ambdues coses. Em va interessar molt i vam quedar: volia provar-ho.


Com va anar la sessió d'artteràpia, creativitat i literatura

Primera part

Em demana que pensi en una emoció i la descrigui amb una metàfora. Tenia l'emoció però em costava trobar-hi una metàfora. Em diu que si no em surt la metàfora, puc explicar l'emoció tal com la sento. Ho faig. Aleshores puc tornar a intentar buscar la metàfora. Em surt millor. Llavors em convida a pintar amb aquarel·les el que he escrit i m'explica com fer-ho (no recordo quan va ser l'última vegada que vaig pintar amb aquarel·les), m'ofereix pintures i pinzells. El dibuix em surt acolorit, amb una planta, tal i com ho havia descrit. Em relaxa, m'agrada. Un cop acabat el dibuix em demana que hi torni a posar paraules. El que en surt ara és diferent que abans, més ric, més bell, més poètic. He passat del llenguatge a la pintura i de la pintura al llenguatge. Això ha aconseguit activar-me la creativitat. Llegiu el fragment següent, Manuel Gross ho explica molt bé. I no us perdeu l'article sencer en què relaciona la creativitat amb tots els àmbits de la vida, personal i professional:

dimecres, 24 d’octubre de 2012

canvi de llengua i anormalitat

En el post d'ahir vaig deixar una nova pregunta per poder ser analitzada en una futura entrada. Avui és el futur i la qüestió era: ¿què explicar al nouvingut quan ens diu que (quasi)tothom li canvia de llengua (castellà) quan parla en català? La veritat és que no he trobat cap resposta contundent, atractiva. Així que us convido que m'ajudeu: comenteu tot allò que per a vosaltres pot ser una bona explicació en un cas així.


El que sí que he trobat són algunes consideracions al voltant del fenomen de canviar de llengua, amb bones explicacions per part de diferents persones. Pere Campí, al singularDigital.cat, explica molt bé el fenomen que ahir vaig estar tractant de què significa no parlar en català a les persones nouvingudes (excloure-les socialment). També posa alguns exemples de casos concrets i què els passa quan volen fer servir el català. El cas de l'Elsa, catalana d'origen bolivià, s'assembla molt al de la meva parella lingüística colombiana que ahir explicava. En resum, tornem a tenir que els conceptes acollida lingüística i inclusió social van de la mà. A continuació destaco alguns fragments del text de Campí (adaptat):

dimarts, 23 d’octubre de 2012

utilitat de la llengua i exclusió social


<<Els nouvinguts no necessiten aprenedre el català perquè el castellà tothom l'entén.>>


llengua = eina o emoció?
Seguint amb la temàtica de l'entrada d'ahir, aquesta argument "fàcil" l'he trobat a la "Guia pràctica d'acollida lingüística" (Plataforma per la Llengua), com a exemple de paraules que moltes vegades hem sentit, i aniria en sintonia amb aquella creença que la llengua és només una eina de comunicació. Però en realitat és exemplificadora d'un cas d'exclusió social. Ho explico millor. A la guia s'hi troba un apartat, dins del capítol de l'acollida inicial, sobre els hàbits lingüístics dels agents educatius i socials, en el qual es donen arguments de cara que aquests mantinguin una alta fidelitat en l'ús del català. Per tant, com que integrar-se no és només comunicar-se, sinó viure en un lloc en igualtat de condicions que la resta de ciutadans, parlar en català amb els nouvinguts evita, precisament, excloure'ls socialment. Com deia a l'entrada anterior, no m'agrada basar-me en motius de necessitat o utilitat d'una llengua, sinó en el que realment representa la llengua pel que fa la transmissió d'uns valors i d'unes emocions, d'una visió del món i de la vida.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

acollida lingüística i inclusió social

<<La llengua catalana, com a eina, és molt més efectiva que altres llengües en altres territoris per a la inclusió social. Així, per exemple, a un marroquí o a un equatorià que viu a Madrid possiblement li sigui més difícil d'ésser reconegut com a ciutadà més del país pel fet de parlar castellà, mentre que a casa nostra, si parla català, molt més fàcilment deixarà d'ésser estranger davant la percecpció dels ciutadans.>>
Cap. 1.2. 'La necessitat d'aprendre català'
 

En què heu pensat en llegir aquesta declaració? Faig aquesta pregunta perquè a mi no em va deixar indiferent. Aquestes reflexions es troben en aquesta guia on hi ha tot de recursos per a l'acollida en llengua catalana, destinada a agents educatius i socials, tècnics de l'administració pública i, jo afegiria, a tothom que vulgui emprar el català amb naturalitat amb persones nouvingudes. L'acollida inclou totes aquelles situacions que es donen en serveis públics, centres escolars i de lleure, equipaments esportius, centres d'adults d'aprenentatge de la llengua, associacions de pares i mares, etc. en què aquests agents educatius i socials intervenen en la inclusió social de la població nouvinguda, precisament per ser-ne els primers referents lingüístics. En cada tema es faciliten recursos pràctics, materials de consulta i reflexions per fomentar l'ús de la llengua catalana en la tasca d'acompanyament i d'inclusió social d'aquesta part de la població.

diumenge, 21 d’octubre de 2012

la festa dels súpers i la nasalització vocàlica

El català no és una llengua nasal. Sí que té fonemes consonàntics nasals; 3 poden produir-se aïllats i tenen correspondència amb una grafia, que són la m -bilabial- [m], la n -albeolar- [n] i la ny -palatal- []. També tenim el fonema nasal velar, però que no produïm de forma aïllada, sinó només en la coarticulació durant la cadena parlada, quan per exemple una paraula acaba en n + oclusiva (grafies c o g) i aleshores aquestes dues grafies es pronuncien amb la nasal velar [].


Què passa amb les vocals?

dissabte, 20 d’octubre de 2012

tocar el dos

Corre un e-mail una mica ximplet, però alhora molt divertit, que és una hipotètica carta dirigida al ministre Wert fent referència a les seves paraules d'espanyolitzar els catalans. Ja fa dies que al Twitter hi havia el hashtag #espanyolisado amb el qual la gent anava piulant frases fetes catalanes traduïdes literalment al castellà. La meva contribució va ser:

Es para alquilar sillas! (en algun lugar) (senyu... com diem l''-hi' de 'llogar-hi'?) #espanyolisado @asbaymar

Bé, doncs ara he rebut aquest correu que sembla un compendi de totes les ocurrències. Estava pensant com explicaria totes aquestes gracietes, frases fetes, l'humor que en desprenen, a una persona que no fos d'aquí, és a dir, que no dominés bé (o gens) ni la llengua catalana ni la castellana. I pensava que, si aquesta persona parlés anglès, traduint-li les frases de manera literal a l'anglès també aconseguiria l'efecte d'absurditat. Encara que s'ha de dir que la gràcia de debò ens la fa als catalans pel fet de saber que aquella frase feta és tan comuna, habitual i funcional per a nosaltres i, alhora, de ser conscients que en l'altra llengua perd el sentit i sona estranyíssima. Una de les múltiples grandeses de ser bilingüe o, encara més, políglota!

La màxima diversió s'ha esdevingut quan he traduït "tocar el dos": "to touch the two?". "Hey, I'm touching the two! See you later, bye!".


divendres, 19 d’octubre de 2012

nacionalisme?

Avui, més que una entrada, un post, sembla un article periodístic, quasi una columna. Però és que fa tant temps que penso en aquest tema, que quan per fi m'hi he posat a escriure, cercar, analitzar, valorar, comparar, no trobava el moment d'acabar.

La qüestió és esbrinar què amaga el terme nacionalisme que és emprat de maneres tan diverses, amb diferents tons i connotacions segons qui el pronuncia. Comencem fent una ullada a la definició que en fan tres diccionaris de màxima oficialitat i renom:

concepte a definir
Enciclopèdia   Catalana
Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans
Real Academia de la Lengua Española
catalanisme / catalanismo
m 1 Afecció per Catalunya, pels Països Catalans o per les característiques nacionals catalanes.
1 2 m. [LC] [HIH] Devoció a les característiques i als interessos nacionals catalans.
2 m. [HIH] Moviment que defensa el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans.
2. m. Amor o apego a las cosas características o típicas de Cataluña.
espanyolisme / españolismo
m 1 Amor a les coses característiques d'Espanya.
1 m. [LC] [SO] Amor a les coses característiques d’Espanya.
1. m. Amor o apego a las cosas características o típicas de España.
nacionalisme / nacionalismo
m 1 POLÍT Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació.
m. [LC] [PO] Ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació.

1. m. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece.
2. m. Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas.





 
La definció de catalanisme sembla molt similar en els tres diccionaris, però analitzant-les bé, en veig diferències que m'agradaria comentar. En destaca el fet de sentir afecció (EC i RAE), amor (RAE), devoció (IEC) (aquest sentiment va in crescendo!) per Catalunya. Però per quines coses, de Catalunya? Doncs també hi trobem que l'afecció pot ser per diferents aspectes: per coses característiques o típiques (RAE), per característiques i interessos catalans (IEC) o per Catalunya i les seves característiques nacionals (EC). Coses... Interessos... Catalunya.... Nivells diferents, oi?

L'espanyolisme es defineix només per amor (EC i IEC no parlen d'afecció ni devoció aquí!) i per amor i afecció (RAE sí que fa servir la mateixa definició que per a catalanisme canviant l'objecte de desig). Realment les tres definicions són quasi iguals. És curiosa, no obstant, la classificació que fa l'IEC amb les etiquetes, ja que el catalanisme forma part del lèxic comú [LC] i de la història en general [HIH] i, en canvi, l'espanyolisme està classificat com a sociologia [SO].

Nacionalisme és una actitud política (EC), una ideologia i moviment polítics (IEC) i (dos tipus de definició) una afecció o una ideologia també (RAE). Quina ideologia? Una que atribuiex un valor molt alt a la nació (EC), una que reivindica l'organització política independent d'una nació (IEC) o una que atribueix entitat pròpia i diferenciada al territori i als ciutadans (RAE). Són força diferents. En la primera és important que s'hi dóna un valor molt alt, en la segona hi ha el terme reivindicació (com reclamant quelcom que no existeix encara) i en la tercera es ressalta el fet que un territori i els ciutadans tenen entitat pròpia i diferenciada.

I per què doncs des que tinc us de raó no paro de sentir parlar dels "nacionalistes catalans" i no sento mai parlar dels "nacionalistes espanyols"?

dijous, 18 d’octubre de 2012

musell i palpissos


Quina d'aquestes perles lingüístiques vaig adquirir primer? No en recordo l'ordre. Gràcies al meu gosset estimat vaig aprendre que ell no tenia un hocico, sinó un musell: negret, humit (senyal de salut), de vegades sec (si dormia o estava una mica malaltó), rugós, amb una forma perfecta. Em meravellava mirant-l'hi. Una vegada, la meva germaneta, quan tenia uns 3 anys, va tocar el musell de la gosseta dels nostres avis i va tenir un ensurt. Em va dir que es pensava que havia tocat un cargol! És clar: petitó, fred i humit. Ella, tan petita, i ja estava contribuint a engrossir el llistat de metàfores i analogies.

Perquè pogués descobrir els palpissos també hi va tenir a veure el meu estimat amb quatre potes i pelut que tants anys va estar al meu costat. I és que tenia els coixinets moníssims, tot gruixudets, rugosos també, finets alhora... però el color era el que més em captivava. Jo recordava que quan era un cadell els tenia de color rosa i els tenia molt suaus. Amb els anys i en fer-se adult, i caminar per la ciutat, se li van tornar més durs i els tenia negres. Però era brutícia! Un dia, després d'haver estat caminant per sobre de gespa, es va estirar a prendre el sol, que tant li agradava, i els hi vaig veure: els tenia rosa! Mig rosa, mig negre. Se li havien netejat i se li veia el color real. Amb la paraula coixinet també vaig haver-me d'assegurar que no estigués fent una traducció literal i incorrecta de les almohadillas.

I llavors, els palpissos?

dimecres, 17 d’octubre de 2012

dones que semblen homes

Us ha passat mai que comenceu a llegir alguna cosa, amb el 'xip' de llegir en català, i quan porteu un trosset dieu: "Però què és això? Ai! Si està en castellà!". I torneu a llegir amb el 'xip' canviat al castellà. O a la inversa. A mi m'ha passat algunes vegades.

Hi ha moltes paraules catalanes, femenines plurals, que en castellà són paraules masculines plural (o d'altres categories). Perquè el plural femení, que quan érem petits tantes vegades vam haver de posar-hi atenció per recordar que s'escriu -ES! (amb e!), o que ara tantes vegades he hagut de dir als meus alumnes (els que són d'aquí o els estrangers que aprenen català) això mateix: plural femení sempre -ES! Doncs aquest morfema flexiu de gènere i nombre, coincideix que en castellà justament significa 'masculí plural'. Sabem que en castellà el plural de les paraules masculines es forma simplement afegint una -S o moltes vegades afegint -ES.

Un exemple simpàtic de confusió podria ser en una escola en què posés als lavabos un cartell de "nens i nenes" i que un nen, acabat d'arribar a Catalunya i amb llengua materna el castellà, anés directament al lavabo de nenes. Crits sortint del lavabo, les nenes esparverades! Què hi fa aquell nen al lavabo de nenes?!