per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

diumenge, 17 de juliol de 2011

ús de manlleus a les llengües

En Japón, a eso se le llama sabotaje: uno de los más graves crímenes para los nipones, tan odioso que, para denominarlo, se utiliza la palabra francesa, ya que hace falta ser extranjero para imaginar una bajeza semejante.
Aquella solidaridad conmovió mi corazón y entusiasmó mi pasión filológica: si el origen de la palabra <<boicot>> era el propietario irlandés del apellido Boycott, era lícito suponer que la etimología del patronímico conlleva una alusión a un chico. Y, de hecho, el bloqueo de mi ministerio fue exclusivamente masculino.
No se produjo ningún girlcot.
Northomb, A. (1999), Estupor y temblores

dissabte, 16 de juliol de 2011

analfabetisme - anaritmetisme

Redescubrí el mundo sin números. Si existe el analfabetismo, también debería exisitir el anaritmetismo para definir el peculiar drama de los miembros de mi especie.

Northomb, A. (1999), Estupor y temblores


El novembre de l'any passat, vaig escriure un post on parlava del fenomen de no tenir la paraula per designar-lo (llegiu http://creativitatbellesallenguatge.blogspot.com/2010/11/qui-perd-un-fill-qui-perd-lolfacte-el.html). Relacionat amb això és aquest comentari trobat en aquest llibre del qual també parlava en el post anterior. La paraula analfabet existeix per designar "qui no sap d'escriure o de llegir amb comprensió ni tan sols explicacions simples referents a la vida quotidiana" (diccionari.cat). Però no existeix, almenys acceptat per l'IEC o la RAE, el concepte que designa qui no sap llegir el llenguatge dels nombres (tal i com sí que he trobat, per exemple, en un article de El País escrit el gener de 1996 sobre l'anaritmetisme).

Però quan llegia això i fent aquesta reflexió recordo una altra vegada quan estudiava Logopèdia, en les interessants classes de Neurologia i Neurolingüística i en les meves posteriors troballes en els llibres del neuròleg nord-americà Oliver Sacks, que altres vegades he citat, en què la pèrdua de la capacitat de comprensió del càlcul i les matemàtiques ocorre i està estudiada, tant com la pèrdua del llenguatge. L'estudiàvem com a discalcúlia o acalcúlia i, per al llenguatge, la molt més coneguda afàsia o disfàsia. I no són sinònims, perquè el prefix dis- significa un desenvolupament anòmal d'aquesta capacitat i l'a-, la pèrdua.

divendres, 15 de juliol de 2011

categories gramaticals mutants

Fa uns mesos, a principis d'aquest any, vaig llegir un llibre molt interessant que em va regalar un bon amic. És un llibre molt autobiogràfic que relata la vida, especialment l'aspecte laboral, d'una dona francesa en una multinacional japonesa a Tòkio. Em va agradar el clima que crea, les situacions que s'hi descriuen, les sensacions d'incomoditat que es transmet. I també algunes reflexions lingüístiques que s'hi troben, o jocs amb el llenguatge. Aquí en teniu alguns fragments.



Exploré categorías gramaticales mutantes: <<¿Y si Adam Johnson se convirtiera en verbo, próximo domingo en sujeto, jugar a golf en complemento directo y el señor Saito en adverbio? El próximo domingo acepta encantado adamjohnsonizar un jugar al golf señorsaitomente.(...)>>


Northomb, A. (1999). Estupor y temblores (Stupeur et temblements)

evidències inadvertides: figueres i ullastret

I de sobte, llegint Els jugadors de whist (llibre citat abastament en aquest blog), me n'adono que Figueres és el nom de l'arbre que dóna figues, en plural. Sí, una evidència que fins aquell moment m'havia passat inadvertida. Quants de vosaltres tampoc no havíeu pensat mai en aquesta relació? I és que a la pàgina 511 parla de "les últimes figueres que queden a la ciutat" (i la ciutat és Figueres). I és aleshores que el meu cap va fer el "clic" i la connexió entre significants. I torno a dir, són evidències inadvertides. Sents un nom, generalment propi, però també n'hi ha de comuns, que relaciones directament amb allò que designa i no repares en allò que realment significa. Seria interessant fer un llistat de paraules, noms, amb què passen aquestes coses.

Un altre cas, diferent, però semblant, que em va ocórrer fa un temps. Un poble del Baix Empordà el qual coneixia des de feia molts anys, com a mínim 10, però que potser en farà només uns 3 que em vaig adonar de la nova evidència inadvertida, el significat que en desprenia el topònim: Ullastret. Pel fet d'escriure's amb aquesta "a" potser feia despistar una mica, però pronunciat sona perfectament igual a "ull estret" i mai abans havia pensat en un ull estret. He buscat l'etimologia i he trobat que prové d'Uliastreto (s. IX), "ullastrar, bosc d'ullastres" (Moran, J. Topònims catalans: etimologia i pronúncia.).