per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dimecres, 1 de juny de 2011

prescindir de preposicions

Abans, quan buscava la nau de la ITV, en Jordi havia vist un bar, l’únic edifici del polígon que no era gris sinó de color de sorra. (...)En Jordi es va apropar a la barra àmplia, d’alumini, a tocar del pernil que penjava al sostre. (...) Semblava que els clients havien acordat prescindir de les preposicions.
–Un carajillo Magno.
–Un bocadillo panceta.
–Un cubata Gordon’s.
–Ponme una galta, nen.
Pagès Jordà, V. (2009) Els jugadors de whist.

En llegir aquest fragment, em va fer molta gràcia això de prescindir de les preposicions. I és que és cert que en castellà se sol cometre. L’exemple que em va venir al cap va ser el de “un bocata calamares”. I en googlejar “omisión de preposiciones ‘bocata calamares’” em van sortir diversos comentaris i documents referents a aquest fenomen (el de l’omissió de preposicions) i concretament l’exemple en què jo havia pensat. Copio a continuació un d’aquests:


Cierto es que ya de antiguo en el castellano castizo artículos y preposiciones han sido considerados como detalles muy menores de los que se puede prescindir sin disminución del sentido. Así, uno puede pedir “bocata calamares” y ser atendido, o aventurarse “Camino Soria” sin perder el rumbo ni el compás. Esos usos aún son minoritarios, pero lo del artículo es sistemático y ya no se libra nadie. Sospecho, aunque quizá sea una respuesta demasiado simplona, que los responsables de la desarticulación lingüística provienen del mundo del periodismo, que son víctimas de un empacho de inglés.