per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dilluns, 23 de maig de 2011

no suporto tota aquesta porqueria de plantejament-nus-desenllaç

–Ja sé com escriure –continua ella–, només em falta una història. Mira, m’encanten les simetries ocultes, les llistes, els capítols rizomàtics. Per damunt de tot, adoro els epílegs. Sóc barroqueta sense arribar a la tematització de la forma, que diria Raffinelli. Trobo correcte suspendre la incredulitat del lector, ma non troppo. El que no suporto és tota aquesta porqueria de plantejament-nus-desenllaç... És com el cul. (...) I saps que odio més? –reprèn ella–. L’ordre cronològic. És tan obvi, no trobes? És el no-muntatge. A mi m’agrada començar pel mig, ex abrupto, després saltar endarrere, tornar endavant. Saps, Memento? L’he vista onze cops. Sé quina novel•la he d’escriure, de debò... M’encanten els trencaclosques. I les pretericions. I els finals triples. I per descomptat, una certa dosi de metaliteratura. Saps allò que fa Kundera? (...)

              Pagès Jordà, V. (2009), Els jugadors de whist.




M'agrada aquest fragment per dos motius. Un, perquè explica molt bé com escriure i fer-ho de manera original. És a dir, que és cert que és molt interessant que una novel·la o un relat tingui aquestes característiques, per a mi, més treballades i originals. Dos, perquè en realitat és una radiografia o descripció del propi llibre (Els jugadors de whist) i la manera d'escriure del mateix autor, en Pagès Jordà. Aquest llibre en té molt d'autobiogràfic, en tots els sentits.

A més a més, m'ha fet pensar en l’anunci de l’ESCAC del cinema, que tant m'agrada, tot allò de “faig un ou ferrat en tres plans, faig un petó en travelling circular, me’n vaig a dormir en fosa en negre, em desenfoco a classe de mates...”, el qual explica de manera súper original, directa i concisa tot de conceptes i aspectes de la filmació en el cinema.
http://www.youtube.com/watch?v=eu1wx2As_xM

dimarts, 17 de maig de 2011

spoonerisme

L'spoonersime és un error a la parla en què hi ha una transposició involuntària dels sons de dues paraules: generalment els sons inicials –especialment una transposició que resulta per produir un interessant o divertit resultat–. S’anomena així pel reverend Spooner que va ser famós pel gran nombre d’errors d’aquest tipus que cometia en els seus sermons.

Hi ha altres maneres d’anomenar aquest fenomen: lapsus linguae i metàtesi. De vegades també s’hi intercanvien paraules senceres, com a "obre la clau amb la porta".

El lapsus és per anomenar de manera genèrica a molts errors de parla. La metàtesi és per referir-se específicament a la consistent commutació de l’ordre de sons en la pronunciació d’una paraula, i algunes d’elles estan vinculades dialècticament.

Exemple típic: Cocreta per croqueta.

Bé, doncs, jo he comès al llarg de la vida un munt d’spoonersimes i, realment, solen ser molt divertits. Els tenia apuntats, però no sé on són. Dos dels darrers que vaig cometre i anotar van ser els que ara escric a continuació. El que passa és que no estic segura que es tracti d’un spoonerisme, o potser n’és una variant. En tots dos casos vaig fer una espècie de fusió entre diverses paraules. Vaig dir:

El pallasso…

Per començar a explicar una notícia que estava veient en castellà per la tele sobre uns paràsits que vivien en uns ocells: pájaro + ocell + paràsit = el pallasso. El pallasso sintetitzava tota la informació.

L’altre:

El tuelo, ai… el serra.

Volia parlar del terra, però primer vaig dir “el tuelo” (suelo + terra) i en voler arreglar-ho, “el serra” (terra + suelo). No hi havia manera… J

Aquest fenomen, el de fusionar diverses paraules en una, m’ha passat moltes vegades. Conec algú que em supera (ma mare). I quan ens succeeix ens fa molta gràcia; a més a més, comentem que és perfecte per a l’economia del llenguatge: en una paraula hem sintetitzat el significat de dues o més. Quina síntesi i quina concisió!



"Asómate a la verganza, cara de poca ventana y échame
                  un poco de sed que vengo muerto de agua"
Les Luthiers


Per llegir més:


dilluns, 16 de maig de 2011

sinestèsia


Tenc problemes d’adjectius. La ginestade quin groc és? Tibant, ple, rabiós, elèctric… I l’olor ? Com és aquesta olor? Sagnant, atrevida, carnosa… No, no és això de cap manera.
 

Pagès Jordà, V. (2009), Els jugadors de whist.


Aquest passatge de la novel·la m’ha fet pensar en la sinestèsia. És un fenomen molt interessant i sobre el qual he anat sabent al llarg dels anys. De petita, el vaig estudiar a l’escola com a figura literària o retòrica.

3 RET Figura retòrica consistent en l'associació d'elements que provenen de diferents dominis sensorials. Ex.: Hi havia un silenci verd.

Em resultava molt captivadora, aquesta figura, ja que la considerava molt elaborada, molt creativa, molt original. Pensava que els escriptors i poetes que la feien servir, eren uns genis de la metàfora.

 1. En el cénit azul, una caricia rosa.Juan Ramón Jimenez
2. Áspero como un caqui.
3. Suave como un silbido
de media tarde, de verano.
4. "Yaciendo a la sombra perdí todos cuidados,
oí sonidos de aves, dulces y modulados".
5. Por el verdor teñido de melodiosos oros.
Juan Ramón Jimenez

Però molts anys després, en època universitària, vaig descobrir que es tractava d’un fenomen neurològic. Llegint els llibres del neuròleg nord-americà Oliver Sacks, com L’home que va confondre la seva dona amb un barret, vaig llegir casos de pacients als quals passaven aquests fenòmens.

2 esp PAT/PSIC Experiència sensorial de certs individus consistent en l'associació de diversos sentits mitjançant la qual la percepció en un sector sensorial és acompanyada, per correspondència o ressonància, de percepcions en un altre o uns altres sectors.

Sobretot va ser en llegir Musicofília. Històries de la música i del cervell, del mateix autor, en el qual s’hi parla expressament de la sinestèsia (p. 178, 190). Però no va acabar aquí la meva sorpresa i troballa. És aleshores que em vaig adonar que a una de les meves millors amigues li passava això. Vaig recordar coses que m’havien resultat curioses, encara que no els havia donat gaire importància. Aquesta amiga, ja quan érem molt jovenetes, en l’adolescència primerenca, quan em parlava dels mesos de l’any (ja que parlàvem de l’escola, dels exàmens, del final o principi de curs...) me’ls anomenava en colors. Per a ella, per exemple, el febrer se l’imaginava sempre d’un color i el setembre, d’un altre. La vaig trucar de seguida explicant-li el meu gran descobriment i li vaig enviar el fragment del llibre. S’hi va sentir identificada.


Aquí us deixo amb altres informacions que he trobat sobre la sinestèsia (de la wikipedia, http://es.wikipedia.org/wiki/Sinestesia):

La sinestesia, del griego συν, 'junto’, y αισθησία, 'sensación', es, en retórica, estilística y en neurología, la mezcla de varios sentidos. Un sinestésico puede, por ejemplo, oír colores, ver sonidos, y percibir sensaciones gustativas al tocar un objeto con una textura determinada. No es que lo asocie o tenga la sensación de sentirlo: lo siente realmente.
Los sinestésicos perciben con frecuencia correspondencias entre tonos de color, tonos de sonidos e intensidades de los sabores de forma involuntaria. Por ejemplo, tocar una superficie suave le puede hacer sentir un sabor dulce. Estas experiencias no son metafóricas o meras asociaciones sino percepciones. Otro ejemplo, asociar el color amarillo al número 7. Algunos ven colores cuando escuchan música, otros pueden sentir el sabor de las palabras. Otras personas pueden percibir la letra A de color rojo, la S de color amarillo y la Z de color negro.
La sinestesia es también una figura retórica que, además de la mezcla de sensaciones auditivas, visuales, gustativas, olfativas y táctiles, asocia elementos procedentes de los sentidos físicos con sensaciones internas (sentimientos). Se le vincula con la enálage –figura gramatical consistente en cambiar las partes de la oración– y con la metáfora, por lo que a veces recibe el nombre de metáfora sinestésica.
Hay precedentes del uso de este tropo ya en la literatura clásica, como por ejemplo Virgilio. En España fue utilizada por los escritores barrocos. Pero fueron los poetas franceses quienes la pusieron de moda en la lírica, especialmente durante la corriente denominada simbolismo, que en España apareció subsumida dentro del llamado modernismo literario. Así, por ejemplo, el poeta simbolista francés Arthur Rimbaud creó un soneto dedicado a las vocales, adjudicando a cada una de ellas un color distintivo, y los poetas modernistas como Rubén Darío podían hablar de sonoro marfil o de dulces azules (gusto más vista). En este caso, se trata de una sinestesia de primer grado, ya que son impresiones de dos sentidos corporales diferentes; pero si se asocia la impresión de un sentido del cuerpo no a otra impresión de un sentido diferente, sino a una emoción, un objeto o una idea, se trata ya de una sinestesia degradada o indirecta, o más bien de la llamada sinestesia de segundo grado, por ejemplo, agria melancolía.

I mireu que interessant. Feu el que se us demana al peu de la fotografia i després llegiu els resultats:




Esta imagen se usa en un test para demostrar que el ser humano no asigna los nombres a los objetos arbitrariamente. El test es el siguiente: imagine que una persona remota llama a una de estas dos formas Booba y a la otra Kiki. Trate de adivinar cuál es cuál.

(A sota de tot hi poso la resposta a l’experiment.)


La sinestèsia com a experiència física és una experiència multisensorial, un estat en el que físicament es veu el so, es senten les formes, s'oloren els colors.

Resposta a l’experiment BoobaKiki (http://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:BoobaKiki.png)

En un experimento psicológico ideado por Wolfgang Köhler, se pide al sujeto que diga cuál de estas figuras se llama Kiki y cuál Booba. Del 95% al 98% de la gente le asigna el nombre Kiki a la figura angular naranja y Booba a la figura redondeada violeta.
Se piensa que esto tiene implicaciones en el desarrollo del lenguaje; es decir, que el mecanismo de poner nombres a los objetos no es totalmente arbitrario. Otra explicación sería que la forma redondeada suele recibir el nombre de Booba porque los labios forman una figura redondeada para producir el sonido. En cambio, los labios forman una figura más angulosa al pronunciar Kiki. Además, el sonido de las K es más forzado que el de las B.
Por otra parte, en el alfabeto latino, las letras B, o y a tienen una forma más redondeada que K e i y varios investigadores cuestionan la validez del experimento, ya que la mayoría de entrevistados se ven condicionados por su conocimiento previo de dicho alfabeto.


Això em fa pensar en una altra cosa, també relacionada. No oblidaré mai uns exercicis de rehabilitació que em van explicar quan estudiava Logopèdia a la Universitat Autònoma de Barcelona per a pacients disàrtrics.

Etimológicamente el término disartria se deriva del griego dys = defecto y arthon = articulación. Así pues definimos disartria como una alteración de la articulación propia de lesiones en el sistema Nervioso Central (SNC), así como de enfermedades de los nervios o de los músculos de la lengua, faringe y laringe, responsables del habla. Por tanto, la disartria es una dificultad de la expresión oral del lenguaje debida a trastornos del tono y del movimiento de los músculos fonatorios, secundaria a lesiones del SNC.
Los síntomas específicos son la sustitución, omisión, inserción y distorsión de los fonemas. 
Sustitución: es el error de articulación por el cual un sonido es reemplazado por otro. El paciente no puede realizar una articulación y la suple por otra más fácil o, de entrada, percibe mal el sonido y lo reproduce tal como el lo discrimina (como lo emite). Es el error más frecuente dentro de las disartrias funcionales y el que presenta más dificultades para su corrección. Las formas más frecuentes son la sustitución de r por d o por g, de s por z y del sonido k por t.
Omisión: se omite el fonema (p. ej. "iño" por niño) o toda la sílaba en que se encuentra dicho fonema (p. ej. "loj" por reloj). 
Inserción: se intercala un sonido que no corresponde a esa palabra para apoyar y resolver la articulación del dificultoso (por ej. "Enerique" por Enrique). 
Distorsión: Se articula el sonido de forma incorrecta pero aproximada a la adecuada y sin llegar a ser una sustitución. 


Bé, doncs, un dels objectius més importants de la rehabilitació és aconseguir que la parla d’aquests pacients sigui més clara i més fluïda. Se’ls ha d’ajudar a enfortir els músculs de la cara, de la boca i dels òrgans fonadors. L’exercici estrella era el següent: el pacient havia de seure en una cadira amb l’esquena recta, posar les mans sota del seient, fer força cap amunt, alhora que, amb el cap també mirant cap amunt, havia de dir: ics ics ics ics, kik kik kik, kikuk kikuk kikuk. Aquest kik o kikuc m’ha recordat a l’experiment citat abans i és que aquestes logotoms contenen fonemes molt forts, durs, secs (la k, la i i la u) els quals ajuden a enfortir o tonificar els músculs dels òrgans fonadors (les cordes vocals, el vel del paladar…).


diumenge, 15 de maig de 2011

butxaquejar

Ara vénen els anells. En Bad Boy butxaqueja. Sembla atabalat. No el té als pantalons, ni a l’americana, ni a l’armilla, ni a la camisa. Pot ser que se l’hagi deixat? Alarma. Que no estem prou nerviosos? En Makinero i la Maixenka s’hi acosten. Ara! Per fi! Ja l’ha trobat. Com riu. Era broma. Ho tenia preparat, el cabró. Se les podria ficar on li cabessin, les brometes.

Pagès Jordà, V. (2009), Els jugadors de whist.


A banda de fer-me molta gràcia aquest passatge del llibre, ja que trobo que aconsegueix una gran versemblança en la manera d’expressar-se el narrador (narrador que és personatge de la història), em va cridar l’atenció butxaqueja. Vaig pensar que seria una paraula inventada. Però no, és al diccionari de l’Enciclopèdia Catalana:




butxaquejar

[de butxaca]


[
®envejar ] v intr Regirar les butxaques d'un mateix o d'altri, ficar-se les mans a les butxaques cercant alguna cosa. Va butxaquejar teatralment, però ja sabia que acabaria pagant jo.


dissabte, 14 de maig de 2011

consenteixo o consento?

Consenteixo –diu ell.
Consento –diu ella.
Ja comencem bé. Aquest noi hauria de saber com es conjuga aquest verb, hòstia. No cal que sigui un expert en gramàtica, però podria saber el que ha de dir, no? Que és només una paraula, collons. Quina barra.

Pagès Jordà, V. (2009), Els jugadors de whist.

M’estic llegint aquest llibre i m’està agradant molt. I quina gràcia quan vaig llegir això. És un gran tema aquest dels verbs de la 3a conjugació: els incoatius i els purs. Segons Ruaix:

Els verbs pertanyents a la 3a conjugació poden seguir dos models: l'incoatiu (servir) o el pur (dormir). Tingueu present:
    
    A) La gran majoria dels verbs de la 3a conjugació segueixen el model
    INCOATIU: aplaudir, atrevir-se, avorrir, corregir, decidir, dirigir, discutir, divertir, dividir, partir, patir, prohibir, reunir, seguir, i molts més.

    B) Segueixen PREFERENTMENT el model INCOATIU els verbs acudir, arrupir-se, brunzir, consumir, presumir i resumir. De manera que val més dir acudeixo, acudeixes, acudeix, acudeixen... que acudo, acuts, acut, acuden..., etc. Prefereix el model PUR el verb mentir. El verb lluir canvia de model segons el significat.(3)
    
    C) Són PURS els verbs de les llistes següents (i, naturalment, els
    seus compostos):
    
    - ajupir, bullir, dormir, esmunyir-se, grunyir, morir, munyir, punyir, retrunyir, sentir (i consentir, pressentir, ressentir-se). S'exceptuen assentir i dissentir, que són incoatius. Per tant, direm: bull (no «bulleix»), gruny (no «grunyeix»); consento, pressento, em ressento (però assenteixo, dissenteixo); etc.;     
    - cruixir, eixir, fugir, obrir, omplir, percudir, pruir, pudir, tenir i venir (que tenen, a més, irregularitats pròpies:
    - collir (i escollir, recollir...), cosir (i descosir...), escopir, sortir (i sobresortir...), tossir. Aquest darrer grup, a més, cambia la o per u quan l'accent tònic cau sobre el radical, és a dir, en les persones 1a, 2a i 3a del singular i 3a del plural dels tres presents: cullo, culls, cull, cullen; culli, cullis, cullin; cull (tu), culli (ell), cullin (ells). Semblantment: escullo, esculls... (no «escolleixo, escolleixes...»), etc.

Per tant veiem que fou ella qui en el moment de donar el consentiment ho va dir correctament; ell no. Es podria considerar nul el casament? :)

I si voleu saber una mica més sobre aquest llibre de Els jugadors de whist, aquí teniu:
¿Es poden revisitar els últims trenta anys sense nostàlgia ni revengisme? ¿Es pot ambientar una novel·la a Figueres utilitzant referents de la cultura pop? Els jugadors de whist demostra que sí. Als vint anys, la filla del protagonista es casa amb un pelao que condueix una mini-retroexcavadora. A mesura que la boda avança, ressorgeix un passat que inclou un castell, un joc, una mort, un Empordà que no és de postal. La novel·la comença com El pare de la núvia, però després s’empelta de Mystic River i d’American Beauty.
Tots els personatges són ficticis, però la majoria dels diàlegs són reals.