per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

divendres, 15 d’abril de 2011

el mundo - juan josé millás

El mundo
Juan José Millás (2007, Premio Planeta)
Quart llibre que em vaig llegir d’aquest escriptor, el maig de l’any passat; en castellà (idioma original), de 233 pàgines.
Sinopsi: Hi ha llibres que formen part d’un pla i llibres que, a la manera de l’automòbil que se salta un semàfor, es creuen violentament en la teva existència. Aquest és dels que se salten el semàfor. M’havien encarregat un reportatge sobre mi mateix, de manera que vaig començar a seguir-me per estudiar els meus hàbits. L’escriptura, com el bisturí del meu pare, cicatritzava les ferides a l’instant d’obrir-les i vaig intuir per què era escriptor. No vaig ser capaç de fer el reportatge: acabava de ser arrossegat per una novel·la.
Les meves valoracions: Té idees que estan molt bé, com altres llibres del Millás que he llegit. Li agrada molt fixar-se en les paraules, en els adjectius, delectar-se amb els significats. Sempre té bones i originals idees. Encara que , alhora, sempre tracta els mateixos temes: ell de petit, les relacions amb els seus pares, ell com a escriptor, etc.

Dues frases que em van agradar molt:

El que ha tenido frío de pequeño, tendrá frío el resto de su vida.
(...) Yo contaba seis años.
En el principio fue el frío. El que ha tenido frío de pequeño, tendrá frío el resto de su vida, porque el frío de la infancia no se va nunca. Si acaso, se enquista en los penetrales del cuerpo, desde donde se expande por todo el organismo cuando le son favorables las condiciones exteriores. Calculo que debe de ser durísimo proceder de un embrión congelado.


Las bocas de los adultos dicen cosas que sus ojos desmienten.

Hay un momento en la etapa de antes de Madrid en el que se empieza a hablar del viaje. Parece que nos vamos de Valencia, pero la información se nos da de forma harto contradictoria. Las bocas de los adultos dicen cosas que sus ojos desmienten. Lo que aseguran las bocas es que se trata de mejorar. Madrid es la capital, un lugar en el que las oportunidades se multiplican, en el que hay de todo (pronto advertiría que no había playa, ni mar, ni calor, entre otras cosas esenciales), en el que uno puede llegar a ser lo que quiera... Estos mensajes van dirigidos sobre todo a mis hermanos mayores. Yo soy un oyente residual que escucha voces cuyos significados desconoce, aunque soy quizá el único capaz de advertir el contraste entre el mensaje de las bocas y el de los ojos.
Paraules i adjectius extrets del llibre, que solen anar sempre junts i que tenen un significat “inquietant”:

(...) era, en palabras de la gente, su «vivo retrato». Vivo retrato, qué conjunción tan extraña de términos. Quizá fue la primera de una serie de expresiones del tipo de gas natural, penosa enfermedad, revestimiento cerámico, flema británica, envejecimiento prematuro, capilla ardiente, alivio sintomático, tiempo muerto, rojo vivo, etc., que empecé a almacenar, como un coleccionista, en la memoria.


Le pregunté qué significaba «en ciego natural» porque la expresión me dio miedo.
—El ciego —dijo satisfecho de mostrar su erudición porcina— es la parte del intestino grueso que termina en un fondo de saco.
—Un culdesac —tradujo alguien instintivamente.
Al poco volvió informándome de que dormía la siesta en el sillón de orejas (creo que fue la primera vez que escuché aquella expresión, sillón de orejas, y me impresionó mucho).


Más complicado fue entender que el frío quemaba, pero lo cierto es que un día me abrasé los labios al llevarme a la boca un pedazo de cobre que encontré en el jardín, a primera hora de la mañana. Me gustaba el sabor del cobre; todavía, al pronunciar la palabra cobre, siento un cosquilleo eléctrico en la punta de la lengua. El cobre sabe a electricidad.


(...) aunque la noche se había acabado ya porque se percibía una claridad lechosa (claridad lechosa, qué expresión) al otro lado de la ventana. Me levanté para observar de cerca aquella claridad, para comprobar si de verdad era lechosa o se trataba de un tópico sin fundamento, (...)


Por lo demás, pronunciaba muy mal. En casa me llamaban lengua de trapo. A veces me miraba la lengua en el espejo, para comprobar que era de carne. Pero cuando dejaba de mirarla, la sentía realmente como un pedazo de fieltro. En más de una ocasión, la pasé por encima de las chaquetas, de los pantalones, de la ropa interior de mis hermanas y mi madre, convencido de que, al ser de trapo, poseía cualidades especiales para apreciar el sabor de aquellas prendas. Mi dificultad para pronunciar determinadas letras hacía gracia a los mayores. En las reuniones familiares me pedían que recitara poesías subido a una silla.


Entré muerto en casa y logré alcanzar, muerto, el cuarto de baño para ocultar la trágica situación a la familia. Al mirarme en el espejo reconocí en mi rostro todos los atributos de un cadáver. Tenía la nariz afilada y el rostro pálido como la cera. Sabía que la nariz afilada era un síntoma cadavérico porque se lo había escuchado a mi madre a propósito de una foto del cadáver de Pío XII en el periódico. Ella dijo «nariz afilada» y «rostro cerúleo». Así estaba yo delante del espejo, con la nariz afilada y el rostro cerúleo. No era que la vida hubiera perdido sentido, es que ya no había vida.
Signes ortogràfics: la importància de la coma.
(...) Tú no eres interesante para mí. En una de las miles de veces que repetí la frase, reconstruyendo la situación para ver si le encontraba una salida, pensé que entre el «tú no eres interesante» y el «para mí» había habido una pequeña pausa, una cesura, que dejaba una vía de escape. Quizá había dicho: «Tú no eres interesante, para mí.» La coma entre el «interesante» y el «para» venía a significar que podía ser interesante para otros, incluso para el mundo en general. Era la primera vez que le encontraba utilidad práctica a un signo ortográfico, la primera vez que le encontraba sentido a la gramática. Quizá al colocar aquella coma perpetré un acto fundacional, quizá me hice escritor en ese instante. Tal vez descubrimos la literatura en el mismo acto de fallecer.

dimarts, 12 d’abril de 2011

una ciutat onírica per les arrels de la tulipa

M'he presentat a la categoria lliure del concurs de relats de TMB i ja ha estat publicat.


Una ciutat onírica per les arrels de la tulipa

Hi ha un anunci que es repeteix en les pantalles del metro que em deixa absorta. S'hi veuen les línies de metro com si fossin les arrels sota terra d’una tulipa preciosa que creix, surt a la superfície i es fa alta, imponent. La ciutat que està per sobre és neta, plàcida, s’hi respira natura. Mentre viatjo en metro crec que al meu damunt existeix una ciutat així, respirable, com una pintura impressionista amb tons pastel, cel blau, terra fèrtil, flors multicolors. No em canso de veure un altre cop el mateix: novament es dibuixen les arrels sota terra, que es ramifiquen, s'allarguen i, per fi, creix la flor que s’enlaira fins al cel nítid i diàfan.

M'imagino passejant per aquests carrers i no sento ni una remor de cap cotxe, de cap motor... Només els ocells, la brisa que acaricia les branques dels arbres, frondosos i centenaris. I els passos dels vianants, les veus i les rialles dels que passegen, sense pressa, gaudint de l'entorn.

L'aire és suau i temperat, i fa olor de flors, d'arbres, de terra i d'herba tallada i humida. Quin goig aquesta ciutat: tan gran, tan cosmopolita, i, això no obstant, amb aquest aire de vila enmig de la natura. Si alço els ulls, contemplo el cel blau d'una sola tonalitat, només solcat per algunes esteles blanques, ben definides algunes, ja mig desdibuixades les altres, entrellaçant-se, jugant, abraçant-se...

Caliu, emoció, felicitat en estat pur. Tots els sentiment i pensaments estan relacionats amb aquesta meravellosa sensació de llibertat, pau, alegria per les coses senzilles, per la gran emoció que suposa delectar-se per la vida sense additius.

És només un viatge de la ment que imagina un món que no existeix, que aquesta recrea? O de debò que és així, la ciutat? La percepció i la realitat no es poden deslligar, tot és un únic ens inseparable. Si és una cosa, és l'altra, i viceversa. Així que la ciutat, per a mi, ha renascut i reviscut i s'ha revalorat. Surto del metro i me la miro amb uns ulls nous, la percebo amb més bon cor, la visc amb tots els sentits.

estelabay


http://relatscurts.tmb.cat/ca/relat/lliure/3636

divendres, 1 d’abril de 2011

boicot fallit

M'he presentat en una altra categoria del concurs de relats de TMB. Aquesta vegada havia de ser...

Trenca amb les formes d’escriure convencionals! Crea el teu relat dadaista utilitzant les paraules que et proposem. Fes volar la imaginació i redacta la teva història amb una lògica diferent.
T’hi atreveixes?

Com funciona?
Et proposem 50 paraules per crear el teu relat. Hauràs d’escriure una història dadaista, relacionada amb metro o bus, amb un màxim de (3.500 caràcters) i amb almenys 45 paraules de les que et proposem.


Autopista Multitud Para-sol Te Terrat Autobús Clavegueram Xocolata Embarbussament Penjoll Tren Barcelona Ploma Botiga Refugi Biblioteca Guants Bústia Metro Vaixell Vespre Cullera Revista Jubilat Botó Pèndol Mòbil Senyora Mirador Regal Montjuïc Poema Concert Entrepà Esmorzar Melodia Xarop Muralla Escala Globus Llençols Periodista Monòleg Museu Perfum Espelma Nadó Facebook Pissarra Artista

Aquí va el meu relat:

boicot fallit 
L'artista convidat tenia molts fans i és que era un conegut periodista, escriptor i presentador de televisió. La multitud s'aplegava davant la porta de la biblioteca, on es faria la presentació de la nova revista. La vetllada començava a les nou del vespre i estaria amenitzada per un concert de música armènia. En vint minuts obririen les portes, però ell no havia fet acte de presència.

Es trobava prenent tranquil•lament un te i un entrepà al terrat d'un dels seus pisets de Barcelona, prop del refugi del Poble-Sec. Amb vistes a Montjuïc, contemplava la muralla del castell. Era un autèntic mirador i li agradava gaudir-ne sempre que podia, fes fred o fes calor. També veia un tros de mar: quasi tocant l'horitzó, navegava un imponent vaixell il•luminat. Aquella estampa la guarnia amb una espelma amb una flama inestable per la brisa i la melodia de les seves cançons preferides.

El mòbil va trencar l'encís del moment. Va prémer el botó de respondre i va sentir uns crits d'algú que, en lloc de parlar, semblava que estigués dient un embarbussament. El monòleg! La xerrada! Com se li podia haver oblidat? Va baixar l'escala del petit dúplex. Necessitava fer tres coses imprescindibles abans de sortir: posar-se el penjoll de la sort, ruixar-se el perfum de la confiança i agafar xocolata, el seu amulet comestible.

En sortir al carrer es va posar els guants i va córrer cap al metro. A l'andana, volia repassar el discurs. Va treure la ploma i la llibreta Moleskine, comprada a la botiga d'un museu on recentment havia fet la lectura d'un poema d'un company de professió, ja jubilat. El metro va arribar i, després de deixar passar una senyora que duia un nadó rodanxó, va seure. No recordava què volia anotar. La dona li va donar xarop amb una cullera al seu fill. No podia concentrar-se en allò que estava a punt de dir. Va baixar a la seva parada i en sortir a l'exterior va agafar l'autobús per no haver de caminar tant.

Per fi arribava, amb minuts de retard. L'acte havia començat amb els de la banda tocant animades peces instrumentals. El públic no havia notat l'absència del protagonista de la nit. Era el seu torn. Els aplaudiments van omplir la sala. Va pujar a l'escenari on hi havia una pissarra i uns cartells. En un d'aquests hi va llegir: “Durant el viatge en globus se sobrevola l'autopista del Maresme i les vies del tren. Es gaudeix també d'un esmorzar des de les alçades”. Va ser aleshores que li va tornar a la ment el propòsit de la seva presència allà i tot es va desenvolupar amb normalitat.

Però què li havia fet tenir aquell oblit? A la nit, entre els llençols, no deixava de fer-se aquesta pregunta fins que va començar a fer memòria. A la tarda, havia estat mirant el Facebook i s'havia trobat un missatge estrany a la bústia d'entrada, amb l'assumpte de “El pèndol”. Només contenia una imatge animada, d'una cadena amb una boleta platejada, suspesa i oscil•lant rítmicament. Havia estat hipnotitzat, ara no en tenia dubte. Però per qui i amb quina intenció?

Va entrar en el seu compte i va resoldre el misteri. L'hi havien enviat des d'una revista de la competència, es tractava d'un boicot al llançament de la nova publicació. Les noves tecnologies deparaven moltes sorpreses i aplicacions inimaginables. Per al periodista això va ser un fabulós regal, gràcies al qual va redactar i publicar un important reportatge que el va seguir mantenint en l'esfera dels grans mestres de la informació i la comunicació.

Estela Bayarri

març de 2011

http://relatscurts.tmb.cat/ca/relat/dadaista/1383