per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dilluns, 1 d’agost de 2011

ho tinc a la punta de la llengua

En-la-punta-de-la-lengua: cuando uno nota que alguna palabra parece estar resistiéndose, sabemos la palabra, pero esta no quiere salir. Los hablantes normalmente tienen un esbozo fonológico preciso de la palabra, que pueden decir correctamente cual es el sonido inicial y la mayoría podría decir incluso del numero de sílabas de la palabra. Esto nos sugiere que el almacenamiento de las palabras podría estar organizado parcialmente sobre la base de alguna información fonológica y que algunas palabras de este almacén se recuperaran más fácilmente que otras. Cuando se producen errores en este proceso de recuperación, a menudo hay un gran parecido fonológico entre la palabra deseada y el error. Este tipo de errores recibe algunas veces el nombre de malapropismos a partir de un personaje de una obra de Sheridan, llamado Sr. Malaprop quien sufría constantemente de olvidos de palabras con un divertido efecto.

Us passa això? Moltes vegades ens passa que no trobem la paraula que volem dir, que per suposat la coneixem i l'hem dita o sentida moltes vegades. En el meu cas, és ben cert que solc saber per quina lletra comença, quantes síl·labes té, quins altres sons consonàntics o vocàlics té...

diumenge, 17 de juliol de 2011

ús de manlleus a les llengües

En Japón, a eso se le llama sabotaje: uno de los más graves crímenes para los nipones, tan odioso que, para denominarlo, se utiliza la palabra francesa, ya que hace falta ser extranjero para imaginar una bajeza semejante.
Aquella solidaridad conmovió mi corazón y entusiasmó mi pasión filológica: si el origen de la palabra <<boicot>> era el propietario irlandés del apellido Boycott, era lícito suponer que la etimología del patronímico conlleva una alusión a un chico. Y, de hecho, el bloqueo de mi ministerio fue exclusivamente masculino.
No se produjo ningún girlcot.
Northomb, A. (1999), Estupor y temblores

dissabte, 16 de juliol de 2011

analfabetisme - anaritmetisme

Redescubrí el mundo sin números. Si existe el analfabetismo, también debería exisitir el anaritmetismo para definir el peculiar drama de los miembros de mi especie.

Northomb, A. (1999), Estupor y temblores


El novembre de l'any passat, vaig escriure un post on parlava del fenomen de no tenir la paraula per designar-lo (llegiu http://creativitatbellesallenguatge.blogspot.com/2010/11/qui-perd-un-fill-qui-perd-lolfacte-el.html). Relacionat amb això és aquest comentari trobat en aquest llibre del qual també parlava en el post anterior. La paraula analfabet existeix per designar "qui no sap d'escriure o de llegir amb comprensió ni tan sols explicacions simples referents a la vida quotidiana" (diccionari.cat). Però no existeix, almenys acceptat per l'IEC o la RAE, el concepte que designa qui no sap llegir el llenguatge dels nombres (tal i com sí que he trobat, per exemple, en un article de El País escrit el gener de 1996 sobre l'anaritmetisme).

Però quan llegia això i fent aquesta reflexió recordo una altra vegada quan estudiava Logopèdia, en les interessants classes de Neurologia i Neurolingüística i en les meves posteriors troballes en els llibres del neuròleg nord-americà Oliver Sacks, que altres vegades he citat, en què la pèrdua de la capacitat de comprensió del càlcul i les matemàtiques ocorre i està estudiada, tant com la pèrdua del llenguatge. L'estudiàvem com a discalcúlia o acalcúlia i, per al llenguatge, la molt més coneguda afàsia o disfàsia. I no són sinònims, perquè el prefix dis- significa un desenvolupament anòmal d'aquesta capacitat i l'a-, la pèrdua.

divendres, 15 de juliol de 2011

categories gramaticals mutants

Fa uns mesos, a principis d'aquest any, vaig llegir un llibre molt interessant que em va regalar un bon amic. És un llibre molt autobiogràfic que relata la vida, especialment l'aspecte laboral, d'una dona francesa en una multinacional japonesa a Tòkio. Em va agradar el clima que crea, les situacions que s'hi descriuen, les sensacions d'incomoditat que es transmet. I també algunes reflexions lingüístiques que s'hi troben, o jocs amb el llenguatge. Aquí en teniu alguns fragments.



Exploré categorías gramaticales mutantes: <<¿Y si Adam Johnson se convirtiera en verbo, próximo domingo en sujeto, jugar a golf en complemento directo y el señor Saito en adverbio? El próximo domingo acepta encantado adamjohnsonizar un jugar al golf señorsaitomente.(...)>>


Northomb, A. (1999). Estupor y temblores (Stupeur et temblements)

evidències inadvertides: figueres i ullastret

I de sobte, llegint Els jugadors de whist (llibre citat abastament en aquest blog), me n'adono que Figueres és el nom de l'arbre que dóna figues, en plural. Sí, una evidència que fins aquell moment m'havia passat inadvertida. Quants de vosaltres tampoc no havíeu pensat mai en aquesta relació? I és que a la pàgina 511 parla de "les últimes figueres que queden a la ciutat" (i la ciutat és Figueres). I és aleshores que el meu cap va fer el "clic" i la connexió entre significants. I torno a dir, són evidències inadvertides. Sents un nom, generalment propi, però també n'hi ha de comuns, que relaciones directament amb allò que designa i no repares en allò que realment significa. Seria interessant fer un llistat de paraules, noms, amb què passen aquestes coses.

Un altre cas, diferent, però semblant, que em va ocórrer fa un temps. Un poble del Baix Empordà el qual coneixia des de feia molts anys, com a mínim 10, però que potser en farà només uns 3 que em vaig adonar de la nova evidència inadvertida, el significat que en desprenia el topònim: Ullastret. Pel fet d'escriure's amb aquesta "a" potser feia despistar una mica, però pronunciat sona perfectament igual a "ull estret" i mai abans havia pensat en un ull estret. He buscat l'etimologia i he trobat que prové d'Uliastreto (s. IX), "ullastrar, bosc d'ullastres" (Moran, J. Topònims catalans: etimologia i pronúncia.).

dimecres, 1 de juny de 2011

prescindir de preposicions

Abans, quan buscava la nau de la ITV, en Jordi havia vist un bar, l’únic edifici del polígon que no era gris sinó de color de sorra. (...)En Jordi es va apropar a la barra àmplia, d’alumini, a tocar del pernil que penjava al sostre. (...) Semblava que els clients havien acordat prescindir de les preposicions.
–Un carajillo Magno.
–Un bocadillo panceta.
–Un cubata Gordon’s.
–Ponme una galta, nen.
Pagès Jordà, V. (2009) Els jugadors de whist.

En llegir aquest fragment, em va fer molta gràcia això de prescindir de les preposicions. I és que és cert que en castellà se sol cometre. L’exemple que em va venir al cap va ser el de “un bocata calamares”. I en googlejar “omisión de preposiciones ‘bocata calamares’” em van sortir diversos comentaris i documents referents a aquest fenomen (el de l’omissió de preposicions) i concretament l’exemple en què jo havia pensat. Copio a continuació un d’aquests:


Cierto es que ya de antiguo en el castellano castizo artículos y preposiciones han sido considerados como detalles muy menores de los que se puede prescindir sin disminución del sentido. Así, uno puede pedir “bocata calamares” y ser atendido, o aventurarse “Camino Soria” sin perder el rumbo ni el compás. Esos usos aún son minoritarios, pero lo del artículo es sistemático y ya no se libra nadie. Sospecho, aunque quizá sea una respuesta demasiado simplona, que los responsables de la desarticulación lingüística provienen del mundo del periodismo, que son víctimas de un empacho de inglés.




dilluns, 23 de maig de 2011

no suporto tota aquesta porqueria de plantejament-nus-desenllaç

–Ja sé com escriure –continua ella–, només em falta una història. Mira, m’encanten les simetries ocultes, les llistes, els capítols rizomàtics. Per damunt de tot, adoro els epílegs. Sóc barroqueta sense arribar a la tematització de la forma, que diria Raffinelli. Trobo correcte suspendre la incredulitat del lector, ma non troppo. El que no suporto és tota aquesta porqueria de plantejament-nus-desenllaç... És com el cul. (...) I saps que odio més? –reprèn ella–. L’ordre cronològic. És tan obvi, no trobes? És el no-muntatge. A mi m’agrada començar pel mig, ex abrupto, després saltar endarrere, tornar endavant. Saps, Memento? L’he vista onze cops. Sé quina novel•la he d’escriure, de debò... M’encanten els trencaclosques. I les pretericions. I els finals triples. I per descomptat, una certa dosi de metaliteratura. Saps allò que fa Kundera? (...)

              Pagès Jordà, V. (2009), Els jugadors de whist.




M'agrada aquest fragment per dos motius. Un, perquè explica molt bé com escriure i fer-ho de manera original. És a dir, que és cert que és molt interessant que una novel·la o un relat tingui aquestes característiques, per a mi, més treballades i originals. Dos, perquè en realitat és una radiografia o descripció del propi llibre (Els jugadors de whist) i la manera d'escriure del mateix autor, en Pagès Jordà. Aquest llibre en té molt d'autobiogràfic, en tots els sentits.

A més a més, m'ha fet pensar en l’anunci de l’ESCAC del cinema, que tant m'agrada, tot allò de “faig un ou ferrat en tres plans, faig un petó en travelling circular, me’n vaig a dormir en fosa en negre, em desenfoco a classe de mates...”, el qual explica de manera súper original, directa i concisa tot de conceptes i aspectes de la filmació en el cinema.
http://www.youtube.com/watch?v=eu1wx2As_xM

dimarts, 17 de maig de 2011

spoonerisme

L'spoonersime és un error a la parla en què hi ha una transposició involuntària dels sons de dues paraules: generalment els sons inicials –especialment una transposició que resulta per produir un interessant o divertit resultat–. S’anomena així pel reverend Spooner que va ser famós pel gran nombre d’errors d’aquest tipus que cometia en els seus sermons.

Hi ha altres maneres d’anomenar aquest fenomen: lapsus linguae i metàtesi. De vegades també s’hi intercanvien paraules senceres, com a "obre la clau amb la porta".

El lapsus és per anomenar de manera genèrica a molts errors de parla. La metàtesi és per referir-se específicament a la consistent commutació de l’ordre de sons en la pronunciació d’una paraula, i algunes d’elles estan vinculades dialècticament.

Exemple típic: Cocreta per croqueta.

Bé, doncs, jo he comès al llarg de la vida un munt d’spoonersimes i, realment, solen ser molt divertits. Els tenia apuntats, però no sé on són. Dos dels darrers que vaig cometre i anotar van ser els que ara escric a continuació. El que passa és que no estic segura que es tracti d’un spoonerisme, o potser n’és una variant. En tots dos casos vaig fer una espècie de fusió entre diverses paraules. Vaig dir:

El pallasso…

Per començar a explicar una notícia que estava veient en castellà per la tele sobre uns paràsits que vivien en uns ocells: pájaro + ocell + paràsit = el pallasso. El pallasso sintetitzava tota la informació.

L’altre:

El tuelo, ai… el serra.

Volia parlar del terra, però primer vaig dir “el tuelo” (suelo + terra) i en voler arreglar-ho, “el serra” (terra + suelo). No hi havia manera… J

Aquest fenomen, el de fusionar diverses paraules en una, m’ha passat moltes vegades. Conec algú que em supera (ma mare). I quan ens succeeix ens fa molta gràcia; a més a més, comentem que és perfecte per a l’economia del llenguatge: en una paraula hem sintetitzat el significat de dues o més. Quina síntesi i quina concisió!



"Asómate a la verganza, cara de poca ventana y échame
                  un poco de sed que vengo muerto de agua"
Les Luthiers


Per llegir més:


dilluns, 16 de maig de 2011

sinestèsia


Tenc problemes d’adjectius. La ginestade quin groc és? Tibant, ple, rabiós, elèctric… I l’olor ? Com és aquesta olor? Sagnant, atrevida, carnosa… No, no és això de cap manera.
 

Pagès Jordà, V. (2009), Els jugadors de whist.


Aquest passatge de la novel·la m’ha fet pensar en la sinestèsia. És un fenomen molt interessant i sobre el qual he anat sabent al llarg dels anys. De petita, el vaig estudiar a l’escola com a figura literària o retòrica.

3 RET Figura retòrica consistent en l'associació d'elements que provenen de diferents dominis sensorials. Ex.: Hi havia un silenci verd.

Em resultava molt captivadora, aquesta figura, ja que la considerava molt elaborada, molt creativa, molt original. Pensava que els escriptors i poetes que la feien servir, eren uns genis de la metàfora.

 1. En el cénit azul, una caricia rosa.Juan Ramón Jimenez
2. Áspero como un caqui.
3. Suave como un silbido
de media tarde, de verano.
4. "Yaciendo a la sombra perdí todos cuidados,
oí sonidos de aves, dulces y modulados".
5. Por el verdor teñido de melodiosos oros.
Juan Ramón Jimenez

Però molts anys després, en època universitària, vaig descobrir que es tractava d’un fenomen neurològic. Llegint els llibres del neuròleg nord-americà Oliver Sacks, com L’home que va confondre la seva dona amb un barret, vaig llegir casos de pacients als quals passaven aquests fenòmens.

2 esp PAT/PSIC Experiència sensorial de certs individus consistent en l'associació de diversos sentits mitjançant la qual la percepció en un sector sensorial és acompanyada, per correspondència o ressonància, de percepcions en un altre o uns altres sectors.

Sobretot va ser en llegir Musicofília. Històries de la música i del cervell, del mateix autor, en el qual s’hi parla expressament de la sinestèsia (p. 178, 190). Però no va acabar aquí la meva sorpresa i troballa. És aleshores que em vaig adonar que a una de les meves millors amigues li passava això. Vaig recordar coses que m’havien resultat curioses, encara que no els havia donat gaire importància. Aquesta amiga, ja quan érem molt jovenetes, en l’adolescència primerenca, quan em parlava dels mesos de l’any (ja que parlàvem de l’escola, dels exàmens, del final o principi de curs...) me’ls anomenava en colors. Per a ella, per exemple, el febrer se l’imaginava sempre d’un color i el setembre, d’un altre. La vaig trucar de seguida explicant-li el meu gran descobriment i li vaig enviar el fragment del llibre. S’hi va sentir identificada.


Aquí us deixo amb altres informacions que he trobat sobre la sinestèsia (de la wikipedia, http://es.wikipedia.org/wiki/Sinestesia):

La sinestesia, del griego συν, 'junto’, y αισθησία, 'sensación', es, en retórica, estilística y en neurología, la mezcla de varios sentidos. Un sinestésico puede, por ejemplo, oír colores, ver sonidos, y percibir sensaciones gustativas al tocar un objeto con una textura determinada. No es que lo asocie o tenga la sensación de sentirlo: lo siente realmente.
Los sinestésicos perciben con frecuencia correspondencias entre tonos de color, tonos de sonidos e intensidades de los sabores de forma involuntaria. Por ejemplo, tocar una superficie suave le puede hacer sentir un sabor dulce. Estas experiencias no son metafóricas o meras asociaciones sino percepciones. Otro ejemplo, asociar el color amarillo al número 7. Algunos ven colores cuando escuchan música, otros pueden sentir el sabor de las palabras. Otras personas pueden percibir la letra A de color rojo, la S de color amarillo y la Z de color negro.
La sinestesia es también una figura retórica que, además de la mezcla de sensaciones auditivas, visuales, gustativas, olfativas y táctiles, asocia elementos procedentes de los sentidos físicos con sensaciones internas (sentimientos). Se le vincula con la enálage –figura gramatical consistente en cambiar las partes de la oración– y con la metáfora, por lo que a veces recibe el nombre de metáfora sinestésica.
Hay precedentes del uso de este tropo ya en la literatura clásica, como por ejemplo Virgilio. En España fue utilizada por los escritores barrocos. Pero fueron los poetas franceses quienes la pusieron de moda en la lírica, especialmente durante la corriente denominada simbolismo, que en España apareció subsumida dentro del llamado modernismo literario. Así, por ejemplo, el poeta simbolista francés Arthur Rimbaud creó un soneto dedicado a las vocales, adjudicando a cada una de ellas un color distintivo, y los poetas modernistas como Rubén Darío podían hablar de sonoro marfil o de dulces azules (gusto más vista). En este caso, se trata de una sinestesia de primer grado, ya que son impresiones de dos sentidos corporales diferentes; pero si se asocia la impresión de un sentido del cuerpo no a otra impresión de un sentido diferente, sino a una emoción, un objeto o una idea, se trata ya de una sinestesia degradada o indirecta, o más bien de la llamada sinestesia de segundo grado, por ejemplo, agria melancolía.

I mireu que interessant. Feu el que se us demana al peu de la fotografia i després llegiu els resultats:




Esta imagen se usa en un test para demostrar que el ser humano no asigna los nombres a los objetos arbitrariamente. El test es el siguiente: imagine que una persona remota llama a una de estas dos formas Booba y a la otra Kiki. Trate de adivinar cuál es cuál.

(A sota de tot hi poso la resposta a l’experiment.)


La sinestèsia com a experiència física és una experiència multisensorial, un estat en el que físicament es veu el so, es senten les formes, s'oloren els colors.

Resposta a l’experiment BoobaKiki (http://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:BoobaKiki.png)

En un experimento psicológico ideado por Wolfgang Köhler, se pide al sujeto que diga cuál de estas figuras se llama Kiki y cuál Booba. Del 95% al 98% de la gente le asigna el nombre Kiki a la figura angular naranja y Booba a la figura redondeada violeta.
Se piensa que esto tiene implicaciones en el desarrollo del lenguaje; es decir, que el mecanismo de poner nombres a los objetos no es totalmente arbitrario. Otra explicación sería que la forma redondeada suele recibir el nombre de Booba porque los labios forman una figura redondeada para producir el sonido. En cambio, los labios forman una figura más angulosa al pronunciar Kiki. Además, el sonido de las K es más forzado que el de las B.
Por otra parte, en el alfabeto latino, las letras B, o y a tienen una forma más redondeada que K e i y varios investigadores cuestionan la validez del experimento, ya que la mayoría de entrevistados se ven condicionados por su conocimiento previo de dicho alfabeto.


Això em fa pensar en una altra cosa, també relacionada. No oblidaré mai uns exercicis de rehabilitació que em van explicar quan estudiava Logopèdia a la Universitat Autònoma de Barcelona per a pacients disàrtrics.

Etimológicamente el término disartria se deriva del griego dys = defecto y arthon = articulación. Así pues definimos disartria como una alteración de la articulación propia de lesiones en el sistema Nervioso Central (SNC), así como de enfermedades de los nervios o de los músculos de la lengua, faringe y laringe, responsables del habla. Por tanto, la disartria es una dificultad de la expresión oral del lenguaje debida a trastornos del tono y del movimiento de los músculos fonatorios, secundaria a lesiones del SNC.
Los síntomas específicos son la sustitución, omisión, inserción y distorsión de los fonemas. 
Sustitución: es el error de articulación por el cual un sonido es reemplazado por otro. El paciente no puede realizar una articulación y la suple por otra más fácil o, de entrada, percibe mal el sonido y lo reproduce tal como el lo discrimina (como lo emite). Es el error más frecuente dentro de las disartrias funcionales y el que presenta más dificultades para su corrección. Las formas más frecuentes son la sustitución de r por d o por g, de s por z y del sonido k por t.
Omisión: se omite el fonema (p. ej. "iño" por niño) o toda la sílaba en que se encuentra dicho fonema (p. ej. "loj" por reloj). 
Inserción: se intercala un sonido que no corresponde a esa palabra para apoyar y resolver la articulación del dificultoso (por ej. "Enerique" por Enrique). 
Distorsión: Se articula el sonido de forma incorrecta pero aproximada a la adecuada y sin llegar a ser una sustitución. 


Bé, doncs, un dels objectius més importants de la rehabilitació és aconseguir que la parla d’aquests pacients sigui més clara i més fluïda. Se’ls ha d’ajudar a enfortir els músculs de la cara, de la boca i dels òrgans fonadors. L’exercici estrella era el següent: el pacient havia de seure en una cadira amb l’esquena recta, posar les mans sota del seient, fer força cap amunt, alhora que, amb el cap també mirant cap amunt, havia de dir: ics ics ics ics, kik kik kik, kikuk kikuk kikuk. Aquest kik o kikuc m’ha recordat a l’experiment citat abans i és que aquestes logotoms contenen fonemes molt forts, durs, secs (la k, la i i la u) els quals ajuden a enfortir o tonificar els músculs dels òrgans fonadors (les cordes vocals, el vel del paladar…).


diumenge, 15 de maig de 2011

butxaquejar

Ara vénen els anells. En Bad Boy butxaqueja. Sembla atabalat. No el té als pantalons, ni a l’americana, ni a l’armilla, ni a la camisa. Pot ser que se l’hagi deixat? Alarma. Que no estem prou nerviosos? En Makinero i la Maixenka s’hi acosten. Ara! Per fi! Ja l’ha trobat. Com riu. Era broma. Ho tenia preparat, el cabró. Se les podria ficar on li cabessin, les brometes.

Pagès Jordà, V. (2009), Els jugadors de whist.


A banda de fer-me molta gràcia aquest passatge del llibre, ja que trobo que aconsegueix una gran versemblança en la manera d’expressar-se el narrador (narrador que és personatge de la història), em va cridar l’atenció butxaqueja. Vaig pensar que seria una paraula inventada. Però no, és al diccionari de l’Enciclopèdia Catalana:




butxaquejar

[de butxaca]


[
®envejar ] v intr Regirar les butxaques d'un mateix o d'altri, ficar-se les mans a les butxaques cercant alguna cosa. Va butxaquejar teatralment, però ja sabia que acabaria pagant jo.


dissabte, 14 de maig de 2011

consenteixo o consento?

Consenteixo –diu ell.
Consento –diu ella.
Ja comencem bé. Aquest noi hauria de saber com es conjuga aquest verb, hòstia. No cal que sigui un expert en gramàtica, però podria saber el que ha de dir, no? Que és només una paraula, collons. Quina barra.

Pagès Jordà, V. (2009), Els jugadors de whist.

M’estic llegint aquest llibre i m’està agradant molt. I quina gràcia quan vaig llegir això. És un gran tema aquest dels verbs de la 3a conjugació: els incoatius i els purs. Segons Ruaix:

Els verbs pertanyents a la 3a conjugació poden seguir dos models: l'incoatiu (servir) o el pur (dormir). Tingueu present:
    
    A) La gran majoria dels verbs de la 3a conjugació segueixen el model
    INCOATIU: aplaudir, atrevir-se, avorrir, corregir, decidir, dirigir, discutir, divertir, dividir, partir, patir, prohibir, reunir, seguir, i molts més.

    B) Segueixen PREFERENTMENT el model INCOATIU els verbs acudir, arrupir-se, brunzir, consumir, presumir i resumir. De manera que val més dir acudeixo, acudeixes, acudeix, acudeixen... que acudo, acuts, acut, acuden..., etc. Prefereix el model PUR el verb mentir. El verb lluir canvia de model segons el significat.(3)
    
    C) Són PURS els verbs de les llistes següents (i, naturalment, els
    seus compostos):
    
    - ajupir, bullir, dormir, esmunyir-se, grunyir, morir, munyir, punyir, retrunyir, sentir (i consentir, pressentir, ressentir-se). S'exceptuen assentir i dissentir, que són incoatius. Per tant, direm: bull (no «bulleix»), gruny (no «grunyeix»); consento, pressento, em ressento (però assenteixo, dissenteixo); etc.;     
    - cruixir, eixir, fugir, obrir, omplir, percudir, pruir, pudir, tenir i venir (que tenen, a més, irregularitats pròpies:
    - collir (i escollir, recollir...), cosir (i descosir...), escopir, sortir (i sobresortir...), tossir. Aquest darrer grup, a més, cambia la o per u quan l'accent tònic cau sobre el radical, és a dir, en les persones 1a, 2a i 3a del singular i 3a del plural dels tres presents: cullo, culls, cull, cullen; culli, cullis, cullin; cull (tu), culli (ell), cullin (ells). Semblantment: escullo, esculls... (no «escolleixo, escolleixes...»), etc.

Per tant veiem que fou ella qui en el moment de donar el consentiment ho va dir correctament; ell no. Es podria considerar nul el casament? :)

I si voleu saber una mica més sobre aquest llibre de Els jugadors de whist, aquí teniu:
¿Es poden revisitar els últims trenta anys sense nostàlgia ni revengisme? ¿Es pot ambientar una novel·la a Figueres utilitzant referents de la cultura pop? Els jugadors de whist demostra que sí. Als vint anys, la filla del protagonista es casa amb un pelao que condueix una mini-retroexcavadora. A mesura que la boda avança, ressorgeix un passat que inclou un castell, un joc, una mort, un Empordà que no és de postal. La novel·la comença com El pare de la núvia, però després s’empelta de Mystic River i d’American Beauty.
Tots els personatges són ficticis, però la majoria dels diàlegs són reals.
 


divendres, 15 d’abril de 2011

el mundo - juan josé millás

El mundo
Juan José Millás (2007, Premio Planeta)
Quart llibre que em vaig llegir d’aquest escriptor, el maig de l’any passat; en castellà (idioma original), de 233 pàgines.
Sinopsi: Hi ha llibres que formen part d’un pla i llibres que, a la manera de l’automòbil que se salta un semàfor, es creuen violentament en la teva existència. Aquest és dels que se salten el semàfor. M’havien encarregat un reportatge sobre mi mateix, de manera que vaig començar a seguir-me per estudiar els meus hàbits. L’escriptura, com el bisturí del meu pare, cicatritzava les ferides a l’instant d’obrir-les i vaig intuir per què era escriptor. No vaig ser capaç de fer el reportatge: acabava de ser arrossegat per una novel·la.
Les meves valoracions: Té idees que estan molt bé, com altres llibres del Millás que he llegit. Li agrada molt fixar-se en les paraules, en els adjectius, delectar-se amb els significats. Sempre té bones i originals idees. Encara que , alhora, sempre tracta els mateixos temes: ell de petit, les relacions amb els seus pares, ell com a escriptor, etc.

Dues frases que em van agradar molt:

El que ha tenido frío de pequeño, tendrá frío el resto de su vida.
(...) Yo contaba seis años.
En el principio fue el frío. El que ha tenido frío de pequeño, tendrá frío el resto de su vida, porque el frío de la infancia no se va nunca. Si acaso, se enquista en los penetrales del cuerpo, desde donde se expande por todo el organismo cuando le son favorables las condiciones exteriores. Calculo que debe de ser durísimo proceder de un embrión congelado.


Las bocas de los adultos dicen cosas que sus ojos desmienten.

Hay un momento en la etapa de antes de Madrid en el que se empieza a hablar del viaje. Parece que nos vamos de Valencia, pero la información se nos da de forma harto contradictoria. Las bocas de los adultos dicen cosas que sus ojos desmienten. Lo que aseguran las bocas es que se trata de mejorar. Madrid es la capital, un lugar en el que las oportunidades se multiplican, en el que hay de todo (pronto advertiría que no había playa, ni mar, ni calor, entre otras cosas esenciales), en el que uno puede llegar a ser lo que quiera... Estos mensajes van dirigidos sobre todo a mis hermanos mayores. Yo soy un oyente residual que escucha voces cuyos significados desconoce, aunque soy quizá el único capaz de advertir el contraste entre el mensaje de las bocas y el de los ojos.
Paraules i adjectius extrets del llibre, que solen anar sempre junts i que tenen un significat “inquietant”:

(...) era, en palabras de la gente, su «vivo retrato». Vivo retrato, qué conjunción tan extraña de términos. Quizá fue la primera de una serie de expresiones del tipo de gas natural, penosa enfermedad, revestimiento cerámico, flema británica, envejecimiento prematuro, capilla ardiente, alivio sintomático, tiempo muerto, rojo vivo, etc., que empecé a almacenar, como un coleccionista, en la memoria.


Le pregunté qué significaba «en ciego natural» porque la expresión me dio miedo.
—El ciego —dijo satisfecho de mostrar su erudición porcina— es la parte del intestino grueso que termina en un fondo de saco.
—Un culdesac —tradujo alguien instintivamente.
Al poco volvió informándome de que dormía la siesta en el sillón de orejas (creo que fue la primera vez que escuché aquella expresión, sillón de orejas, y me impresionó mucho).


Más complicado fue entender que el frío quemaba, pero lo cierto es que un día me abrasé los labios al llevarme a la boca un pedazo de cobre que encontré en el jardín, a primera hora de la mañana. Me gustaba el sabor del cobre; todavía, al pronunciar la palabra cobre, siento un cosquilleo eléctrico en la punta de la lengua. El cobre sabe a electricidad.


(...) aunque la noche se había acabado ya porque se percibía una claridad lechosa (claridad lechosa, qué expresión) al otro lado de la ventana. Me levanté para observar de cerca aquella claridad, para comprobar si de verdad era lechosa o se trataba de un tópico sin fundamento, (...)


Por lo demás, pronunciaba muy mal. En casa me llamaban lengua de trapo. A veces me miraba la lengua en el espejo, para comprobar que era de carne. Pero cuando dejaba de mirarla, la sentía realmente como un pedazo de fieltro. En más de una ocasión, la pasé por encima de las chaquetas, de los pantalones, de la ropa interior de mis hermanas y mi madre, convencido de que, al ser de trapo, poseía cualidades especiales para apreciar el sabor de aquellas prendas. Mi dificultad para pronunciar determinadas letras hacía gracia a los mayores. En las reuniones familiares me pedían que recitara poesías subido a una silla.


Entré muerto en casa y logré alcanzar, muerto, el cuarto de baño para ocultar la trágica situación a la familia. Al mirarme en el espejo reconocí en mi rostro todos los atributos de un cadáver. Tenía la nariz afilada y el rostro pálido como la cera. Sabía que la nariz afilada era un síntoma cadavérico porque se lo había escuchado a mi madre a propósito de una foto del cadáver de Pío XII en el periódico. Ella dijo «nariz afilada» y «rostro cerúleo». Así estaba yo delante del espejo, con la nariz afilada y el rostro cerúleo. No era que la vida hubiera perdido sentido, es que ya no había vida.
Signes ortogràfics: la importància de la coma.
(...) Tú no eres interesante para mí. En una de las miles de veces que repetí la frase, reconstruyendo la situación para ver si le encontraba una salida, pensé que entre el «tú no eres interesante» y el «para mí» había habido una pequeña pausa, una cesura, que dejaba una vía de escape. Quizá había dicho: «Tú no eres interesante, para mí.» La coma entre el «interesante» y el «para» venía a significar que podía ser interesante para otros, incluso para el mundo en general. Era la primera vez que le encontraba utilidad práctica a un signo ortográfico, la primera vez que le encontraba sentido a la gramática. Quizá al colocar aquella coma perpetré un acto fundacional, quizá me hice escritor en ese instante. Tal vez descubrimos la literatura en el mismo acto de fallecer.

dimarts, 12 d’abril de 2011

una ciutat onírica per les arrels de la tulipa

M'he presentat a la categoria lliure del concurs de relats de TMB i ja ha estat publicat.


Una ciutat onírica per les arrels de la tulipa

Hi ha un anunci que es repeteix en les pantalles del metro que em deixa absorta. S'hi veuen les línies de metro com si fossin les arrels sota terra d’una tulipa preciosa que creix, surt a la superfície i es fa alta, imponent. La ciutat que està per sobre és neta, plàcida, s’hi respira natura. Mentre viatjo en metro crec que al meu damunt existeix una ciutat així, respirable, com una pintura impressionista amb tons pastel, cel blau, terra fèrtil, flors multicolors. No em canso de veure un altre cop el mateix: novament es dibuixen les arrels sota terra, que es ramifiquen, s'allarguen i, per fi, creix la flor que s’enlaira fins al cel nítid i diàfan.

M'imagino passejant per aquests carrers i no sento ni una remor de cap cotxe, de cap motor... Només els ocells, la brisa que acaricia les branques dels arbres, frondosos i centenaris. I els passos dels vianants, les veus i les rialles dels que passegen, sense pressa, gaudint de l'entorn.

L'aire és suau i temperat, i fa olor de flors, d'arbres, de terra i d'herba tallada i humida. Quin goig aquesta ciutat: tan gran, tan cosmopolita, i, això no obstant, amb aquest aire de vila enmig de la natura. Si alço els ulls, contemplo el cel blau d'una sola tonalitat, només solcat per algunes esteles blanques, ben definides algunes, ja mig desdibuixades les altres, entrellaçant-se, jugant, abraçant-se...

Caliu, emoció, felicitat en estat pur. Tots els sentiment i pensaments estan relacionats amb aquesta meravellosa sensació de llibertat, pau, alegria per les coses senzilles, per la gran emoció que suposa delectar-se per la vida sense additius.

És només un viatge de la ment que imagina un món que no existeix, que aquesta recrea? O de debò que és així, la ciutat? La percepció i la realitat no es poden deslligar, tot és un únic ens inseparable. Si és una cosa, és l'altra, i viceversa. Així que la ciutat, per a mi, ha renascut i reviscut i s'ha revalorat. Surto del metro i me la miro amb uns ulls nous, la percebo amb més bon cor, la visc amb tots els sentits.

estelabay


http://relatscurts.tmb.cat/ca/relat/lliure/3636

divendres, 1 d’abril de 2011

boicot fallit

M'he presentat en una altra categoria del concurs de relats de TMB. Aquesta vegada havia de ser...

Trenca amb les formes d’escriure convencionals! Crea el teu relat dadaista utilitzant les paraules que et proposem. Fes volar la imaginació i redacta la teva història amb una lògica diferent.
T’hi atreveixes?

Com funciona?
Et proposem 50 paraules per crear el teu relat. Hauràs d’escriure una història dadaista, relacionada amb metro o bus, amb un màxim de (3.500 caràcters) i amb almenys 45 paraules de les que et proposem.


Autopista Multitud Para-sol Te Terrat Autobús Clavegueram Xocolata Embarbussament Penjoll Tren Barcelona Ploma Botiga Refugi Biblioteca Guants Bústia Metro Vaixell Vespre Cullera Revista Jubilat Botó Pèndol Mòbil Senyora Mirador Regal Montjuïc Poema Concert Entrepà Esmorzar Melodia Xarop Muralla Escala Globus Llençols Periodista Monòleg Museu Perfum Espelma Nadó Facebook Pissarra Artista

Aquí va el meu relat:

boicot fallit 
L'artista convidat tenia molts fans i és que era un conegut periodista, escriptor i presentador de televisió. La multitud s'aplegava davant la porta de la biblioteca, on es faria la presentació de la nova revista. La vetllada començava a les nou del vespre i estaria amenitzada per un concert de música armènia. En vint minuts obririen les portes, però ell no havia fet acte de presència.

Es trobava prenent tranquil•lament un te i un entrepà al terrat d'un dels seus pisets de Barcelona, prop del refugi del Poble-Sec. Amb vistes a Montjuïc, contemplava la muralla del castell. Era un autèntic mirador i li agradava gaudir-ne sempre que podia, fes fred o fes calor. També veia un tros de mar: quasi tocant l'horitzó, navegava un imponent vaixell il•luminat. Aquella estampa la guarnia amb una espelma amb una flama inestable per la brisa i la melodia de les seves cançons preferides.

El mòbil va trencar l'encís del moment. Va prémer el botó de respondre i va sentir uns crits d'algú que, en lloc de parlar, semblava que estigués dient un embarbussament. El monòleg! La xerrada! Com se li podia haver oblidat? Va baixar l'escala del petit dúplex. Necessitava fer tres coses imprescindibles abans de sortir: posar-se el penjoll de la sort, ruixar-se el perfum de la confiança i agafar xocolata, el seu amulet comestible.

En sortir al carrer es va posar els guants i va córrer cap al metro. A l'andana, volia repassar el discurs. Va treure la ploma i la llibreta Moleskine, comprada a la botiga d'un museu on recentment havia fet la lectura d'un poema d'un company de professió, ja jubilat. El metro va arribar i, després de deixar passar una senyora que duia un nadó rodanxó, va seure. No recordava què volia anotar. La dona li va donar xarop amb una cullera al seu fill. No podia concentrar-se en allò que estava a punt de dir. Va baixar a la seva parada i en sortir a l'exterior va agafar l'autobús per no haver de caminar tant.

Per fi arribava, amb minuts de retard. L'acte havia començat amb els de la banda tocant animades peces instrumentals. El públic no havia notat l'absència del protagonista de la nit. Era el seu torn. Els aplaudiments van omplir la sala. Va pujar a l'escenari on hi havia una pissarra i uns cartells. En un d'aquests hi va llegir: “Durant el viatge en globus se sobrevola l'autopista del Maresme i les vies del tren. Es gaudeix també d'un esmorzar des de les alçades”. Va ser aleshores que li va tornar a la ment el propòsit de la seva presència allà i tot es va desenvolupar amb normalitat.

Però què li havia fet tenir aquell oblit? A la nit, entre els llençols, no deixava de fer-se aquesta pregunta fins que va començar a fer memòria. A la tarda, havia estat mirant el Facebook i s'havia trobat un missatge estrany a la bústia d'entrada, amb l'assumpte de “El pèndol”. Només contenia una imatge animada, d'una cadena amb una boleta platejada, suspesa i oscil•lant rítmicament. Havia estat hipnotitzat, ara no en tenia dubte. Però per qui i amb quina intenció?

Va entrar en el seu compte i va resoldre el misteri. L'hi havien enviat des d'una revista de la competència, es tractava d'un boicot al llançament de la nova publicació. Les noves tecnologies deparaven moltes sorpreses i aplicacions inimaginables. Per al periodista això va ser un fabulós regal, gràcies al qual va redactar i publicar un important reportatge que el va seguir mantenint en l'esfera dels grans mestres de la informació i la comunicació.

Estela Bayarri

març de 2011

http://relatscurts.tmb.cat/ca/relat/dadaista/1383

dimecres, 30 de març de 2011

l'heroi sostenible - relat

A TMB (Transports Metropolitans de Barcelona) està en marxa un concurs de relats. Hi ha diverses categories. A la categoria de "Relat Sostenible" m'hi he presentat. Les bases són aquestes:

"A TMB sabem de la importància que té la sostenibilitat i el respecte pel medi ambient. Treballem cada dia per una Barcelona més sostenible i per això hem creat una categoria especialment dedicada a aquest tema.
Crea un relat sostenible amb una extensió màxima d’una pàgina (3.500 caràcters) per ajudar el planeta i participa-hi!

Envia’ns el teu relat, basat en una història que tingui a veure amb metro i/o bus, i en poc temps el publicarem a la secció de relats, perquè puguis compartir-lo i inspirar els teus amics."

Aquest és el meu...

L'heroi sostenible

Tot cofoi i satisfet viatjava en autobús, camí cap a casa, després d'una jornada de la qual ara repassava els actes heroics i sostenibles que havia realitzat. El primer de tots havia estat agafar el metro a primera hora del matí. Cap altre transport era millor, ja que si anava en autobús havia de fer tres transbords i amb el Bicing havia de superar desnivells de fins al quinze per cent. L'opció contacte-directe-amb-altres-congèneres a la línia 5 era perfecta. Mai cometria l'atemptat ecològic d'agafar el cotxe (tot i disposar d'aparcament a la feina). Li va venir al cap el tan reconfortant eslògan de “tots movem Barcelona” i se li va dibuixar un somriure d'autèntica complaença.

Estava a punt de revisar la següent acció activista del dia, quan l'home del seu davant va treure'l de les seves reflexions. Semblava que li hagués llegit els pensaments, perquè li va començar a parlar de la petja ecològica. Això li va semblar tan casual que va animar-se a seguir-li la conversa. Va conèixer dades i informacions que el van sacsejar. Per internet podria fer un càlcul del seu consum energètic i econòmic. Estava impacient per descobrir quina era la seva repercussió a la biosfera. A la seva parada, es va acomiadar d'aquell que li havia despertat uns fantasmes interiors i va saltar a la vorera. En arribar a casa, la seva dona estava llegint un llibre (no veien la televisió per reduir el consum elèctric). Les nenes ja estaven al llit, tapades amb els sacs tèrmics aptes per a bivacs a 5º (no encenien la calefacció per disminuir el consum del gas). Eren mesures que havien pres de manera democràtica: la petita d'un anyet ja tenia unes fortes conviccions mediambientals, heretades del seu pare, és clar.

Va córrer cap a l'ordinador i va trobar la pàgina de la qual aquell destorbador de consciències li havia parlat. Amb una mica de tremolor als dits, va anar responent les preguntes sobre hàbits diaris. L'optimisme li començava a sorgir de nou, ja que estava convençut de la seva admirable i ecològica conducta. Finalment, va clicar per veure els resultats i l'ombra del temor es va manifestar: “Per seguir amb aquest tren de vida, necessites dos planetes Terra només per a tu sol”. Llumetes als ulls, brunzit a les oïdes, suor freda; el cap li donava voltes.

Després d'un parell de minuts sense coneixement i caigut al terra del despatxet, va tornar en si i ho va entendre tot de seguida. Allò havia estat una revelació d'un ésser superior, del déu dels transports metropolitans de Barcelona. Tot de nous propòsits li omplien la ment, accions que des d'aquell moment portaria a la pràctica. Ho havia d’anotar tot i crear una bona estratègia d'actuació. Sobretot hi havia una idea, la més important, que ja l'estava visualitzant i començant a gaudir. Des d'aleshores, només pujaria als autobusos ecològics, els que funcionen amb gas natural, i deixaria passar tots els convencionals, de gasoil o benzina. Ja sabia que com que la flota d'aquests suposava un trenta per cent del total, hauria de fer esperes tres vegades més llargues a les parades. Però la joia que li proporcionaria ser tan sostenible seria irreemplaçable. A més, així podria emprar aquelles estones per idear nous plans i mesures d’estalvi (i gaudir d'estar assegut en aquells meravellosos bancs grocs bonyeguts). La seva felicitat havia adquirit un màxim històric.


Estela Bayarri
publicat el 28 de març de 2011 a http://relatscurts.tmb.cat/ca/relat/sostenible/1050

dimarts, 1 de març de 2011

diálogo de la lengua: ressenya

Aquest mes de febrer, vaig agafar tres llibres de la cafeteria del cinema Renoir Floridablanca. Un va ser aquest: Diálogo de la lengua, de Juan de Valdés, el qual em va cridar l'atenció quan el vaig començar a fullejar i vaig veure que era una espècie de diàleg sobre qüestions lingüístiques. Després vaig investigar i descobrir que havia estat escrit l'any 1533. Té 173 pàgines i està escrit en forma d’una discussió, conté els aspectes més importants de la llengua castellana (fonètica, gramàtica, lèxic i estil). Per a Valdés no hi havia diferència entre la llengua escrita i la parlada.

És interessant de veure com està escrit, en castellà antic, amb dobles esses (professor), z en comptes de c (dezir), q en comptes de c (qual), i moltíssimes variacions més. Els comentaris i reflexions que es fan són interessants. Està ple de vocabulari, expressions, refranys i múltiples consideracions i explicacions.

dilluns, 28 de febrer de 2011

commovedor Martí i Pol

Commovedor fragment de Miquel Martí i Pol, escrit en la dedicatòria a una persona que ens va deixar fa poc:
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.

M. Martí i Pol

dimarts, 22 de febrer de 2011

reflexions lingüístiques de Jerzy Kosinski

M'acabo de llegir El ermitaño de la calle 69 de Jerzy Kosinski (1988) i m'han agradat tres reflexions lingüístiques que hi he trobat. Vaig agafar aquest llibre casualment, de la cafeteria del Renoir Floridablanca, per coses que hi vaig llegir a la contracoberta i a dins. Després el llibre no m'ha agradat especialment, però alguns fragments, com aquests, sí.

Riesgo egocéntrico
Ataque cardíaco del pronombre “yo”
Tanto enfocarse más sobre uno mismo como sobre el mundo exterior puede afectar la salud de su corazón. Los doctores Larry Scherwitz y Lewis Graham, del Centro Médico de la Universidad de California en San Francisco, observaron la frecuencia con que la gente utiliza autorreferencias como “yo” o “mi”. Su descubrimiento: cuanto menos utiliza uno la primera persona del singular -cuanto menos implicado está consigo mismo-, menor es el riesgo de enfermedades coronarias.
Sanidad norteamericana


Para Kosky, una personalidad bilingüe, cada uno de los dos idiomas, su ruteno y el inglés, es una máquina del tiempo que envía su mente de vuelta a un diferente almacén espiritual. En consecuencia, cada vez que Kosky (…) empieza a hablar ruteno, al instante empieza a pensar también en ruteno.


Kosky los contempla tranquilamente. Su reconocimiento de los tres pertenece a su pasado, un pasado inútil mejor expresado en el pretérito imperfecto francés, sabiamente reservado por Balzac para los estados mentales que parecen prolongarse más tiempo de lo que deberían.