per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

divendres, 10 de setembre de 2010

cabo i quepu

Recordo quan vaig descobrir com havia de dir que no hi cabia en un amagatall, tot jugant amb els amics d'infantesa. No va ser un alleugeriment tenir per fi la paraula correcta, i no aquell quepu que ja sabia que no podia ser verídic. "No quepu" no sonava gens genuí. Però el mot normatiu m'havia deixat més neguitosa encara. Sabia que si el pronunciava tal com tocava, els meus companys se'n fumerien de mi. "No cabo". El sol pensament em feia empal·lidir i posar-me molt seriosa. Per tant, fos com fos havia de caber en aquell forat, raconet o petit armari. Però no sempre era possible. Així que en comptes d'anar pel dret i conjurar la paraula que semblava una enganyifa per convertir-te en la riota dels altres, m'immergia en un circumloqui que utilitzés aquell verb en qualsevol altre temps que no fos el present d'indicatiu, però amb el consegüent problema de trobar-te amb un temps compost i el participi, novament fent-te una mala passada. "No hi he cabut". Això despertaria probablement també unes quantes rialles (ja que corre per la boca de molts el conegut capigut).