per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

diumenge, 29 d’agost de 2010

me'n recordo

Heu jugat al "me'n recordo"? És un exercici d'evocació fascinant. Només començant a dir aquestes paraules, "me'n recordo...", comences a recordar moments i situacions de la teva vida que potser havien quedat soterrats o molt ben desats.

Podeu veure en aquest enllaç una web on es poden llegir i publicar molts "me'n recordo": http://menrecordo.blogspot.com/. Jo ja vaig fer l'exercici i en vaig publicar uns quants.

Però aleshores hi ha la versió "me'n recordo" relacionat amb fets lingüístics, és a dir, recordar quan vam sentir una vegada per primer cop una paraula i què en vam pensar, o sentir, o què ens va semblar... Aquesta proposta la va fer en Màrius Serra a la seva web, amb el nom "me'n recordo (del mot)". Podeu també llegir i publicar: a http://www.vilaweb.cat/www/capde7mana/forum?id=3740803 i a http://www.verbalia.com/

Ara us deixo amb els meus dos primers "me'n recordo (del mot)":

ideia, paiella i teiatro
Recordo quan algú em parlava d’una ideia que havia tingut. Això em donava la garantia, ja a priori, que aquella ideia seria catalanista i progressista. Jo en canvi només tenia idees, a les quals semblava que els faltava alguna cosa. Tenir ideies era ser molt més competent i original, més complet. Aquella mateixa persona també et podia anunciar el que cuinaria aquell mateix dia. Et deia que agafaria la paiella i amb una destresa absoluta prepararia un bon arròs negre amb sípia o algun mar i muntanya. Amb una paella està clar que no li sortiria amb un sabor tan exclusiu, exquisit i, sobretot, nostrat. El final de festa era quan aquesta persona t’explicava que aniria al teiatro (pronunciant-ho amb u final). La diversió estava assegurada: seria una obra distesa, amable, humorística, còmica. Contràriament, si se t’acudia d’anar al teatre, que és el que jo feia de tant en tant, la funció seria seriosa, fosca i, fins i tot, dramàtica.

canyella
Recordo quan vaig aprendre que aquella espècia de color marró, dolça i que per a alguns té olor de llar i cura la malenconia, requeria un bon domini de l’articulació de dos sons palatals (i no pas alveolars): un de nasal i l’altre de lateral. La boca semblava que s’omplís quan la pronunciaves, quan demanaves que te n’hi posessin un xic en algunes postres, pastissos i cremes; semblava com si estiguessis mastegant un xiclet o un caramelet de goma: caNYeLLa (això no passava pas quan desconeixia tot això i em limitava a dir que volia caNeLa).

benvinguda

Creo aquest bloc amb la finalitat de compartir reflexions, dubtes, sentiments, escrits, referències bibliogràfiques, creacions artístiques i un llarg etcètera relacionats amb i al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà, la lingüística, les llengües i les paraules.