per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dilluns, 20 de desembre de 2010

homonímia en verbs

L'homonímia es dóna molt entre paraules que una és un substantiu i l'altra és una forma verbal. Així, no trobarem les dues formes al diccionari, ja que una només apareix quan parlem, conjugant adequadament i quan correspon el verb.

A dia d'avui, 20.12.10, he trobat més exemples d'aquest fenomen en castellà. Els casos són
18 casos per a 1 castellà – 2 català i 5 casos per a 1 català - 2 castellà


1 castellà – 2 català
En castellà hi escric una forma, però són dues: substantiu (N) i verb (V). A la traducció al costat, en català, està la forma que correspon al substantiu i al verb respectivament. En els casos especials, els que són altres categories gramaticals, ho especifico entre parèntesis. Escric la primera entrada perquè quedi clara l'explicació prèvia:

vino (N / V) – vi (N) / va venir (V)
haya – faig / hi hagi
decoro – decòrum / decoro
decreto – decret / decreto
consigo (prep + pron / V) – amb ell (prep + pron) / aconsegueixo
como (conj / V) – com (conj) / menjo
saco – sac / trec
corro – rotllana / corro
ronco (Adj / V) – ronc (Adj) / ronco
sello – segell / segello
tejo – tella / teixeixo
cojo (Adj / V) – coix (Adj) / agafo
canto – cantell / canto
cepillo – raspall / raspallo
cazo – cassó / caço
marco – marc / marco
callo – durícia / callo
salimos (V presente indicativo / V pretérito indefinido indicativo) – sortim (V) / vam sortir-sortírem (V)

1 català – 2 castellà
En català hi escric una forma, però són dues: substantiu (N) i verb (V). A la traducció al costat, en castellà, està la forma que correspon al substantiu i al verb respectivament. En els casos especials, els que són altres categories gramaticals, ho especifico entre parèntesis. Escric la primera entrada perquè quedi clara l'explicació prèvia:

pot (N / V) – bote (N) / puede (V)
deu (Det / V) – diez / debe
cap – cabeza / cabe
faig – haya / hago
riu – río / ríe

caçadors d'errors ortotipogràfics: ademés...

En un restaurant del carrer Avinyó, hi ofereixen molts i molts plats, tants que tenen un full a part on...

Ademés avui...
I hi anomenen especialitats diverses.

(A més a més avui...)

caçadors d'errors ortotipogràfics: fabes i bobé

Pissarra d'una botiga de llegums al carrer Sèquia Comtal. Hi tenen...

Fabes

Cargol bo

...és a dir, faves i cargol bover...

divendres, 26 de novembre de 2010

homonímia

Moltes vegades he hagut d'ensenyar l'homonímia a les meves classes. No sempre és fàcil d'entendre, però darrerament, veig que els alumnes ho entenen. Explico que paraules homònimes són dues paraules diferents, amb significats diferents, amb orígens diferents, però que per casualitat, per l'evolució que han sofert, es diuen i s'escriuen de la mateixa manera. Per tant, les paraules sembles la mateixa (i podem confondre'ns amb un altre fenomen, el de la polisèmia). El que ens dóna pistes ràpidament per veure que són dues paraules diferents és traduir-les a una altra llengua. En el nostre cas, tot sovint podem recórrer a traduir-les al castellà, o viceversa, si són paraules homònimes en castellà, les traduïm al català. I en l'altre idioma, el que sol ocórrer és que ja podem veure que són paraules diferents, que ja no coincideixen en la forma, tenen significants diferents.

Aleshores, posant exemples, de vegades el que m'havia passat és que em sortissin més exemples en una llengua i no pas tants en l'altra, depenent del grau de fluïdesa i evocació que tingués aquell dia. Això comportava el risc que algun alumne pogués dir que una llengua tenia més casos que l'altre, cosa que no era certa, o almenys no es podia sostenir pels exemples donats, de manera aleatòria, per evocació espontània.

Aquests fets entronquen amb comentaris que m'he trobar moltes vegades, que hi ha qui diu que una llengua és més rica que una altra, és a dir, que alguna persona digui que el castellà és més ric que el català perquè té diverses maneres per designar quelcom que en català només es diu amb una paraula. Per exemple, que et preguntin com es diu oír en català i diguis sentir, i com es diu sentir en català i diguis que també sentir. O el verb treure en català, que en castellà és sacar o quitar. I amb aquests exemples es queden amb la idea que el català té menys vocabulari i que amb el català es poden establir menys matisos. Aquests comentaris estan molt extesos, els he sentit en moltes ocasions.

Per tots aquests motius, ja fa temps que tenia ganes de sistematitzar aquests casos i he fet unes llistes de vocabulari. Una llista fa referència al vocabulari que a un terme en castellà li'n corresponen dos en català i l'altra llista és a la inversa, a un terme del català li'n corresponen dos en castellà. Aquesta llista és ampliable i espero que aporteu tot el que se us acudeixi...

diumenge, 14 de novembre de 2010

lost in translation

Article a The Wall Street Journal:

New cognitive research suggests that language profoundly influences the way people see the world; a different sense of blame in Japanese and Spanish (July 2010)

By Lera Boroditsky, professor of psychology at Stanford University and editor in chief of Frontiers in Cultural Psychology.

Un amic m'ha enviat aquest article tan interessant. A mesura que l'anava llegint em suscitava tot de reflexions i idees, que a continuació escric, en castellà, perquè el meu amic ho pugui llegir amb facilitat.


¡Qué interesante! Me encanta. Me recuerda la asignatura de Antropología Lingüística y otras que hice en la carrera.

Estoy de acuerdo con que la lengua que uno habla determina la manera como se ve el mundo, porque aquello que no tiene una palabra para designarlo, no existe, ya que no se está en la predisposición para poderlo ver, reconocer, saber. Me hace acordar de una cosa que leí...

dimarts, 9 de novembre de 2010

un acudit que fa i no fa gràcia

Un altre cas de diglòssia que fa molt temps que tinc al cap, que em xocava molt quan ho sentia, és sentir un català explicant el següent acudit:
Que los franceses al pan lo llamen pain es una rareza que se puede entender. Que al vino lo llamen vin, es otra. Pero que al queso, que está tan claro que es queso, lo llamen fromage, eso de verdad es incomprensible.
Que això ho expliqui un monolingüe castellà, algú de fora de Catalunya, pot fer gràcia, li pot semblar graciós a ell/a. Però un català explicant aquest acuddit, per a mi no té cap sentit. Buscant l'acudit a la web, m'he topat amb una entrevista a Matte Bon, catedràtic de llengua espayola i traducció, el qual diu coses interesantíssimes: http://www.educacion.es/redele/RevistaJunio2010/Entrevista%20para%20RedEle.pdf

dilluns, 8 de novembre de 2010

gramàtica a l'elegància de l'eriçó

«Però ¿per a què serveix la gramàtica, ha preguntat ell. «Ho hauria de saber», ha respost la senyora-tanmateix-em-paguen-per-ensenyar-vos-ho. «Doncs no», ha contestat l’Achille amb sinceritat per una vegada, «ningú no s’ha pres mai la molèstia d’explicar-nos-ho». La Sra. Maigre ha amollat un llarg sospir, de l’estil «cal que a més em carregui amb preguntes estúpides» i ha contestat: «Serveix per parlar bé i escriure bé».

Llavors he cregut que tindria un atac de cor. Mai no he sentit res tan inepte. I amb això no vull dir que és fals, vull dir que és realment inepte. Dir a uns adolescents que ja saben parlar i escriure que la gramàtica serveix per a això és com dir-li a algú que cal que es llegeixi una història dels vàters a través dels segles per saber pixar i cagar bé. No té cap sentit! Si encara ens hagués mostrat, amb exemples, que és necessari conèixer una quantitat de coses sobre la llengua per fer-la servir bé, d’acord, per què no, és un pas previ. Per exemple, que saber conjugar un verb en tots els temps evita fer faltes grosses que fan caure la cara de vergonya davant tothom en un sopar mundà («Hauria vingut abans a casa seva però he prenut el camí equivocat»).(...) Però si la Sra. Maigre creu que la gramàtica serveix només per a això... hem sabut dir i conjugar un verb abans de saber que ho era. I si saber-ho pot ajudar, no crec de tota manera que sigui decisiu.

Jo crec que la gramàtica és una via d’accés a la bellesa. Quan parles, quan llegeixes o quan escrius, t’adones de seguida si has fet una bella frase o si estàs llegint-ne una. Ets capaç de reconèixer un bell gir o un bell estil. Però quan fas gramàtica, tens accés a una altra dimensió de la bellesa de la llengua. Fer gramàtica és esmicolar-la, mirar com està feta, veure-la tota despullada, en certa manera. I és aquí quan és meravellós, perquè et dius: «Que n’està de ben feta, que n’està de ben fotuda!». «Que n’és de sòlid, d’enginyós, de ric, de subtil!». Jo només saber que hi ha diferents natures de paraules i que cal conèixer-les per deduir-ne els seus usos i les seves possibles comptabilitats, m’arravata. Trobo que no hi ha res més bonic, per exemple, que la idea de base de la llengua, que hi ha noms i verbs. Quan tens això, ja tens la base de qualsevol enunciat. És magnífic, ¿oi? Noms, verbs...


Muriel Barbery (2007), L’elegància de l’eriçó.

Llibre que em vaig llegir aquest passat juny després d’haver vist la pel·lícula que n’han fet, L’eriçó, la qual em va agradar moltíssim. I la novel·la: preciosa. La pel·lícula és molt fidel a la novel·la, però amb alguns canvis. Per exemple, a la pel·lícula sabem els pensaments de la Paloma, la nena, perquè ho grava tot amb una càmera, però al llibre el que fa és anar escrivint un diari i unes reflexions. I hi ha altres detalls diferents: tant l’opció de la novel·la com la transformada en la pel·lícula estan bé. És una història molt bonica, sobretot com està narrada, com es descriuen sentiments referits a l’amor, la companyia, la solitud, la bellesa de les coses, el sentit de la vida, la mort d’un ésser estimat, les relacions entre les persones. És un llibre que et treu somriures, fins i tot riures, i també llàgrimes, tant de felicitat i esperança com de tristor i buidor. Ferventment recomanable.

la metàfora és també una metàfora

 
Això és (i no és ) Allò
Jesús Tuson (2008)
Català
104 pàgines
Contraportada: Les metàfores són el nostre pa de cada dia, i ens permeten entendre el món que ens envolta i alhora expressar-lo. Tuson ens condueix d'una manera magistral i entenedora pel meravellós món de les metàfores: com les fem, què en fem, com ens relacionem amb el món que ens envolta. (...) “... fins i tot la paraula metàfora ('trasllat' o 'viatge') és també una metàfora.”
La meva valoració: Parla del que és realment una metàfora, desmitifica la creença que té la majoria de gent que creu que és un recurs estilístic en poesia, quelcom inintel·ligible amb simple motiu estètic. És un recurs del nostre llenguatge de cada dia relacionat amb l'economia del llenguatge i és tan normal com els fenòmens de la derivació i la composició. He seleccionat diverses pàgines molt interessants i il·lustratives per mostrar-los-ho als alumnes quan doni aquest tema a classe. Pàgines seleccionades: 7-8, 14-16, 18, 29, 43, 51-52, 61, 81, 96-100, 103-104 (bibliografia).
Me'l vaig llegir a la tardor del dos mil vuit


Molt recomanable!

ordre alfabètic i pèrdua de lletres

El orden alfabético
Juan José Millás (1998)
Castellà
293 pàgines
Contraportada: ¿És possible viure a dos móns diferents i canviar d’un a l’altre sempre que ho desitgem? ¿És possible una realitat que s’ordeni d’acord amb la primera lletra de cada paraula? ¿Què passaria si en aquest ordre alfabètic es comencessin a perdre lletres? Millás recrea amb enginy l’existència d’un món fictici que, en el fons, potser no ens resulta tan estrany.
Valoració: Molt bo, molt ben narrat i descrit, i molt enginyós i original. Pàgines destacades, per utilitzar amb alumnes, ensenyament de llengua i altres: 12-5, 37-8, 47-51, 67-80, 88, 94-103, 105-6, 131-2, 135-6, 139-40, 155.
Llegit entre juny i juliol del dos mil nou.

Molt recomanable!

Invasió subtil

Aquest conte va sortir en un examen de català per obtenir el graduat en secundària. Els alumnes n'havien de respondre unes quantes preguntes. Em va encantar quan el vaig llegir. Plasma molt bé com tenim arrelats tot d'estereotips que ens fan veure el món d'una manera completament subjectiva.


A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals.

A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.

M'havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.

D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.

Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc sants d'Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent...

-No hi ha res com a casa! -reblà amb un aire de satisfacció.
-Viviu al nostre país?-I doncs? On voleu que visqui?Sí, és clar, són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa.

Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s'havia fet servir el sopar a l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l'aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d'un espia.

-I d'on ho has tret que és japonès? -em preguntà ella.Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.
-Els conec d'una hora lluny... -vaig contestar-li.
-Que vols dir que n'has vistos gaires?

-No, però els clisso de seguida!
-T'ho ha dit ell, que era japonès?
-Ni una sola vegada. Són astuts...
-T'ho ha dit algú?
-Ningú no m'ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l'instint esmoladíssim!

Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d'una candidesa increïble.

Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina.

Pere Calders (1978)

hemisferi dret vs esquerre

Em va agradar el comentar que fa la protagonista del llibre El hombre de tu vida, d'Emily Giffin, que és fotògrafa quan vol dir com se sent d'admirada vers una altra persona, que és científica.


-¿Qué hace? -pregunto-. Como profesión.
-Es científica -contesta-. Investigadora médica en Columbia... Estudia las arritmias cardíacas.
-Uau -digo, impresionada tal como creo que todas las personas que funcionan con la parte derecha del cerebro se sienten ante las que lo hacen con la parte izquierda, y vicerversa.

Defineix molt bé com em sento jo, però al revés. Jo considero que sóc una persona “científica”, en el sentit del meu cap analític i organitzat, és a dir, persona que utilitza més l'hemisferi esquerre. I com m'al·lucina la creativitat de les persones, artistes, escriptors, persones del món del cinema, dibuixants, músics... Aquest talent que sembla ser que està en la gent que té més desenvolupat l'hemisferi dret.

Triangle Below Canal Street

-¿Adónde vas? -pregunto (…).
(…)
-A ver a mi novio. Vive en Tribeca.
Pronuncia «Tribeca» con orgullo, como si la palabra solo hubiera salido de su boca unas cuantas veces antes de ahora. Puede que haga poco que se ha enterado de que significa Triangle Below Canal Street (…). Me acuerdo de cuando yo lo averigüé, igual que me acuerdo de pronunciar mal la calle Houston, diciéndolo como si fuera la ciudad de Texas, y de que Margot me corrigió, reconociendo que ella había cometido el mismo error el día antes.

El hombre de tu vida (Love the One You're with)
Emily Giffin (2008)
Llegit aquest mes de setembre

Aleshores vaig buscar aquest misteri de la pronunciació de Houston:

The street name Houston confuses many people from outside of New York (invariably becoming one of the easiest signs of spotting tourists) because the letters "ou" are pronounced as in the word house (pronounced /ˈhaʊstən/), whereas the same letters in the name of the city of Houston, Texas are pronounced like the "u" in huge (pronounced /ˈhjuːstən/ or /ˈjuːstən/, "HYOO-stin"). This is because Houston Street was named for William Houstoun (note that the spelling is different), before the fame of Sam Houston, for whom the city in Texas is named.

http://en.wikipedia.org/wiki/Houston_Street_(Manhattan)#Pronunciation

pensament = arena

Nuestro pensamiento es arena,
y cuando intentamos recoger un puñado de ese pensamiento,
la mayor parte de los granos se nos escurren entre los dedos.

Obabakoak
Bernardo Atxaga (1995)

Twistanschauung

Vull dedicar aquest post a un llibre que vaig llegir el maig de dos mil nou, Twistanschauung de Víctor García Tur (2009) (idioma: català i castellà). Comentaré només alguns aspectes lingüístics que em van agradar o cridar l'atenció.
Els personatges parlen en català i castellà, tal com ho fem en la realitat, i de manera molt realista. Et creus molt els diàlegs, que són molt barcelonins. També hi ha un personatge americà, que parla castellà, i un altre, quan parla amb ell, barreja l'anglès i el castellà. És molt versemblant i hi ha coses divertides pel que fa temes de pronunciació i parla/llengua. Per exemple al segon conte:

- ¿Tu padre y tu madre? - pregunta.
- Yes, the both.
- Both of them – em corregeix.

 Els personatges diuen ximpleries que fan gràcia o són ridículs. Com en el conte “Antena”:
Irene descobreix que els seu nou company de feina és dels que diuen taxis per a referir-se a un únic vehicle.

O diuen coses com:
- Sabeu quan em venia a buscar la Guàrdia Civil?
Assenteixo:
- Era perquè el Rei venia a caçar.
- El rei? Quin rei?
- El Rey de España. Juan Carlos.

Qui, sinó els catalans, quan algú parla del Rei, pregunta quin rei?


O com:
(per culpa d'unes radioacions de telefonia:)
(...) un director de màrqueting ha oblidat com pronunciar les fricatives bilabials i les oclusives palatals.


Us recomano que llegiu el llibre!

llei de murphy

Si la gent s’escoltés a sí mateixa més sovint, parlaria menys”.
Llei de Courtois.

Qualsevol problema que sembli senzill pot convertir-se en insoluble si es celebren suficients reunions per discutir-lo”.
Primera Llei de Mitchel sobre “Comiteologia”.

Tothom menteix però no importa perquè ningú escolta”.
Llei de Lieberman.

Li diguin el que li diguin, no és tota la veritat”.
Primer principi polític de Todd.

Si les seves dades són falses, però la seva lògica és perfecta, llavors les seves conclusions seran inevitablement falses. Per tant, si comet errors amb la seva lògica, té almenys una probabilitat aleatòria d’arribar a la conclusió correcta”.
Teorema de Christie-Davis.

Si es consulten suficients experts, es pot confirmar qualsevol opinió”.
Llei de Hiram.

Qualsevol idea simple pot expressar-se de la forma més complexa que existeixi”.
Llei de Malek.
Cites extretes de The Complete Murphy’s Law d'Arthur Bloch

monòlegs superposats

 “Si se sap escoltar, també se sap dialogar”,
del llibre Bueno, limpio y justo de Carlo Petrini.

A aquesta cita, el juny de dos mil vuit, m'hi van donar una opinió molt interessant:

"Això em fa pensar que la gent no escolta. Les converses són una superposició de monòlegs. El que espera el seu torn per parlar, si és que espera, espera a col·locar el seu discurs, que no necessàriament és resposta al que ha dit l'altre sinó més aviat el que volia dir. Pot contestar sense haver escoltat."

Em va agradar molt la idea de "superposició de monòlegs". Aquell mateix matí havia estat pensant en aquest concepte, perquè hi havia dues iaies que parlaven però cadascuna intervenia amb un enunciat que no seguia en absolut el de l'altra, i viceversa. Cadascuna explicava la seva cosa i no hi havia cap feedback a allò que l'altra deia.

riures: universals?

El mes de juny de 2008 estava llegint ¿Qué dice usted después de decir “Hola”? de Berne, E. (1974) . Vaig llegir uns paratges sobre el riure. Especialment em va fer moltíssima gràcia l'apartat f). I precisament, sé que alguna vegada, per exemple veient Polònia de TV3, en escriure un missatge quan alguna cosa m'havia fet molta gràcia, havia utilitzat l'onomatopeia “hua, hua”. Aquest riure, segons l'autor, és el més sa i espontani. Transcric:

Hay varias clases de risa que tienen interés para el análisis de guiones.
Risas de guión: a) “Je, je, je”, es la risita Paterna de la madre bruja o del padre ogro (...); b) “Ja, ja, ja” es la risa de humor negro del Adulto (...); “Ji, ji, ji” es la risa del Niño cuando va a jugar una mala pasada (...).
Risas sanas: d) “Jo, jo, jo” es la risa del Padre ante la lucha del Niño para triunfar. (...) Esta es la risa del abuelo o de Santa Claus; e) Hay otra clase de “Ja, ja, ja” que es mucho más cordial y significativa (...); f) “Jua, jua” es la risa de la mera diversión del Niño, o la risa abdominal de las personas mayores que tienen barriga. Sólo se da personas libres de guión o que pueden prescindir del guión momentáneamente. Ésta es la risa espontánea de las personas sanas.

bella i petita paraula... què serà?

Traduint una sinopsi d'un llibre al català, m'he trobat amb la paraula sendero i no estava segura que fos sender. L'he buscat a l'Elies, P. (1976). Canigó. Diccionari català-castellà castellà-català. Sopena. i m'he trobat amb:

sendero m. V. senda
senda f. senda, sendera, caminal, caminol, corriol, viaró, viarany, raseret, tirany; sender.


Heus ací corriol, una bella paraula apresa un matí de març de dos mil vuit vora Celrà, en busca del pas de glaç i les fonts... que a mi em sonava a “rierol”, com si corriol hagués de ser un riuet petit, però molt bonic, passant a través de marges verds i enmig d'una meravellosa frondositat d'arbres de fulla perenne. I, a tu, què et recorda?

I si ho busco al revés em trobo:

corriol m. sendero, vereda; andarríos.

qui perd un fill - qui perd l'olfacte, el gust i el tacte

Vaig fer una assignatura a la carrera que es deia Antropologia Lingüística. Precisament el que hi vaig estudiar i reflexionar són aspectes com el que vull comentar a continuació.

Llegint el Bucay, J. (2005). El camino de las lágrimas. Grijalbo., m'ha fet reflexionar sobre una cosa que alguna vegada ja hi havia pensat. Ara no recordo si ho vaig llegir en un altre llibre seu o m'havia vingut la idea per altres vies... Resulta que parla del dol per la mort d'un fill/a (considerada una de les pitjors coses que li pot passar a una persona segons molts estudis antropològics; ja m'ho puc ben creure) i que no existeix cap paraula que designi aquest concepte, aquest fet. Hi ha orfes (han perdut els pares) i vidus/vídues (han perdut la muller/el marit), però com es diu de qui ha perdut un fill/a? Interessant. Tot i així, en Bucay sembla que digui que no existeix aquesta paraula, tal com ho diu, en cap llengua, però m'agradaria fer una mica de recerca sobre el tema. Pensant-ho més, tampoc hi ha nom per a qui ha perdut un germà/na?

Això em fa recordar una altra cosa que se'm va ocórrer, i recordo més o menys quan (el 2006, a la placeta de dalt de casa), però no recordo què havia estat llegint perquè em vingués aquesta idea. Però és similar a això anterior que acabo de dir. I en volia fer recerca també i no ho vaig fer. El fet és que també existeix el cec o invident (sense vista o ha perdut el sentit de la vista), el sord (sentit de l'oïda)... però com se'n diu de qui no té o ha perdut el sentit de l'olfacte, gust o tacte? Perquè n'existeixen! Sabent la de patologies neurològiques “rares” que existeixen, perdre l'olfacte, el gust o el tacte no és pas tan estrany. No anant gaire lluny, quan estem refredats perdem part o quasi del tot l'olfacte i el gust. Pensem-hi!

Reflexió que em vaig fer el juliol del 2008

El novembre del mateix any vaig trobar el següent, a la revista Clara, escrit per Lucía Solavagione:

ANÒSMIA: pèrdua total de l'olfacte. Afecta un 2 % de la població (la mateixa proporció de gent que pateix de ceguesa o sordesa).

caçadors d'errors ortotipogràfics: granjeta i sed

Ai, quin mal als ulls quan veig...

La Granjeta, a la placeta del mercat del Clot (Sant Martí).

Sed de llegums, botiga al carrer Rogent amb Coll i Vehí (Sant Martí). Encara no sé si volien dir "Seu de llegums" o "Set de llegums".

Subjuntiu: "¿Pero quién habla así?"

Amb uns alumnes adults que volen obtenir el graduat en secundària, hem fet els paradigmes verbals d'alguns verbs senzills com cantar o dormir. Ho hem fet a classe de català i de castellà. Els paradigmes verbals de les dues llengües, com a llengües romàniques que són, són molts semblants. Totes dues llengües tenen persona, nombre, temps i mode. De persones, en totes dues llengües, n'hi ha tres, que combinades amb els dos nombres que hi ha, singular i plural, dónen sis combinacions. De modes hi ha tres: l'indicatiu, el subjuntiu i l'imperatiu. I de temps verbals, més o menys els mateixos, amb algunes diferències, corresponents als tres temps passat, present i futur.

Quan explico el subjuntiu en català, els dic els trucs perquè se'n recordin del present i l'imperfet. Per al primer, poden ajudar-se dient “cal que...” i ja els surt “jo canti, tu cantis, ell canti...” i, per al segon, “caldria que...” i “jo cantés, tu cantessis, ell cantés...”. Aleshores salta una alumna i tota seriosa, un xic enfadada i ofesa, diu: “¿Pero quién habla así?”. He d'explicar-li que sí, que sí que parlem així. Què hi ha de quan diem?: “He dit que quan vinguis a classe facis servir la matèria grisa i no les serradures” o la versió composta com ”Seria bo que avui haguéssiu portat ben connectades les diferents àrees del vostres cervells per poder rendir almenys un 30 %” o milers de trossets de converses quotidianes com aquestes! He d'aclarir-li, a ella i als altres també, que és clar que parlem així. El problema no és com parlem, perquè això els parlants d'una llengua ho fem sense pensar-hi. La dificultat està a l'hora d'estudiar la llengua i haver de saber que cada temps verbal té un nom i haver de memoritzar la conjugació corresponent. 15 temps per al català, 17 per al castellà. Semblants, però diferents, i amb prou discrepàncies per haver de dedicar-hi força esforç i hores d'estudi. És un exercici mnemotèctinc.

El que és més desesperançador, si es pot, és que a l'hora de fer la classe de castellà, ningú no es qüestiona tantes coses, tot ho troben perfectament natural i clar. “En castellano utilizamos el subjuntivo, por supuesto”. Sí, és cert (però és que en català també!) i jo no puc fer més que pensar, resignadament, quelcom que ho exemplifiqui: “Si viviéramos o viviésemos en una sociedad donde se dieran o diesen informaciones verídicas y contrastadas sobre la situación y diversidad lingüística, esto no sucedería.”.

Història basada en fets reals
Desembre del 2008

qui és quién

A classe de francès som cinc alumnes (tres dones i dos nois) i la professora. Tots som catalanoparlants, excepte una dona argentina, la qual fa molts anys que deu viure a Catalunya, entén el català però té grans dificultats per parlar-lo. Ara està demostrant, encara més, que els idiomes no són el seu fort: el francès li està costant molt, especialment la pronunciació.

Però per això mateix, perquè som catalans, ocorre el que ara explicaré. Fent els pronoms interrogatius qui, i quoi, la professora, explica que el qui serveix per referir-nos a persones. L' per a llocs. El quoi per a coses. Sembla que aquesta explicació no és del tot entenible perquè salta una alumna, la que sí que és catalanoparlant i exclama: “Ah! Però qui és quién?!”. Ostres, que rebuscat, oi? Si fóssim una nació normal amb una llengua normal no hauríem pensat “ostres, qui en francès és igual que en català!”?. Qui és qui, si us plau!!

divendres, 10 de setembre de 2010

cabo i quepu

Recordo quan vaig descobrir com havia de dir que no hi cabia en un amagatall, tot jugant amb els amics d'infantesa. No va ser un alleugeriment tenir per fi la paraula correcta, i no aquell quepu que ja sabia que no podia ser verídic. "No quepu" no sonava gens genuí. Però el mot normatiu m'havia deixat més neguitosa encara. Sabia que si el pronunciava tal com tocava, els meus companys se'n fumerien de mi. "No cabo". El sol pensament em feia empal·lidir i posar-me molt seriosa. Per tant, fos com fos havia de caber en aquell forat, raconet o petit armari. Però no sempre era possible. Així que en comptes d'anar pel dret i conjurar la paraula que semblava una enganyifa per convertir-te en la riota dels altres, m'immergia en un circumloqui que utilitzés aquell verb en qualsevol altre temps que no fos el present d'indicatiu, però amb el consegüent problema de trobar-te amb un temps compost i el participi, novament fent-te una mala passada. "No hi he cabut". Això despertaria probablement també unes quantes rialles (ja que corre per la boca de molts el conegut capigut).

diumenge, 29 d’agost de 2010

me'n recordo

Heu jugat al "me'n recordo"? És un exercici d'evocació fascinant. Només començant a dir aquestes paraules, "me'n recordo...", comences a recordar moments i situacions de la teva vida que potser havien quedat soterrats o molt ben desats.

Podeu veure en aquest enllaç una web on es poden llegir i publicar molts "me'n recordo": http://menrecordo.blogspot.com/. Jo ja vaig fer l'exercici i en vaig publicar uns quants.

Però aleshores hi ha la versió "me'n recordo" relacionat amb fets lingüístics, és a dir, recordar quan vam sentir una vegada per primer cop una paraula i què en vam pensar, o sentir, o què ens va semblar... Aquesta proposta la va fer en Màrius Serra a la seva web, amb el nom "me'n recordo (del mot)". Podeu també llegir i publicar: a http://www.vilaweb.cat/www/capde7mana/forum?id=3740803 i a http://www.verbalia.com/

Ara us deixo amb els meus dos primers "me'n recordo (del mot)":

ideia, paiella i teiatro
Recordo quan algú em parlava d’una ideia que havia tingut. Això em donava la garantia, ja a priori, que aquella ideia seria catalanista i progressista. Jo en canvi només tenia idees, a les quals semblava que els faltava alguna cosa. Tenir ideies era ser molt més competent i original, més complet. Aquella mateixa persona també et podia anunciar el que cuinaria aquell mateix dia. Et deia que agafaria la paiella i amb una destresa absoluta prepararia un bon arròs negre amb sípia o algun mar i muntanya. Amb una paella està clar que no li sortiria amb un sabor tan exclusiu, exquisit i, sobretot, nostrat. El final de festa era quan aquesta persona t’explicava que aniria al teiatro (pronunciant-ho amb u final). La diversió estava assegurada: seria una obra distesa, amable, humorística, còmica. Contràriament, si se t’acudia d’anar al teatre, que és el que jo feia de tant en tant, la funció seria seriosa, fosca i, fins i tot, dramàtica.

canyella
Recordo quan vaig aprendre que aquella espècia de color marró, dolça i que per a alguns té olor de llar i cura la malenconia, requeria un bon domini de l’articulació de dos sons palatals (i no pas alveolars): un de nasal i l’altre de lateral. La boca semblava que s’omplís quan la pronunciaves, quan demanaves que te n’hi posessin un xic en algunes postres, pastissos i cremes; semblava com si estiguessis mastegant un xiclet o un caramelet de goma: caNYeLLa (això no passava pas quan desconeixia tot això i em limitava a dir que volia caNeLa).

benvinguda

Creo aquest bloc amb la finalitat de compartir reflexions, dubtes, sentiments, escrits, referències bibliogràfiques, creacions artístiques i un llarg etcètera relacionats amb i al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà, la lingüística, les llengües i les paraules.